dimarts, 30 de desembre de 2008

Tens quelcom que explicar o coneixes algú que pot explicar coses?

Si tens alguna cosa que explicar sobre algún fet històric de Vilafranca o del Penedès que recordis m'ho pots fer saber enviant-me un correu electrònic a danielsanchoparis@gmail.com

Els temes pels quals hi estic interessat són:
+ Fets d'octubre de 1934 a Vilafranca
+ La Guerra Civil a Vilafranca
+ La postguerra a Vilafranca
+ La Santa Missió a Vilafranca els anys 1950
+ El 23-F a Vilafranca
+ L'Església Catòlica a Vilafranca (1931-1939)
+ L'aviació republicana al Penedès
+ La Centúria Vilafranca de la Columna Ortiz
+ 21 de gener de 1939
+ Els refugis de Vilafranca

i molts altres temes...

gràcies per la vostra col·laboració!!!

divendres, 19 de desembre de 2008

Diumenge 21 de desembre: La ruta dels refugis antiàeris i dels avions. Vesper de la Gloriosa"

Aquest diumenge 21 de desembre de 2008, en el marc de la Fira del Gall de Vilafranca del Penedès, s'organitza una visita guiada per veure els espais de l'aviació republicana als Monjos que porta per títol "La ruta dels refugis antiaèris i dels avions. Vesper de la Gloriosa". La sortida es farà des de la Fira del Gall de Vilafranca en microbús per fer el recorregut pels Monjos visitant l'antic camp d'aviació, els refugis de Cal Rubió i del Serral i la presó del Castell de Penyafort, on es farà un tast de vins. Després, es tornarà a Vilafranca. El preu de la visita és de 3 € que inclou el desplaçament, la visita guiada i el tast de vins.

Per apuntar-se cal arribar-se a l'oficina de Turisme de la Fira del Gall, en el parc de Sant Julià de Vilafranca.

dissabte, 6 de desembre de 2008

La Vilafranca d'abans d'Ahir

L'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès ens proposa, des del passat 1 de desembre fins el proper 15 de gener, una interessant exposició amb fotografies realitzades pel fotògraf Jordi Valls quan treballava al setmanari revolucionari Tothom.
L'exposició es titula "Vilafranca abans de les transformacions urbanes i socials" exposada en fotografies de la Vilafranca de fa 30 - 35 anys i un audiovisual, amb l'objectiu, tal i com diu el mateix tríptic de "fer memòria de la vida quotidiana de la vila, que acabava de sortir de la dictadura i que vivia esperançada el trànsit d'un règim a l'altre, tot recordant amb temor el retorn dels temps foscos del franquisme i la tragèdia de la Guerra Civil".
L'originalitat de tot plegat, és que l'exposició no es visita en una sala d'exposicions, sinó que les fotografies estan distribuïdes pels aparadors de 76 comerços de la vila, la seva majoria en els carrers del barri del Centre. A més els audiovisuals es poden veure a peu de carrer, si, si, en tres oficines diferents d'una entitat d'estalvis. També l'audiovisual es pot mirar assegut en la Biblioteca Torras i Bages i en el mateix Arxiu Comarcal. És una bona aposta que ha fet l'arxiu, traient al carrer la cultura, l'art fotogràfic i no quedant-se emmagatzemada en caixes tal i com fan altres ens culturals. Cal dir que és una exposició que convida a veure-la, perquè tenim en el nostre record aquells carrers, aquelles cases que ja no hi són i que les transformacions urbanes de la Vila al llarg dels temps han canviat. Passejem pels nostres carrers tot visitant l'exposició i mirant les nostres botigues per veure les imatges. A més, és una exposició que serà fàcil de veure ja què els vilafranquins i vilafranquines que passegin, mirin els aparadors per fer les compres habituals o les pròpies del Nadal veuran aquestes imatges i, de ben segur, que s'engrescaran a mirar l'exposició.
Cal dir, que l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès és un gran contenidor cultural de Vilafranca, del Penedès i de Catalunya, per la gran quantitat de documents textuals i d'imatges que aplega, i de la diversitat dels seus fons. Una institució que es visitada diàriament per molts estudiosos de diferents períodes històrics i que troben (trobem) a l'arxiu una gran quantitat de documentació que els (ens) dóna una riquesa en les recerques, gent que procedeix de molts llocs de Catalunya per consultar aquest arxiu. L'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès és una institució que treballa per Vilafranca i pel Penedès i per aquest motiu em de felicitar per haver fet 25 Anys d'Arxiu Comarcal.
Moltes felicitats!

dilluns, 24 de novembre de 2008

PRIMER ANIVERSARI!!!!

Hola a tots!
avui es celebra el primer aniversari del meu blog sobre temes històrics i culturals a nivell general en forma de notícies, actes en què he participat jo, recopilacions d'històries de Vilafranca i del Penedès...
Tot plegat amb 2175 visitants!!!
Estic molt content per continuar tirant endavant amb les meves tasques: investigador, escriptor, editor, conferenciant, arxiver, gestor cultural, guia... semblo l'home orquestra de la cultura penedesenca, jajaja
Gràcies per visitar el meu blog i us recordo que podeu realitzar comentaris als diferents articles que publico periòdicament.
Salutacions
Daniel Sancho París
Historiador

diumenge, 16 de novembre de 2008

Nota de premsa. Les altres protagonistes: el paper de les dones durant la Guerra Civil i la postguerra

La taula rodona celebrada divendres dia 7 va girar entorn el paper protagonista de les dones durant la Guerra civil i la postguerra. Tal i com va explicar la regidora de Benestar, Filo Martínez, “la recuperació de l’experiència històrica de les dones ens aporta una nova manera d’interpretar la realitat i implica un redescobriment del nostre passat de d’una nova perspectiva que creiem molt necessària”.
L’historiador Daniel Sancho, encarregat de moderar l’acte, va insistir en el fet que la història de les dones també s’ha de considerar història, “amb la normalitat que això ha de suposar” i malgrat que els estudis històrics han estat elaborats fins ara majoritàriament en clau masculina. Daniel Sancho va reivindicar la importància de la lluita de les dones en la guerra “al front de la rereguarda, tirant endavant la família, el treball al camp, a les fàbriques”, i també en la postguerra. Uns temps difícils durant els quals les dones no van ser subjectes passius, sinó “protagonistes al 50% amb els homes”.
Pel que fa a les participants de la taula rodona, la Maria Teresa Valldosera, de La Ràpita, tenia 16 anys quan van caure les bombes; la Rosa Bertran, dels Monjos, en tenia 9 anys, i la Montserrat Rovira, també dels Monjos, dos anys. Totes tres van obrir les portes dels seus records al públic assistent –més de 50 persones–. La seva quotidianitat en moments de necessitat, els esforços de les seves mares i àvies per tirar endavant, els records de l’escola, la seva vivència com a nenes dels aspectes ideològics del conflicte, l’experiència dels atacs aeris i un llarg etcètera. En definitiva, van mostrar com tant elles com les dones de les seves famílies van ser protagonistes actives d’una història que no sempre les ha tingut en compte com a tals.

diumenge, 9 de novembre de 2008

Les altres protagonistes: el paper de les dones durant la Guerra Civil i la postguerra

Divendres 7 de novembre de 2008 va tenir lloc a la Casa de Cultura Mas Catarro de Santa Margarida i els Monjos la taula rodona Les altres protagonistes: el paper de les dones durant la Guerra Civil i la postguerra que vaig tenir el plaer de moderar. Bé això de moderar potser no gaire però m’ho vaig passar la mar de bé, vaig gaudir molt i estic molt content per com va anar tot plegat: la preparació i l’acte. Vull donar les gràcies per haver-me demanat poder participar en aquest acte. A més de ser l’acte que més gent va aplegar de tots els actes que es van organitzar de dilluns a divendres amb més de 50 persones!!! Doblant la xifra d’assistents als demés actes. Genial!!!

Us penjo gairebé tot el que portava escrit (falten els temes i les preguntes més concretes).

INICI DE L’ACTE

Bona tarda a tothom,

Gràcies Filo Martínez, regidora de Benestar Social i del servei de Dona al Dia de l’Ajuntament, per les teves paraules.

La història de les dones, malgrat aquesta diferenciació en els estudis històrics actuals de la història en general, escrita en masculí i amb personatges masculins, també és i s’ha de considerar història, amb la normalitat que això ha de suposar, sense distinció de gènere. Tot és història. S’ha d’anar cap a un estudi global, sense distinció de gènere, sense haver de fer actes de dones perquè en els actes que es podrien considerar normals no es veu reflectit el paper de les dones perquè se’ls ha reduït a la no història: en no considerar-se important les tasques familiars, de vida quotidiana, de treball i lluita política com accions pròpies també de la història. I tot sovint això és així perquè en els documents, en els papers, i fins no fa gaires anys, predominaven els homes, o més ben dit, només sortien els homes.
Aquesta taula rodona d’avui, pot pecar d’això que acabo de dir ara, però no és així, ja que avui es parlarà d’uns fets i d’uns temps compartits al 50% amb els homes, ells al front de guerra, però elles al front de la reraguarda, tirant endavant elles de la família, el treball al camp, a les fàbriques, portant els fills a l’escola, o ajudant a les mares i a les àvies en tot el que faci falta, buscant tots els recursos necessaris per tirar endavant. Però la lluita de les dones, no tan sols es fa present en la guerra, també en la postguerra. Amb l’inici del franquisme, el paper de la dona canvia de manera important, però cal recordar que durant aquells temps les dones continuen sent lluitadores ja que els homes estaven fora dels seus pobles, de les seves llars, sigui empresonats, a l’exili, havent de tornar a fer el servei militar... Les dones no van ser subjectes passius, ni víctimes de bombardeigs, sinó que van ser protagonistes al 50% amb els homes en aquells temps.

La guerra civil va afectar el municipi de Santa Margarida i els Monjos en un alt grau d’importància a principis de la guerra, però sobretot, a partir de l’agost de 1938 i fins al final de la guerra, al gener de 1939. És durant aquest temps que les dones del poble es veuen obligades a proveir la llar i a mantenir, totes soles, les seves famílies, per la manca obligada dels homes i dels fills que, malauradament, es veieren impel·lits, de manera voluntària, en alguns casos i en molts d’altres forçosa, a anar a la guerra.
El pes de les tasques del dia a dia va ser portat per les dones, cercant menjar i altres productes bàsics per la supervivència, treballant les terres, vetllant per la seva vida i la dels més pròxims.
Catalunya sota les bombes, el documental que hem acabat de veure, ens recorda uns fets, uns temps passats fa 70 anys i que després de tants i tants anys, la història, es repetí, amb imatges del conflicte dels Balcans. Molts dels que estem aquí presents, si no dir, la majoria, recordem la guerra dels Balcans, els bombardeigs... però no tots vem viure els bombardeigs de fa 70 anys, els del 6 d’agost i 5 de novembre de 1938.
Les nostres tres protagonistes d’aquesta tarda, si que hi van ser-hi presents. La Maria Teresa Valldosera, de la Ràpita, tenia 16 anys quan van caure les bombes; la Rosa Bertran, dels Monjos, en tenia 9 anys i la Montserrat Rovira, també dels Monjos, dos anys justos.

FINAL DE L’ACTE

Elles ens explicaran els seus records de la guerra i la postguerra, parlarem de fets polítics, econòmics i socials.

Moltes gràcies Maria Teresa, Rosa i Montserrat per obrir-nos les portes els vostres records, d’aquells temps passats, d’un temps difícils.

I finalitzarem recordant alguns dels 18 punts de las Normas de vida de la mujer de Falange:
· Que tu vida sea de abnegación y sacrificio.
· No traiciones tu magnífico destino de mujer, entregándote a funciones varoniles.
· Que el hombre de tu vida sea el mejor.
· Sé toda tú limpieza y claridad.

Us recordo les activitats que l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos te encara per endavant en aquesta setmana Sota les bombes:
Demà a les 10 del matí, caminada amb visita guiada als refugis de la Margaridoia, de Cal Rubió i del Serral. Sortida davant de l’Ajuntament.
A les 12 del migdia, acte institucional de commemoració dels bombardeigs de la Guerra Civil al Parc de la Memòria, situat davant de la Masia del Serral.
El diumenge de 12 del matí a dues del migdia, portes obertes als refugis del Serral, de la Margaridoia i de Cal Rubió.

Agrair finalment a la Laia Doltra i Elena Casanova, caps intel·lectuals d’aquest acte, a l’Àngels Travé i a l’Antonia de la Masia Mas Catarro. Moltes gràcies.

Ara, podem passar a fer un petit refrigeri a fora de la sala.

Bona nit a totes i a tots.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Pablo Sancho i Ramon Dilla obtenen la beca d'investigació del Patrimoni Tradicional i Festiu de Vilafranca

Els estudiants vilafranquins Ramon Dilla i Pablo Sancho són els autors del projecte guanyador de la beca d'investigació del patrimoni tradicional i festiu de Vilafranca convocada pel Servei de Cultura de l'Ajuntament amb l'objectiu de fomentar l'estudi, la difusió i el coneixement de la Festa Major. Així ho ha decidit el comitè de selecció de la beca format per Jan Grau, Raimon Casals, Mònica Moliner, membres del Consell de la Festa Major, Teresa Terrades, regidora de Cicle Festiu, Àngel Hom, cap del Servei de Cultura i Lídia Romeu, tècnica de Cicle Festiu.


S'han presentat dos projectes a la convocatòria: el projecte que planteja la realització d'una base de dades amb un inventari de tota la documentació que es localitzi de la Festa Major i l'altre que planteja l'estudi d'una matèria molt més específica. En aquest sentit, el comitè de selecció ha valorat la necessitat actual d'iniciar l'estudi desenvolupant un inventari de tota la documentació existent, com a pas previ a la investigació de temes molt més específics que es detectaran com a resultat d'aquesta primera investigació.


Ramon Dilla Martí (Alcañiz, 1985) és llicenciat en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona i actualment està cursant el post-grau d'Estudis Avançats en Història de l'Art en l'itinerari d'investigació i recerca de la Universitat de Barcelona, estudis que combina amb pràctiques al Departament d'Art Romànic del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Ha treballat com a documentador en diverses exposicions, ha fet pràctiques a la Galeria Maragall Edicions i va ser guardonat l'any 2003 amb un premi Llavor de Lletres amb el seu treball de recerca, “L'Evolució de l'escala a Vilafranca”. És ballador del Ball de Cercolets.


Pablo Sancho París (Vilafranca, 1985) combina els estudis de segon cicle d'Història de l'Art i de Comunicació Audiovisual a la Universitat de Barcelona. Durant el passat curs ha estat becat pel Ministeri d'Educació i Ciència com a col·laborador del Departament d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona dins del Centre d'Investigacions Film-Història. També ha estat col·laborador en diferents mitjans de comunicació locals fent ressenyes de cinema.


La beca d'investigació del patrimoni tradicional i festiu de la Festa Major té una dotació econòmica de 5.000 € i el termini de finalització està fixat per al desembre de 2009. A banda de les biblioteques i arxius on es farà la cerca de tota aquella documentació (bibliogràfica, gràfica, audiovisual i sonora) que faci referència a la Festa Major, si hi ha alguna persona que disposa d'informació o de qualsevol tipus de material que pugui contribuir a la recerca, es pot posar en contacte amb el Servei de Cultura de l'Ajuntament, adreçant-se al carrer Escorxador, 19-21, de dilluns a divendres, de 9 del matí a 2 del migdia i de 5 de la tarda a 9 del vespre, trucant al telèfon 93 890 04 59 demanant per Lídia Romeu o bé escrivint per correu electrònic a l'adreça lromeu@vilafranca.org

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Recull d'Històries de Sant Cugat Sesgarrigues


Des de fa 4 anys col·laboro amb l'Ajuntament de Sant Cugat Sesgarrigues (Alt Penedès) en les tasques pròpies de la meva professió d'historiador. Aquesta vegada, la cosa ha anat més enllà i m'he encarregat de la coordinació i producció editorial del llibre "Recull d'històries de Sant Cugat Sesgarrigues" que ha estat molt il·lusionant poder fer tot el procés del llibre i en un temps rècord de 33 dies (maquetació i impressió inclòs).


En el llibre hi ha un text introductori del llibre, a mode de manual del llibre. A continuació podeu llegir que s'hi pot trobar en aquest llibre, que tan de debó pugui tenir continuitat en un futur.



Per plasmar la història d’un poble, d’una entitat, d’un fet és necessari pels historiadors tota una sèrie de fonts documentals com documents escrits, fotografies i testimonis. I és això en part el que es troba en aquest llibre. Aquestes fonts són interessants no tan sols pels que les utilitzem per a redactar un llibre o un article sinó que també ho poden ser, i ho són, per a tothom.
La presència d’uns documents transcrits, en aquest cas, extrets dels diferents llibres d’actes dels plens municipals de l’Ajuntament de Sant Cugat és una de les millors maneres de difondre la història, en aquest cas particular d’un poble de la plana penedesenca. Els documents que trobareu en el llibre han estat seleccionats pel seu valor històrics segons l’interès polític, social i urbanístic que susciten, perquè els canvis d’alcaldia i regidories en moments concrets de la història, fets rellevants o el simple fet de regular urbanísticament un carrer o fer tot el possible perquè arribi l’enllumenat elèctric als carrers de Sant Cugat és, sens dubte, interessant i important.
També en el llibre es publiquen dues entrevistes: Josep Maria Peret Miralles i Carlos Ollé Casanovas. La primera, és raó de ser-hi aquí perquè va ser el seu pare la persona que va vendre els terrenys per poder construir els locals del Sindicat i el què hauria d’haver estat la seva secció de vi en els terrenys entre la sala i la carretera, ara motiu d’urbanització. No tan sols varem recollir els fets puntuals sobre el Sindicat, sinó que es va anar més enllà i l’entrevistat ens explicà quatre paraules de la història de la seva família, els de Cal Paretes, i la seva pròpia fins pràcticament a l’actualitat. La segona entrevista és la del Carlos Ollé. Part d’aquesta entrevista va ser feta fa gairebé quatre anys amb motiu del llibre del Sindicat Agrícola, que vaig tenir el enorme plaer i il·lusió de poder-lo fer. El Carlos en llegir-se l’entrevista un cop ja transcrita, va tenir ganes d’explicar-me algunes coses més, sobretot de la seva infantesa i algunes altres anècdotes que complementaven el text de la primera entrevista. Totes dues entrevistes recullen el tarannà del parlar de cada un d’ells, està plasmat en aquestes pàgines tal i com ells parlen, s’expressen i això és demostra en què les expressions, les frases, no presenten un llenguatge i unes construccions no tan literàries però si més casolanes. Crec que és important poder recollir la història oral, fer entrevistes a la gent, per tal de recollir el seu testimoni i el que és més important, difondre’l. Són aquí aquestes dues entrevistes però podia haver-ne unes altres, podia ser, sens dubte, la seva o la del seu pare o avi.
I finalment, hi ha l’Arxiu d’Imatges que pretén ser un finestra a totes aquelles fotografies que s’han anat recollint pel poble en diverses ocasions i què el veí i santcugatenc de tota la vida, el Jaume Clos, ha posat quatre ratlles a les fotografies tot identificant-les.
Com veieu, aquest llibre és molt variat, s’hi troba la conferència que el Ramon Arnabat va pronunciar sobre la Segona República a Sant Cugat Sesgarrigues amb motiu de l’11 de setembre de 2007, també hi ha les entrevistes, els documents, les fotografies... Aquest llibre pretén ser una eina perquè entre tots ens serveixi per recordar temps passats, uns records plens d’emocions i sentiments.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Xavier Llorens i Barba, catedràtic de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona

Nascut el 23 d'octubre de 1820 a Vilafranca del Penedès, estudià Gramàtica llatina al Seminari de Tarragona. També va fer estudis de Lògica, ontologia, matemàtiques i física com agregat a la Universitat. Va estudiar a la Universitat de Barcelona durant sis anys els estudis de Jurisprudència, que finalitzà el 1844 i el 1846 es va llicenciar en Filosofia i Lletres. Va estudiar també Geologia i Minerologia a la UB i Agricultura a l'Escola de la Junta de Comerç.
Coneixia perfectament l'anglès, italià, grec y alemany.
El 1847 va obtenir la Càtedra de Psicologia, ideologia i lògica de la Universitat i també va obtenir la Càtedra de Filosofia i la seva història". El seu currículum estudiantil va anar més enllà i el 1868 es va doctorar.
Va formar part de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Belles Arts i de l'Institut Agrícola.
Va morir el 23 d'abril de 1872 als 52 anys de vida.

dimarts, 9 de setembre de 2008

Les antigues piques d'aigua beneïda de Santa Maria

Per motius professionals vaig anar a parar a un fantàstic llibre de Mossèn Josep Planas "Notes històriques de Santa Maria de Vilafranca del Penedès". El llibre me'l va recomanar el bon amic i mestre Joan Solé Bordes.
Aquest llibre, amb explicacions esplèndides de la història de la nostra basílica, conté un apartat titulat: "Piques d'aigua beneita del portal major" i que per la seva curiositat crec interessant fer-ne difusió en quatre ratlles.
"Les dues piques de l'aigua beneita, que sempre havien estat situades al centre de la nau o sigui a dos metres més enllà del portal major de Santa Maria foren traslladades durant la restauració del 1872 als recons del capdavall de l'església que ocupaven fins avui.
Aqueixes piques foren treballades a l'entrada dde la Vicaria l'any 1853 i d'aquí prové que fossin motejades o conegudes en aquells temps per piques de pedra vicari.
També i amb millor fonament pot dir-se que aquest mot de pedra vicari fou inventat pels xicots de l'aula dels gramàtics situada al capdavall del corredor dels Dolors de la Vila i dirigida abans del 1835 per un frare del convent de Sant Francesc i després per mestres seculars. Aquells bailets en entrar o sortir de l'aula arreplegaven els trossos de pedra que saltaven dels blocs d'aquelles piques mentre eren treballades a l'entrada de la vicaria i en feien boles de jugar que ells anomenaven boles de pedra vicari.
Els blocs d'aqueixa pedra procedien d'una pedrera de la hisenda de la família Alvarez del carrer de la Font, que posseïa a la muntanyeta del Papiol".

diumenge, 17 d’agost de 2008

Sonet dedicat a la Beata Maria Ràfols

Aquest sonet va ser escrit per Josep Maria de Fàbregues dedicat a Maria Ràfols en motiu del primer centenari de la Guerra del Francès i dels fets del 1808.

Na Maria Ràfols a Zaragoza

Catalunya, Aragó i Espanya entera,
L'any 8 uní en estreta germanó,
¡Visca Independència, nostra unió!
Les águiles reculen sempre arrera.

Així en el Bruch nostra inmortal senyera,
Imposà als invasors. Fidel canó
A Bailén los rendeix; y l'horitsó
S'aclara, per qui tot del cel ho espera.

Mare Maria Ràfols, catalana,
Al siti á Zaragoza no hi pas manca,
D'aquells heroes invictes, es germana,

Valenta entre 'ls valents, piadosa i franca.
Inmortal Zaragoza, reb galana
Un abraç, de tot cor, de Vilafranca

Josep Maria de Fàbregues, Vilafranca. Agost de 1908

dissabte, 2 d’agost de 2008

Novetats documentals de la Generalitat

En els darrers dies la Generalitat de Catalunya ens està donant bones notícies als historiadors i investigadors per diversos motius.
Torna tota una sèrie de documents que estaven al Archivo de la Guerra Civil a Salamanca, són en total set capses, la majoria és documentació judicial d'Igualada però també hi ha expedients judicials del Jutjat de Vilafranca. Tornaran els expedients al seu lloc d'origen, a l'Arxiu Judicial de Vilafranca dipositat a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès? Això és el que hauria de ser, però una cosa és la teoria i l'altre la pràctica.
També es consultable des d'ara per Internet del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya entre 1931 i 1939. Estan penjats en pdf. Serà una bona eina de consulta per mirar les lleis d'aquells temps i així també ens estalviem baixar a Barcelona per mirar un parell de pàgines com he hagut de fer alguna vegada.
I el més curiós de tot, a partir d'ara és consultable els 24.377 expedients judicials del Jutjat Especial de Vagos y Maleantes. Aquests expedients es van crear d'ençà la Llei de Vagos y Maleantes del 4 d'agost de 1933 promulgada per la Segona República. El franquisme va continuar amb aquesta llei. Oi que és curiós que la gent recordi aquesta llei pel Franco i no pels republicans qui van ser els que la van crear?
Bé, ja tenim més feina els historiadors per continuar investigant... no ens l'acabarem pas!

diumenge, 27 de juliol de 2008

Dels comentaris

Hola a tots,


Veig que de tant en tant es fan comentaris als articles del blog. Això m'agrada molt però també m'agradaria saber qui escriu els comentaris posant el vostre nom i més encara si ens coneixem.


Gràcies per visitar el blog. Aquesta eina serveix per difondre la història de Vilafranca i del Penedès, a més d'altres articles de caire cultural que vaig penjant.


Salutacions a tothom!

dijous, 17 de juliol de 2008

L'enderroc de les Creus de Terme el 1934

En el mes de juny de 1934 hi hagué una forta polèmica ja que van aparèixer les quatre creus de terme de Vilafranca enderrocades. Els fets van passar la nit del divendres 15 de juny i va cometre l’acció la brigada municipal rebent ordres del conseller de Foment de l’Ajuntament, Jaume Ferrer Peralta. En un primer moment no se sabia qui havia sigut l’inductor del fet, però la gent sospitava que la brigada no havia actuat per pròpia iniciativa. Així criticava aquest fer Acció: “Es que us han fet algun mal aquestes creus de pedra en els nostres camps? Es que la vostra política recollirà nous adeptes amb aquest procediment de destrucció? És així com enteneu el laicisme? Aneu a França lliberal i laica, i trobareu pels carrers i places dels pobles, no solament la Creu sino també l’imatge del Crist amb els braços extesos, i mai a cap ciutadà de la república li ha passat pel cap de destruir-la”.[1] D’aquesta manera dos regidors del consistori van realitzar un escrit per tal de que el ple adoptés els acords següents: prendre mesures en el cas de que el regidor de Foment hagués pres la decisió pel seu compte sense el beneplàcit del consistori; obrir un expedient al conseller i depurar les responsabilitats; comunicar al Conseller de Cultura de la Generalitat el que havia passat a Vilafranca i senyalar com a únic responsable dels fets al regidor Jaume Ferrer “dels danys i perjudicis ocasionats al Patrimoni històric i artístich de Vilafranca per la seva actuació”,[2] d’aquesta manera creiem que la brigada municipal podria resultar alliberada del fet que va cometre per ordre del dir conseller.
Les creus van ser reconstruïdes anys més tard, alguna d’elles ja en l’època democràtica.
[1] ACCIÓ núm. 1322, 23 de juny de 1934.
[2] AHCAP – AM. Entrades de correspondència 1934. B-11-88.

diumenge, 13 de juliol de 2008

La secularització del Col·legi Sant Ramon de Penyafort el 1936

Un conflicte de gran magnitud durant la Segona República a Vilafranca va ser el que feia referència al col·legi Sant Ramon de Penyafort. El 26 de maig de 1936 es va procedir a la confiscació de l’edifici i del material pedagògic de l’esmentada institució escolar, ja que des del Ministeri d’Instrucció Pública es prohibia l’ensenyament impartit per institucions religioses. D’aquesta manera, com que els pares de la congregació dels Fills de la Sagrada Família ja no podien donar classes, es procedí a la confiscació. Però no tant sols l’Ajuntament tenia en aquest l’únic motiu. Segons va fer constar l’Ajuntament, no disposaven de suficients diners per tal d’arranjar les antigues casernes per a instal·lar les Escoles Nacionals, d’aquesta manera i aprofitant l’avinentesa, recolzava l’acció que duia a terme Leonor Serrano com a Inspectora de primer ensenyament. Així l’Ajuntament podia disposar d’un edifici i d’un material per posar en un altre lloc les Escoles Nacionals. L’Ajuntament de Vilafranca es feia valer d’un document important: l’escriptura de compra venda de l’edifici. En ell, el bisbe Morgades, vilafranquí de naixement i vigatà de residència, com a comprador de l’edifici instaurà unes condicions. En l’escriptura, de 22 de febrer de 1899, exposà què “l’esmentada Associació de Fills de la Sagrada Família mentres, (quiera), dic, vulgui i pugui donar en ella ensenyança a nens o joves en la forma que determini l’esmentat Excm. E Ilm. Senyor mentres visqui i després de la seva mort, una Junta composta entre altres pel senyor Alcalde d’aquesta vila”. En la mort del bisbe una Junta regularia l’escola i els seus edificis. El bisbe Morgades així ho exposà “si per qualsevol motiu l’Institut no pogués o no volgués donar ensenyança en la forma que determina el Prelat de la Diòcesis de Vic o en el seu cas la referida Junta o no volgués o no pogués complir exactament qualsevol altre dels procedents pactes passarà la finca, junt amb totes les millores en ella practicades i sense cap abonament per raó de les mateixes, al Bisbe Doctor Morgades i ja hagués mort, passarà al Junta abans esmentada, perqué en benefici de la població de Vilafranca del Penedès, la destini a ensenyança, o a aquell altre objecte que estimi més convenient”.[1]
El bisbe Morgades va morir l’any 1901, dos anys després de la compra de l’edifici i en aquell moment no es va constituir cap Junta, que el Bisbat de Vic havia de fer. No va ser fins a 35 anys després que a l’Alcalde de Vilafranca, Fèlix Balaguer, se’n recordés d’aquesta clàusula i aprofitant que els religiosos s’havien d’expulsar, per a quedar-se l’edifici en nom de l’Ajuntament, i no de la junta que l’havia de regir, ja que la constitució de la Junta, a més, havia prescrit.
Així, l’Alcalde, l’Ajuntament, el Consell Local, l’Acció Protectora Escolar de pares de família i la Inspectora de Primer ensenyament procediren a la confiscació de l’edifici i a la realització de l’inventari del material pedagògic. El Pare Martí Grivé que actuava com a Director accidental va comentar que ell tenia en el seu poder una resolució del Conseller de Sanitat i Assistència en que el col·legi no estava classificat com a Institució de beneficència particular, en l’intent d’evitar la confiscació.[2]
Als sacerdots se’ls donà vuit dies com a termini per a marxar de l’edifici i que durant aquest temps la Guardia Civil vigilaria l’edifici i la seguretat personal dels religiosos, entre ells el Director accidental, el Pare Martí Grivé, un persona molt estimada en els sectors culturals de la vida, fundador i primer President del Museu de Vilafranca.[3] El que passà en aquest cas a Vilafranca va ser fins i tot tractat en el Parlament de Catalunya de la mà del diputat Trias de Bes.[4]

[1] AHCAP – AM. Actes municipals, 26 de maig de 1935. E-35-1521-1522.
[2] AHCAP. Copia de l’acta de confiscació provisional del Col·legi Sant Ramon. 9E 202.
[3] AHCAP – AM. Actes municipals, 26 de maig de 1935. E-35-1521-1522.
[4] Fructidor núm. 1494, 6 de juny de 1936.

divendres, 4 de juliol de 2008

Els Joves i la Segona República i la Guerra Civil al Penedès 1931-1939


A continuació us "penjo" el text base que he anat pronunciant en les presentacions del llibre "Els Joves i la Segona República i la Guerra Civil al Penedès" que jo mateix vaig coordinar.

El llibre és el número 158 de l'Institut d'Estudis Penedesencs i forma part del projecte Tots els Noms.


Fer recerca, buscar i furgar sobre la guerra civil i sobre els períodes de la Segona República i el Franquisme són sovint difícils de tractar perquè tot sovint ens trobem amb impediments. Entre d’aquests impediments i problemes hi ha el refús a tractar temes encara molt propers i d’altres perquè els testimonis acostumen a no voler parlar. Els que ens dediquem a la història tot sovint ens trobem amb aquests problemes. Hi ha gent que no vol parlar d’aquest tema per no obrir ferides i fins i tot hi ha qui s’esgarrifa ara escoltant els polítics actuals i els compara amb els temps de la segona república i la guerra civil.
Molts dels joves som els que ens dediquem a preguntar a casa als nostres avis, a mirar diaris de l’època, remenar paper als arxius, papers per casa... per descobrir uns temps passats que poden portar mals records però també uns bons records a la gent.
Al batxillerat, a Catalunya, i si no vaig errat, només a Catalunya, es realitza el treball de recerca, els TRECS. Aquest treball de recerca, que jo també vaig fer ja fa 10 anys! Representa el 10% de la nota final de batxillerat i això comporta que aquest petit treball d’investigació hauria de tenir uns mínims de qualitat importants.
Sabíem que hi havia nois i noies que tractaven el tema de la segona república i la guerra civil i alguns que explicaven fets passats al Penedès. A mitjans de l’any 2006 es va fer una crida als centres educatius de les comarques de l’Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf que imparteixen batxillerat per tal que ens fessin arribar una selecció dels treballs de recerca que parlessin sobre la segona república i la guerra civil. Al llarg d’uns mesos es van rebre 14 exemplars de treballs de recerca per estudiar la possibilitat de publicar algunes parts en un llibre, que és aquest que ara es presenta. Buscàvem diverses coses: que tingués parts inèdites, a ser possible que tractessin coses del Penedès... dels 14 treballs vam refusar dos: un que l’autor ja havia publicat pel seu compte i un altre perquè estava escrit com a relat literari. Dels 12 treballs restants vam seleccionar algunes parts o vam demanar fer un resum, ja veureu que no tots els treballs publicats tenen la mateixa extensió. D’aquestes 12 treballs, només 7 autors van respondre a la petició malgrat la meva insistència en què enviessin el que es demanava perquè, o almenys això crec, és important, encara que sigui un tros grans, petit, o una entrevista com és aquest cas, de publicar-la, de donar a conèixer la història i el passat d’una gent.
El llibre s’emmarca dins els projecte Tots els Noms, que, des de l’any 2006 es fa recerca sobre els períodes de la segona república, la guerra civil, el franquisme i la transició al Penedès. Ara no us explicaré el projecte, però si voleu, podeu anar a la nostra web: totselsnoms.org
Jo us recomano que feu una cosa als vostres avis i grans que teniu a casa, no tant sols perquè us pugui interessar la història o no, simplement perquè si entrevisteu als vostres avis i àvies estareu recuperant i recollint la història de la vostra família. Ara, tots tenim gravadores de so, mp3 i mp4 amb micròfon incorporat, càmeres de video... i és molt fàcil fer-los xerrar, que us expliquin els seus records, des de que van néixer, van anar a l’escola, que feien quan eren joves, el treball, quan es van casar, fins als nostres dies. Perquè és la història vostra, la vostra pròpia història.


diumenge, 22 de juny de 2008

1000 visites!!! - 1000 visitas!!!!

CAT
Avui el meu bloc ha assolit les 1000 visites des del seu funcionament des del novembre de 2007. Les actualitzacions són periòdiques i els articles parlen sobre història del Penedès i també reflexions sobre el món cultural. Animo a tots els que visiteu el bloc a que escriviu comentaris, preguntes, reflexions...
També podeu trobar la meva opinió sobre Vilafranca i el Penedès en el diari Penedès Digital http://www.penedesdigital.cat
Gràcies per la vostra visita!!!
CAST
Hoy mi blog ha llegado a las 1000 visitas desde su funcionamiento desde el mes de noviembre de 2007. Las actualizaciones son periódicas y los articulos versan sobre la historia del Penedès y también hay reflexiones sobre el mundo cultural. Animo a todos los que visitais el blog a que escrivais comentarios, preguntas, reflexiones...
También podeis encontrar mi opinión sobre Vilafranca i el Penedès en el diario Penedès Digital http://www.penedesdigital.cat
¡¡¡Gracias por vuestra visita!!!

diumenge, 15 de juny de 2008

El Refugi de la Rambla i la Defensa Passiva a Vilafranca


Arran de l’aparició del refugi antiaeri en les obres de l’aparcament subterrani de la Rambla de Sant Francesc s’ha creat una gran expectació per les restes que han sortit.
El Refugi de la Rambla va ser construït durant els primers mesos del 1938 i ben segur que al juliol d’aquell mateix any ja estaria acabat. Aquest refugi és molt diferent de tots els que hem pogut veure a Barcelona o, sense anar més lluny, a Santa Margarida i els Monjos. La seva construcció va consistir en la realització d’una rasa en forma de zig-zag amb dues o tres entrades (faltaria trobar una tercera molt a prop del Monument a Milà i Fontanals) i que estaria cobert amb fustes arran del paviment de la Rambla. La seva fondària original seria de dos metres i l’ample del passadís estaria també al voltant de dos metres en algunes parts de la seva trama. La distància total està prop d’un centenar de metres de llargària. Sobre la seva construcció, alguns testimonis diuen que van ser uns gitanets que hi havia per la vila que l’Ajuntament els ocupà en la construcció de la rasa-refugi.
La construcció dels refugis s’emmarca dins de la Defensa Passiva. Les primeres passes en relació a la defensa comença a finals del 1936 quan s’inspeccionen els soterranis dels edificis de la vila per veure si es podia encabir a la població amb unes mesures de seguretat adequades. L’Ajuntament veié i comprovà que els soterranis no eren adequats per encabir a la població ja que no eren segurs. D’aquesta manera, tècnics municipals començaren a analitzar el terreny per veure si era possible construir els refugis en un lloc idoni estratègicament i que el subsòl ho permetés. Aparegué un problema: en la part més alta de Vilafranca la capa freàtica (on es comença a trobar aigua subterrània) estava a tres metres de profunditat.
En el mes de juny de 1937 es constitueix la Junta de Defensa Passiva de Catalunya i també les locals. Això comporta que es constituís la junta vilafranquina i que en el mes de setembre de 1937 l’arquitecte redactés un informe exposant la necessitat de la construcció de tot un seguit de refugis per encabir a 10200 persones que era la població, en números rodons, que tenia Vilafranca. Hi havia però un problema, l’econòmic, que comportava una autèntica milionada per la caixa municipal. Es van començar a construir una dotzena en el mes d’octubre de 1937. Això ho palesa la visita que va fer Ramon Perera, inspector i l’home que va dissenyar el pla de refugis de Barcelona i que TV3 va emetre un reportatge sobre ell. Perera va venir a Vilafranca a inspeccionar la construcció dels refugis i va criticar que l’Ajuntament hagués pintat la vila amb cartells de “Refugi” quan alguns dels quals ni s’havien començat a construir, cosa que podia provocar confusió en cas de bombardeig.
Al juliol de 1938 els 12 refugis previstos s’estaven acabant de construir o ja s’havien construït i es proposà la construcció de 18 refugis més, fins arribar a la trentena.
Durant el setembre de 1938 l’Ajuntament va fer una crida als vilafranquins perquè anessin a treballar en la construcció dels refugis pel bé dels seus fills i de les seves dones en les hores en què no treballessin. No sabem i dubtem si es van arribar a construir els 30 refugis previstos en total a Vilafranca.
70 anys després de la construcció del refugi podem afirmar que si una bomba hagués caigut a la rambla de Sant Francesc i algú s’havia anat a refugiar no hauria sortit ningú viu ja que unes fustes i una mica de terra a sobre no són suficients per resguardar en cas de bombardeig.
Per cert, Vilafranca només va ser bombardeja una sola vegada, unes hores abans que els franquistes entressin a Vilafranca un 21 de gener de 1939 causant alguns desperfectes.

dijous, 5 de juny de 2008

Intervenció a la I Trobada d'Historiadors Penedesencs


A continuació trobareu la meva intervenció que vaig dir en la taula roda sobre experiències de memòria oral al Penedès en el marc de la I Trobada d'Historiadors Penedesencs parlant sobre la meva experiència sobre la recuperació de la memòria històrica a Santa Margarida i els Monjos.


Bon Dia a tots,
Jo us parlaré de la meva tasca en el Projecte de Recuperació de la Memòria Històrica de la Guerra Civil a Santa Margarida i els Monjos.

Dins del macro projecte, que també contempla i ha contemplat la recuperació d’elements patrimonials, festivals aeris, conferències, visites guiades, senyalització, rutes i un llarg etcètera de coses, una part és la que fa referència a la recollida de testimonis que és la que jo vaig fer.

Tot va començar amb una taula rodona el novembre de 2004 amb avis del municipi en la sala d’actes de la Biblioteca Municipal. Van assistir prop de 50 persones i allà es van començar a deixar sentir els primers records de l’època de la guerra. A partir d’aquell moment va començar la meva tasca d’immersió en la història de la guerra civil als Monjos: repassar les intervencions d’aquelles persones en les anotacions que havia fet, llegir-me el llibre del Ramon Arnabat “La Gent i el seu temps”, el llibre “Diari d’un soldat” que explica els records de guerra del Joan Jansà, un veí de la Ràpita, el llibre de l’Ernesto González que explicava episodis del camp d’aviació que hi havia als Monjos...

He dit un camp d’aviació? Si. Bé, la guerra als Monjos va tenir aquesta peculiaritat. A finals de 1937 i principis de 1938 l’Aviació Republicana decideix construir un camp d’aviació, que es fa durant aquest període que he dit.
Aquesta decisió fa que els Monjos es situï en el mapa de la guerra civil aèria. És per aquest motiu que els Monjos del Penedès, que era el nom que tenia aleshores, comença a ser important i a principis de 1938 una part de la gent del poble es dedica a treballar en la construcció del camp d’aviació, dels refugis... A més, començaren a arribar molta gent de l’Aviació com pilots, mecànics, ajudants de mecànics, soldats i altra personal del camp d’aviació, però també refugiats d’arreu d’Espanya.
Així, a part del propi anar i venir de la guerra, començant pel 18 de juliol de 1936 i acabant pel 20 de gener de 1939, teníem un element important i sucós per preguntar als nostres testimonis.

Bé, a partir de les meves lectures locals vaig començar a redactar un guió, senzill en un primer moment i que es va anar ampliant a mida que anava fent les entrevistes. Ja estava preparat, o això em vaig voler fer creure, per fer la primera entrevista.
I que vaig necessitar per fer les entrevistes?
· El guió que vaig confeccionar.
· Paper i bolígraf.
· Grabadora.
· I els testimonis!!!

Més tard, es va sumar a l’equip una càmera SONY fantàstica que l’Ajuntament va comprar per poder fer la feina i també un trípode per poder col·locar-la atès que el meu pols deixa que desitjar tot sovint.
Juntament amb el Jaume Girona i l’Àngels Travé vem fer una primera llista de testimonis que es va anar ampliant a mida que ens anaven dient noms els entrevistats, d’alguns altres que es van oferir per tal de ser entrevistats...
En total, al llarg de dos anys es van fer 36 entrevistes a testimonis que durant la guerra havien tingut estada als Monjos i que ens podien explicar les seves experiències al poble i al front. A mida que s’anaven fent les entrevistes també, en paral·lel, es va realitzar una recerca en arxius en que hi havia informació sobre Santa Margarida i els Monjos entre 1936 i 1939 i també sobre el camp d’aviació i en el context dels aeròdroms de l’Alt i Baix Penedès, anomenats Vesper de la Gloriosa.

Arribat el moment de fer les entrevistes es va optar per realitzar la transcripció literal i total d’aquestes. Això comportava incrementar les hores de feina i també que si una persona repetia tres vegades seguides la mateixa paraula, s’havia d’escriure així, encara que pel seu discurs només fos necessària una de sola. Bé, arribat el moment de tenir tot recopilat t’adones compte que tens molta informació. I això com és gestiona? Fent graelles: per temes, per importància de les explicacions de les persones, lligant diferents caps de diferents relats que comporta complementar moltes històries o records.
Fer un llibre amb només les transcripcions era una cosa que cap de nosaltres volia, per tant, es va optar per plasmar els records dels entrevistats contrastats amb documentació d’arxiu i contextualitzats en el moment en què van passar els fets amb bibliografia local i global. Amb tanta informació és molt difícil posar-se a redactar, no sempre s’està inspirat, a més, fas 50 coses a la vegada però al final sempre surten uns bons productes: dos tríptics (un sobre fragments de les entrevistes, un altre sobre els camps del Vesper de la Gloriosa) i un llibre i DVD (A l’ombra del Vesper 1936-1939. Records de la guerra civil a Santa Margarida i els Monjos).
Bé, sobre el llibre dir també que és molt important que tingui una bona presència amb un disseny fantàstic. En quan al DVD, si fer un llibre és complicat, el documental encara més, ja que és un altre mitjà i requereix un llenguatge molt diferent, més comunicatiu i impactant. També el procés d’edició del documental és complicat i crec que l’equip que vem fer el Jaume Girona, el Jordi Escofet (del Punt TV) i jo era molt compenetrat, bo i teníem clar que es volia. Jo personalment m’ho vaig passar molt bé malgrat que el Jordi Escofet i jo vem haver de patir una setmana santa enclaustrats editant el vídeo.
Moltes gràcies per haver-me escoltat (i ara llegit).

dijous, 22 de maig de 2008

Nova visita guiada al Refugi del Serral dels Monjos

Aquest diumenge 25 de maig, a les 12h, en el refugi del Serral hi haurà visita guiada a aquest emblemàtic espai del patrimoni bèl·lic de l'aviació durant la guerra civil al Municipi.
El preu de la visita és de 3 €
Us recomano que hi aneu, us agradarà!

diumenge, 18 de maig de 2008

18 de maig: Dia Internacional dels Museus

Avui es celebra a arreu el Dia Internacional dels Museus, una iniciativa impulsada per l'ICOM per obrir i difondre els museus entre el públic general, sovint reaci a entrar en un museu, amb l'organització d'activitats molt diverses.
Fa un parell de setmanes, vaig estar al Museo de la Cultura del Vino Dinastía Vivanco. Està situat a la població de Briones (La Rioja) i ha estat impulsat per unes bodegues privades, que per cert, fa un bon vi.
L'entrada val 7,50 € però el preu s'ho val. Un museu que explica a la perfecció i d'una manera clara i entenedora el procés de la creació del vi: des del cultiu fins a la taula, passant per l'evolució històrica pròpia desde temps immemorials. Tot molt ben presentat, amb objectes i maquinària de tots els temps, uns esquemes molts entenedors, un audiovisuals ben fets i en la mida justa, sense ser excessius ni escadussers.
Però no tant sols el discurs museològic tracta d'aquests temes, també trobem les indústries vinculades al sector del vi com els boters i la indústria del suro. En el viatge pel Museo de la Cultura del Vino pots recórrer també unes sales dedicades a l'art i el vi, amb una fantàstica col·lecció d'obres d'art de tots els temps destacant pintures de Sorolla, Ribera, Mantegna i Picasso.
L'altre gran col·lecció que es pot veure està dedicada al propi "art" d'obrir, servir y beure el vi amb una gran col·lecció de llevataps molt curiosa. La visita finalitza amb una copa de vi com "Déu mana".
En els espais exteriors de la Dinastía Vivanco hi ha l'anomenat "Jardí de Baco", una fantàstica col·lecció ampelogràfica amb una gran quantitat de varietats de raïm que es cultiva arreu.
Si teniu ocasió d'anar, aneu-hi.
Feliç Dia Internacional dels Museus.

dimecres, 7 de maig de 2008

70è Aniversari de la construcció dels Camp d'Aviació dels Monjos del Penedès



Ara fa 70 anys que es va posar en funcionament el camp d'aviació de Santa Margarida i els Monjos. Va ser per aquestes dates quan els primers avions katiuskes van aterrar però, aquest model d'avió va estar molt poc temps als Monjos. Era un avió que necessitava unes pistes molt més llargues de les que hi havia.


A finals del 1937 i principis de 1938 uns rumors van començar a circular pel poble: es faria un camp d'aviació. Els habitants del municipi van tenir una sensació estranya, entre neguit i sorpresa, amb unes dosis de preocupació. La preocupació venia per les terres que eren treballades i que els pagesos haurien de deixar de cultivar. Per això, Pau Jané Figueras, com a president de la Unió de Rabassaires, i Joan Fàbregas Cañellas, com a secretari, van fer un informe relatiu de tots els propietaris i cultivadors de terres que estaven afectades per la construcció del camp i que demanaven una indemnització per ocupar les terres i destruïr els conreus.


La construcció del camp es va realizar marcant el peímetre que tindria l'aeròdrom per procedir després a arrencar els ceps, arbres, conreus i tota aquella petita construcció que fes nosa com marges entre finques.


Al llarg de la guerra civil la presència de l'aviació va ser clau, sobretot durant la batalla de l'Ebre on els aeròdroms del Penedès, i sobretot els dels Monjos, va jugar un paper molt important.


El camp d'aviació dels Monjos abastava una extensió de 50.000 m2 entre els nuclis dels Monjos, la Ràpita i Cal Rubió, amb una lleu pendent cap a l'est del camp.

dimecres, 23 d’abril de 2008

Trenta-cinc anys d'Òmnium Cultural a l'Alt Penedès. 1972-2007




Aquest dijous 24 d'abril, en el marc de la setmana de Sant Jordi, es presenta a les 20h a l'Auditori del Museu de Vilafranca el meu llibre "Trenta-cinc anys d'Òmnium Cultural a l'Alt Penedès. 1972-2007" que repassa la història de l'entitat a la comarca de l'Alt Penedès desde 1972 fins al 2007.


El llibre dividit en blocs temàtics explica la història de la delegació alt penedesenca d'Òmnium al llarg de cent pàgines on es narra els primers temps Òmnium, les activitats en relació a la llengua catalana, a la figura de Sant Ramon de Penyafort i els Premis de la Nit de Santa Llúcia, entre d'altres.


El volum ha estat editat per Òmnium Cultural, Delegació de l'Alt Penedès en la col·lecció "Quaderns de la Palma". És una edició patrocinada per Caixa Penedès i amb el suport de la Regidoria de Política Lingüística de l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès.


La portada del llibre ha estat realitzada per l'artista vilafranquí Josep Ruiz Oliva.

diumenge, 20 d’abril de 2008

Descubreixen amb google Earth un jaciment arqueològic

Els investigadors de la Universidad Nacional de La Rioja (Argentina) van descubrir un gran jaciment arqueològic d'estructures circulars gràcies al programa Google Earth. Es tracta d'una superfície prehispànica d'unes 500 hectàries situades a l'oest de la província. S'han identificat una dotzena d'estructures circulars de fins 12 metres de diàmetre, construïdes sobre plataformes elevades i delimitades per parets de pedra.

dimarts, 15 d’abril de 2008

Santa Margarida i els Monjos disposa d'una Estació Territorial de Recerca

L’Estació Territorial de Recerca Penedès (ETRP) s’ha posat en marxa mitjançant el Conveni de col·laboració entre el Departament d’innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya, l’Institut d’Estudis Penedesencs, i l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos amb data de 20 de desembre de 2007.
L’ETRP té la finalitat de fer recerca a l'entorn de la història i el patrimoni de l’aviació durant la Guerra Civil (1936-1939) a Catalunya, tenint com a eix el Vesper de la Gloriosa a les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf. Aquesta recerca és multidisciplinar, amb totes les fonts possibles que coneixem, dels mateixos escenaris bèl·lics i els vestigis que aquests van generar. Alhora pretén aplicar intervencions en els espais o conjunts històrics amb mètodes científics innovadors, sense deixar de banda la importància de les fonts orals i les documentals. Per això aquest projecte esdevindrà la primera intervenció on:
• S’emprin totes les fonts disponibles per a la recerca de la història de la guerra aèria durant la Guerra d’Espanya
• S’apliquin nous mètodes de recerca a l’entorn del patrimoni dels antics conjunts dels camps d’aviació mitjançant prospeccions arqueològiques i geofísiques.
• Es realitzi una transferència de coneixement envers indústries emergents de la societat del coneixement.El projecte s'adreça a l'estudi dels antics camps de vol construïts per l'aviació republicana al llarg de 1937 i 1938 i emprats fins les acaballes del conflicte a Catalunya el gener de 1939: Els Monjos, Sabanell (Font-rubí, Pla del Penedès i Torrelavit), Pacs-Vilobí (Vilafranca) i Santa Oliva (El Vendrell), així com els espais annexos (tallers, residències, escola de vol, refugis, ...). Igualment també s’adreça a evidenciar les conseqüències sobre la població penedesenca.
Tot plegat, com a exemple del que va esdevenir arreu de Catalunya. Els tres objectius finals són:
• Recopilar tota la informació disponible sobre l’aviació i la guerra civil a Catalunya, ordenar-la i servar-la (llibres, revistes, documents, imatges...).
• Aconseguir convertir aquests espais en un veritable espai de memòria de la guerra i del conflicte, tant des del punt de vista del personal de l’aviació republicana, com el de la població civil local que visqué les conseqüències de la guerra.
• Dotar Catalunya d’una infraestructura cultural que salvi la memòria de les forces aèries de la República espanyola a partir d’un arxiu i biblioteca de referència, la recuperació de paisatges i arquitectures efímeres vinculades als fets estudiats, i tot relligat en un Centre de Documentació i d’Interpretació de l’Aviació i la Guerra Civil a ubicar a l’entorn de l’històric camp d’aviació dels Monjos en el municipi de Santa Margarida i els Monjos.

divendres, 4 d’abril de 2008

Aprendre a veure el cinema

Tot sovint, els municipis petits ens sorprenen amb propostes culturals molt interessants. Aquesta vegada ha estat l'Ajuntament de Banyeres del Penedès que programa per quatre divendres un cicle de conferències sota el títol "Aprendre a veure el cinema" que imparteix el Dr. Josep Maria Caparrós Lera, professor d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i Director del Centre d'Investigacions Film-Història.
Els que hem estat alumnes del Dr. Caparrós tenim en el record d'un professor que disfruta impartint l'assignatura l'Història Contemporània i cinema, contagiant el seu entusiasme a tots els seus alumnes. És per aquest motiu que té un doble valor la proposta de l'Ajuntament de Banyeres: aprendre a veure el cinema i aprendre d'una eminència en el món del cinema, ja no tan sols pels més de trenta llibres publicats, sinó també, per ser un dels historiadors que ha rebut premis importants i reconeixements dintre del seu sector.
Programa
DIVENDRES 4 D’ABRIL• A les 19h al Centre Cívic Ernest Lluch
I. QUÉ ÉS EL CINEMA. COM ES FA I S’ANALITZA UNA PEL·LÍCULA
DIVENDRES 11 D’ABRIL• A les 19h al Centre Cívic Ernest Lluch.
II. INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA DEL CINEMA. El Neo-realismeProjecció i análisi de Ladrón de bicicletas (1948), de Vittorio de Sica.
DIVENDRES 18 D’ABRIL• A les 19h al Centre Cívic Ernest Lluch.
III. LA GUERRA FREDA A EUROPAProjecció i anàlisi d’El tercer hombre (1949), de Carol Reed.
DIVENDRES 25 D’ABRIL• A les 19h al Centre Cívic Ernest Lluch.
IV. L’ANTIMILITARISME I EL PACIFISME A LA PANTALLAProjecció i anàlisi de Senderos de gloria (1957), de Stanley Kubrick.Cloenda del cicle.

dilluns, 24 de març de 2008

Sobre la Mort d'Enric Vallès i Soler. Ministre i diplomàtic vilafranquí

La figura d'Enric Vallès i Soler m'interessa des de fa molts anys i fa unes setmanes vaig poder comprar de segona mà la seva biografia publicada al 1912, 23 anys després de la seva mort. Crec interessant extreure del llibre uns fragments sobre la notícia de la seva mort en diaris xilens, ja que, quan li arribà , estava allà exercint de ministre d'Alfons XII. Crec que és una figura molt important per la història de Vilafranca que en cap cas se li ha fet un homenatge com cal.
"Los restos mortales del Ministro español Sr. Vallés, encerrados en un ataúd de caoba y cristal con incrustaciones de plata, permanecerán en la legación española y en capilla ardiente hasta mañana á las nueve de la noche, hora en que serán trasladados á la Iglesia Catedral donde tendrán lugar las exequias,y terminadas éstas, los restos serán conducidos á la estación central, de donde partirán en tren especial para Valparaíso. Una Comisión nombrada por la Sociedad de Beneficencia española y un piquete de 25 soldados acompañarán la conducción del féretro á Valparaíso" El Mercurio, 23 de novembre de 1889.
"El Gobierno, la Sociedad de Santiago y el pueblo Chileno rindió hoy en el templo Metropolitano su último tributo de simpatía y estimación al ilustrísimo Sr. Vallés, ministro de España, fallecido pocos días ha.
Pocas veces habíamos asistido á una ceremonia más imponente y conmovedora. Se trataba de dar honrosa y cristiana despedida á los restos del representante de una nación particularmente querida de los chilenos, se trataba de los funerales de un ministro que fué durante su vuda modelo de cumplido caballero y diplomático, y la sociedad ha estado á la altura de estos nobles deberes.
[...] Hizo el Sr. Vallés los principaes estudios, base de su esmerada ilustración en la Universidad de Barcelona primero y más tarde en la de Madrid. En esta última obtuvo después de brillantes pruebas, el título de licenciado en Administración y derecho civil. Desde la edad de 20 años, ingresó el Sr. Vallés en la carrera diplomática de España.
Prestó primeramente sus servicios sucesivamente en las legaciones de España en Constantinopla y Washington después en las de Londres y Berlín en las cuales fué primer Secretario.
En 1880, habiéndose ya firmado el tratado de paz de España con el Perú, fué el Sr. Vallés acreditado en esa nación con el caracter encargado de Negocios. Negoció y firmó en la capital de la nación peruana, el tratado de paz con Chile.
En 1884, fué acreditado Ministro residente de esa patria en Santiago. Cuatro años después, en el pasado 1888, enviado extraordinario y Ministro plenipotenciario ascenso á que el Sr. Vallés se hizo merecedor con su gobierno por sus importantísimos servicios y que el gobierno de la nación chilena, justos apreciadores de las prendas que el Sr. Vallés adornaban, han aplaudido sinceramente". La Unión, de Valparaíso, 26 de noviembre de 1889.

diumenge, 16 de març de 2008

Comentari sobre un privilegi donat pel repoblament d'Olèrdola el 1108

Ens trobem a principis del segle XII ja que el document data del 1108. En els Comtats Catalans regnava en Ramon Berenguer III (1093-1131), la situació al Comtat de Barcelona era pròspera, perquè el patrimoni comtal havia anat augmentant durant els dos segles anteriors gràcies a les terres que es guanyaven a la frontera, és a dir, a la Marca Hispànica i que eren terres de ningú i que van ser possessions dels comtes mitjançant l’aprisió, que consistia en ser una forma d’explotació de la terra pagesa que funcionava com a fre de la gran propietat dels nobles i eclesiàstics que, en altres llocs de Catalunya, estaven augmentant els seus territoris gràcies als petits pagesos.

En aquest marc, van haver conseqüències importants encara que no a tots els nivells, l’aristocràcia va augmentar el seu poder econòmic, els aprisiadors van haver de donar les seves terres a nobles i monestir per tal de sobreviure. En les terres penedesenques, on s’emmarca el document, als segle X i XI van ser temps de construcció de castell a les muntanyes que envolten la plana del Penedès, els castells que es van edificar van ser el Castell d’Avinyó (Avinyonet del Penedès), el Castell de Font-Rubí (Guardiola de Font-Rubí), el Castell de Mediona (Mediona), el Castell de Sant Martí Sarroca, el Castell de Subirats (Subirats) el Castell de Gelida (Gelida) fins a on va arribar la ràtzia feta pels sarraïns el 1107 i el Castell Vell de la Marca (Castellví del Penedès), l’últim castell que hi havia a la Marca i que estava enfront de territori musulmà.

El Castell d’Olèrdola, i que des de l’antiguitat ha sigut un lloc escollit per a fer assentaments, com per exemple els ibero-romans, on va ser lloc durant uns temps per l’establiment dels exèrcits romans. Les notícies de l’establiment en època alto-medieval les trobem documentades al 911 en un document fa referència a la urbs Olerdulae on en resten vestigis a l’església de Sant Miquel com per exemple, l’absis. Pels murs del conjunt d’Olèrdola han passat multituds d’accions, des de la ràtzia d’Almanzor de l’any 985 i on va devastar la ciutat de Barcelona fins a la proclamació per part de Mir Geribert a l’any 1041 com a Príncep d’Olèrdola en acte de rebeldia en contra de Ramon Berenguer I. La consolidació de la repoblació de les terres penedesenques es deu al privilegi i franquesa que va donar Berenguer Ramon I i la seva muller Sança als habitants d’Olèrdola el 1025.

EL document és una carta de repoblació ja que és un privilegi atorgat pel Comte Ramon Berenguer III i és contemporani als fets succeïts ja que data del 26 de novembre del 1108 i ens narra fets que van ocórrer el 31 d’agost de l’any anterior.
Durant el període de l’arribada dels musulmans fins a la instal·lació de la autoritat omeia (713 – 1010), els àrabs eren escasos i es centraven majoritàriament a governar, cosa que va provocar que el contingent militar es formés per berebers que feien els seus avançaments militars per les antigues vies romanes i així fins arribar als Pirineus i França. Quan es crea els regnes de Taifes (1010 – 1100) i que te inici quan els berebers s’aixequen contra el poder i control dels àrabs, van conseguir que no tingués continuació la guerra. A partir d’ara les Taifes pagaran paries als regnes cristians. Quan apareixen els almoràvits (1100-1153) van envair els regnes de Taifes per evitar la independència, van crear fortificacions per a viure i van intentar d’unificar el conjunt de les Taifes.

El document data del 31 d’agost de l’any 1107, i diu els autors del document es culpen dels danys soferts per haver pecat i entenen que la ràtzia ha sigut un càstig o judici de Déu tal i com fa esment el text.

La ràtzia va ser feta per un exèrcit de musulmans, que cada primavera-estiu en feien, i que el document els tracta de pagans i enemics del nom de Crist. Les ràtzies eren comunes als segles VIII i IX i que van durar fins al segle XI; les expedicions tenien dos sentits, un de polític interior islamista i el exterior mitjançant els pactes de regnes i comtes cristians; les ràtzies tenien un sentit polític, fiscal i militar i es podia fer per terra i per mar, cal destacar la ràtzia del 985.

Dintre de la darrera etapa califal, el canceller ‘Abd al-Màlik, fill de al-Mansúr, va continuar dirigint ràtzies cap als comtats catalans, que pretenien debilitar als cristians de la frontera. L’any 1107, els sarraïns van fer la gran i última ràtzia musulmana feta al territori dels Comtats i que va suposar una altra destrucció d’Olèrdola, ja que va patir les ràtzies produïdes els anys 985 i 1102-1003, i la ràtzia va arribar fins a la població de Gelida. La prompte retirada dels sarraïns de les terres penedesenques va ser clau en la rapidesa restauració del Castell d’Olèrdola per part de les franqueses donades per Ramon Berenguer III.

Els musulmans van penetrar al Penedès (aquest terme toponímic vol dir terra de castells) en forma de ràtzia a les terres de la plana penedesenca, compresa dins de la Marca Hispànica, i van ocasionar molts danys: “[...]van envair molts termes i van destruir moltes esglésies i, profanant els llocs sants, ocasionaren als cristians grans derrotes [...]”. Els musulmans van cremar els conreus que s’hi practicaven al Penedès i van arribar fins al Castell de Gelida amb la conseqüència de provocar la mort dels primers penedesencs: “[...]i després de matar moltes persones amb l’espasa[...]”, la captivitat d’alguns membres de la població, per la qual cosa, el territori penedesenc es va veure despoblat ja sigui pels morts, presos i el que van fugir direcció cap al nord dels Comtats; cosa igual va passar al Castell d’Olèrdola.

El document també parla sobre la concessió de franqueses i de seguretat a tota la gent que vulgui anar al Castell d’Olèrdola per a repoblar-lo i revifar-lo de les ràtzies sofertes i fetes pels musulmans, que en el document es torna a referir-los com a pagans, els signant del document on autoritzen franqueses per tal de facilitar la repoblació del castell són en Ramon Berenguer III com a Comte de Barcelona i on pertanyia el castell civilment; nobles propers al Comte; el bisbe Ramon Guillem; el veguer del Castell d’Olèrdola, en Jordà, nét de Mir Geribert; i els castlans del castell en Bertran Sunyer i Enric Folc, tal i com diu el document: “[...] per això el senyor Ramon Berenguer comte i marquès de Barcelona, envoltat per molts dels seus nobles amb el consell de Ramon, bisbe de Barcelona, Jordà, veguer del castell d’Olèrdola, Bertran Sunyer i Enric Folc [...]”.

També es posa de manifest la concessió feta per part dels signants del document on es concedeixen tres tipus de privilegis. S’hi concedeixen franqueses i seguretat a tots els homes que vulguin anar al Castell per a que es repobli, s’hi visqui i en cas de batalla, guerra o invasió que el defensin també. El document otorga franquesa a tothom que hi vagi i els hi diu que no hauran de pagar cap cens ni cap impost i que tindran llibertats, també es concedeix als repobladors que només hauran de fer la meitat de serveis que prestaven al Comte, al veguer i als castlans del Castell. Ramon Berenguer III fa una crida a tots els homes que viuen sota el territori del Monestir de Sant Cugat: “[...] també els altres homes que són de Sant Cugat [...]”, on el castell pertanyia eclesiàsticament i on al Cartulari de Sant Cugat en tenim esment, i a gent que estan sota altres patrons monàstics i d’altres nobles i senyors dels Comtats Catalans. El document exposa també que els habitants del castell olerdolenc es defensin mútuament. als mateixos habitants. Els nou vinguts estaran sota la jurisdicció dels castlans del castell i si han de ser jutjats ho hauran d’ésser per aquests: “[...] i si hagués algun litigi entre els homes de la Castlania i d’altres homes que no ho , que els seus senyors administrin justícia i cada senyor que jutgi els seus homes [...]”, és a dir, cada persona haurà de ser jutjada per cada senyor al qual pertany. Seguint, el document diu que s’ha de complir tot l’abans senyalat i expressa el Comte de Barcelona que els pobladors del castell podran vendre i dividir les cases i els terrenys sempre i quant es faci amb el consentiment del senyor del castell.

Per últim, el document expressa que en el territori comprès entre Santa Margarida, Moja, Santa Digna, Fontallada, Vilallops, Mont-Rodon inclòs el castell (a la pàgina següent s’adjunta un mapa), el document expressa que hi hagi la pau i treva i que els homes que a cap habitant de la vegueria que hi visqui no pugin mai ésser detinguts.

La pau i treva esmentada en l’anterior paràgraf consistia en ser una institució on l’Església i la pagesia van unir-se per imposar dies de treves als nobles violents. La primera Assemblea de pau més antiga és la celebrada a Toluges el 1027 on es va proclamar la inviolabilitat del patrimoni eclesiàstic i també es va prohibir que es lluités de l’hora novena del dissabte fins a la primera del dilluns. Aquestes assembles de pau i treva derivarien en un futur a les corts.

En aquest document s’hi plasmà la voluntat de Ramon Berenguer III en establir privilegis per als que contribuïssin a la restauració i defensa del castell d’Olèrdola, necessari per a la defensa contra les invasions en forma de ràtzies per part dels àrabs que utilitzaven la via augusta. Aquest castell presenta un lloc estratègic magnífic, ja que des d’allà s’hi pot observar la plana del Penedès i per tant la via augusta que passava per aquest lloc.

Els privilegis es poden resumir en tres punts clars: 1r: pels homes que restaurin, habitin i defensin el castell, 2n: pels cavallers que visquessin allà i el defensin, i 3r: pels homes del districte d’Olèrdola. El document especifica els privilegis per a cada un d’aquest tres tipus, també es present una descripció del que havia succeït a la ràtzia.

La repoblació d’Olèrdola no va durar gaires anys més, ja que com a conseqüència de que la frontera baixava notablement al ser ocupada Tortosa al 1148, el castell va deixar de tenir aquest sentit de salvaguarda i, el 1191, el rei Alfons I va fer una donació a Berenguer de Vilafranca, Pere de Vilafranca, Dalmau de Canyelles i a Vidià de Sa Rafeguera la vila de Vilafranca per tal de que fos habitada, encara que la fundació seria una mica anterior a la data del 1191, amb la fundació als voltants de la Torre Dela, a prop de la Strata Francisca.

divendres, 14 de març de 2008

Visita guiada al Refugi Antiaeri del Serral

Aquest diumenge 16 de març hi haurà una visita guiada al refugi antiaeri del Serral a Santa Margarida i els Monjos (Barcelona).

Aquest refugi va ser construït a l'any 1938 i tenia una capacitat per 120 persones que era la màxima gent que hi havia entre aviadors, mecànics i soldats al voltant d'un camp d'aviació.

La visita començarà a les 12h i el preu és de 3 €.

diumenge, 9 de març de 2008

Días Malditos, de Iván Bunin

El libro Días Malditos cuenta la narración de los hechos acontecidos durante la revolución rusa entre 1918 y 1919. Bunin lo hace mediante la publicación de su diario personal. El libro comienza un primero de enero de 1918 y analiza a lo largo del libro la situación de revolución, y a la par de guerra, que se vive en Rusia. A lo largo del texto, Bunin explica como ve la revolución que se produce por parte de los soviets inspirados por el Partido Bolchevique dirigido por Lenin. Una revolución que se inicia con la expulsión de la familia real, los Romanov, en febrero de 1917, que son citados varias veces en el libro por parte de diferentes protagonistas que difunden el rumor de que la monarquía se restablecería. En las páginas se puede seguir la evolución del primer gobierno comunista del mundo, siendo criticado a menudo por el autor al proceder este de la nobleza rusa. La situación de revolución comunista es vista en paralelo en buena parte del libro con los avances alemanes hacia Rusia en el desarrollo de la Primera Guerra Mundial con la ocupación de San Petersburgo. El relato, a medida que va finalizando el libro, el autor recupera pasajes del inicio de la revolución rusa en 1917, haciendo unas retrospectivas del pasado.
El libro Días Malditos, como se ha comentado antes, es un diario. Este no es un diario cualquiera sino que lo hace con referencias a diferentes comentarios y opiniones externas al autor con lo que enriquece el texto. En el libro se analiza el estado de guerra y revolución que se vive en Rusia, centrado en las ciudades de Moscú y Odessa donde Bunin se instala a lo largo del año y medio que recogen las páginas del texto.
En cuanto a la situación de guerra mundial y el progresivo avance alemán hacia Rusia y la posterior ocupación de Alemania es vista por ciertos sectores rusos como el fin de los desbarajustes de la revolución. Además es visto por algunos sectores monárquicos de que Alemania volverá a reinstaurar la monarquía formando gobierno con tres generales del Ejército Blanco como recoge Bunin en la página 31. De la misma manera que se recopila diferentes rumores de la calle sobre la situación contemporánea de Rusia y de las ciudades de Moscú y de Odessa. Es interesante ver como evolucionan políticamente las personas, que a la par protagonistas, se reflejan en el texto, como así las impresiones suscitadas por ello ante la institucionalización de estos en acceder al poder y la colocación de personas no adecuadas en los correspondientes puestos nombrados. Así, la guerra civil rusa que se hizo junto a la revolución (¿algo parecido no pasó en España en 1936?) provocó que por un lado luchase el Ejército Rojo compuesto por comunistas y revolucionarios y, por otro, el Ejército Blanco con la participación de grupos monárquicos, conservadores, liberales y socialistas moderados que se oponían a la revolución como Bunin. La muerte de miles de personas se vio reflejado en un odio por parte de los soviets a los judíos. Este hecho llevó a practicarse un exterminio judío por parte de la Guardia Roja no conocido actualmente, siendo solo recordado por los desmanes realizados por los alemanes en la época nazi. A lo largo del relato hasta el final, se hacen paralelismos con la revolución francesa de 1789 y años siguientes con la comparación de personajes de aquel entonces de la Francia revolucionaria con su contemporánea Rusia. Un final que recoge la muerte de Matiash, un panadero que, con un fuerte sentimiento de desesperación, se suicida siendo enterrado por todo lo alto, como ejemplo de la situación asqueante y desesperante que vivía la población en Odessa. Como también recoge Bunin las detenciones ilegales realizadas a ciudadanos polacos por lo que pudiese pasar, para realizar un posible intercambio por algo.
El libro escrito por una persona de origen noble y con un pensamiento de orden expone a lo largo del libro su odio a los bolcheviques y que le llevan, una vez triunfado el movimiento revolucionario comunista y ante la pasividad de los países extranjeros, al exilio en enero de 1920 hacia la ciudad de París.
Si analizamos la escritura del autor vemos que utiliza frases cortas, recurre a menudo al recurso de la pregunta, al diálogo recogido en el diario, a extractos entresacados de la prensa de aquel día tanto de diferentes opiniones... a la par que realiza interesantes descripciones como la redactada en la página 7 y que recogemos a continuación: “[…] Un pelirrojo peroraba sobre las injusticias del antiguo régimen con voz monótona, como si leyera, vestía un recio abrigo con el cuello redondo y peludo. Las cejas arqueadas y también pelirrojas. El rostro empolvado y recién afeitado. La boca abierta dejaba ver empastes de oro. […]”. De la misma manera que nombra acciones y situaciones sin decirlo directamente, sino que dice que se encuentra en la prensa para citar que existe censura: “[…] La prensa burguesa vuelve a salir. En cada plana, grandes espacios en blanco […]”.
Con el texto publicado entre nuestras manos no está de más de comentar algunos errores que se han localizado a lo largo de nuestra lectura con faltas ortográficas y/o de edición. He aquí algunos ejemplos. En la página 34 se dice: “[…] Pues, mire usted: han dejado salir de la cárcel a todos esos criminales, en lugar de pegarles un tiro a cada uno, que es lo debieron hacer hace tiempo […]”. Así, la nota a pié recogida en la página 64 se encuentra centrada y no justificada al margen izquierda como las demás. Y también, como último ejemplo, en la página 99: “[…] En cuanto comenzamos a rodar por las calles e San Petersburgo, me percaté de que no reconocía la ciudad […]”. Estos detalles hacen desmejorar el libro.

dimarts, 19 de febrer de 2008

Els fets del 6 d'Octubre de 1934

Arran de la convocatòria de vaga general que va haver a Espanya, van esclatar diversos conflictes arreu de l’Estat. Els més importants va ser a Astúries i a Catalunya.
A Vilafranca del Penedès la vaga general es convocà la tarda del 5 d’octubre i durant la nit següent, patrulles de treballadors armats, sota els auspicis del Sometent, van començar a circular per la vila. En aquella jornada del 6 d’octubre van haver diversos punts de conflicte i confrontació entre l’Ajuntament – poble – esquerres i l’Església.
El mateix matí del 6 d’octubre un treballador de l’Ajuntament de Vilafranca portà un ordre a la rectoria de Santa Maria per a que li donessin les claus de la capella de Sant Joan per fer les funcions de presó per encabir a les persones considerades de dretes. El rector de Santa Maria es va negar i va ser engarjolat. A la tarda, va tenir lloc una manifestació popular on la gent es dedicaren a anar per diferents locals “sospitosos” per fer registres, destrosses i incendiar el que pogueren. Com que ens interessa només el que passà amb l’Església, només citarem allò que fa referència, deixant de banda els atacs a les seus dels partits polítics. Els manifestants van desplaçar-se fins al local de l’Associació Catòlica on va sortir pels balcons els mobles i un piano, fent una gran muntanya de trastos que van incendiar. Després, es van dirigir cap al Convent del Carme, un convent de clausura. En aquí, van obligar a les monges a sortir de l’edifici i va ser cremada la capella. Tot seguit es van dirigir cap al Col·legi de Sant Elies, però com que hi havia noies a dormir en pensió completa i, al davant de l’escola hi havia un magatzem de fustes, van desistir d’actuar-hi.. Immediatament, els incendiaris es dirigiren cap a la Basílica de Santa Maria, on fou regada en el seu interior amb benzina i el foc va ser vist des de bona part de les rodalies de Vilafranca. Posteriorment, anaren a la parròquia de la Santíssima Trinitat. Van ser cremats els retaules, el claustre i la capella del Remei. El foc no avançà més perquè el regidor de Foment, Jaume Ferrer, envià a la brigada municipal a apagar-lo.[1] Els escamots van tornar per a dirigir-se una altra vagada cap a la plaça de Jaume I, on ja havien anat a incendiar Santa Maria, per cremar les capelles dels Dolors i de Sant Pelegrí. A l’edifici del col·legi Sant Ramon no li va passar res perquè es podia aprofitar per instal·lar unes escoles laiques i l’església de Sant Francesc va ser defensada per uns militants d’ERC amb fusells a les mans, que no funcionaven però els incendiaris no ho sabien. Així també, es van desplaçar fins a l’encreuament entre els carrers de la Parellada i d’Igualada per cremar la capella de Sant Magí.[2]Ara li tocava a l’Església arranjar el que les flames s’havien endut. La Basílica de Santa Maria no es restaurarà fins després de la guerra civil. En canvi, la parròquia de la Trinitat inauguraria les obres un any després, el 13 d’octubre de 1935, amb motiu de la festivitat patronal de la Verge del Remei, la capella més malmesa.[3]


[1] El regidor de Foment, Jaume Ferrer Peralta, aquesta vegada va actuar per intentar salvar del foc el màxim de l’església de la Santíssima Trinitat.
[2] ACCIÓ núm. 1338, 13 d’octubre de 1934 - núm. 1342, 10 de novembre de 1934.
COSTA DEU, Joan – SABATÉ, Modest. La veritat del 6 d’octubre. Clarassó. Barcelona, 1936. pp. 143-156.
ARNABAT MATA, Ramon. “El 6 d’octubre de 1934, estat català i revolta pagesa” a La Fura, informatiu de l’Alt i el Baix Penedès, núm. 1152. (1/7 d’octubre de 2004). Vilafranca del Penedès, 2004. pp.9-13.
CAMPAMÀ ROMEU, Salvador. “Vilafranca en flames: els fets d’octubre de 1934” a El 3 de vuit, El setmanari del Penedès, núm. 1159 (8 d’octubre de 2004). Vilafranca del Penedès, 2004. pp.94-95.
[3] ACCIÓ núm. 1341, 17 de novembre de 1934. – núm. 1390, 11 d’octubre de 1935.

diumenge, 10 de febrer de 2008

De les vegueries...

En els darrers temps estem ja acostumats a sentir parlar de les vegueries com una nova divisió administrativa amb uns nous ens gestors del territori. Encara que el bloc era per temes històrics i culturals crec que aquest és una qüestió amb esperit històric. No estic gaire d’acord de dividir Catalunya en vegueries ja què no te cap sentit quan la divisió provincial porta 175 anys, el 30 de novembre de 2008 farà l’aniversari i, quan els ens administratius, les diputacions, funcionen correctament. En el cas de la Diputació de Barcelona s’està fent actualment un gran impuls i ajut a ajuntaments mitjans i petits. Això és possible perquè l’equilibri que hi ha entre els ajuntaments grans propers a la zona metropolitana que tributen més, fa que els ajuntaments més petits i amb menys recursos com la majoria dels del Penedès fa que aquests darrers puguin créixer. Que passarà amb la Vegueria Penedès? d’on sortiran els diners? Dels quatre duros (euros) que recapta Vilafranca, Vilanova, El Vendrell i Igualada??? És per aquest motiu, i molts d’altres, que hem de continuar amb l’actual sistema de divisió provincial i diputacions. Més encara quan disposem al territori uns ens que no fan cap servei, excepte el de gestió dels menjadors i el transport escolar, com són els consells comarcals.A la ciutadania li importa ben poc les vegueries i ningú sap que són!!! No a la divisió de Catalunya en Vegueries.

diumenge, 20 de gener de 2008

"21 de enero de 1939". L'entrada de les tropes franquistes a Vilafranca

La Guerra Civil a Vilafranca del Penedès va arribar al seu final el 21 de gener de 1939, a les 14 hores i 40 minuts de la tarda. Va fer entrada a la vila la 5a Divisió de Navarra comandada per Bautista Sánchez i el General Solchaga. El "Parte Oficial de Guerra del Cuartel General del Generalísimo" diu així sobre l'ocupació de les tropes franquistes sobre Vilafranca:
"AVANCE DEL PARTE DE OPERACIONES CORRESPONDIENTE AL DIA DE HOY. -Ha continuado el avance de nuestras tropas en Cataluña, venciéndose todas las resistencias que el enemigo intentó oponer a la progresión de nuestro Ejército. El avance medio logrado en el día de hoy rebasa ya los nueve kilómetros. A media tarde se había ocupado la importante ciudad de Villafranca del Panadés, capital de región del mismo nombre e importante nudo de comunicaciones. Se ha rebasado ampliamente, por el Norte y Sur, la importante población de Igualada, que queda, a la hora de dar este Parte completamente rodeada por nuestras tropas... Salamanca, 21 de enero de 1939. III Año Triunfal. -De orden de S.E.- El general Jefe de E.M. Francisco Martín Moreno"

Segons el setmanari Panadés per la carretera de Tarragona anava un oficial amb una pistola a la mà amb un grup de soldats, tocaven diferents himnes i en arribar a l'edifici de l'Ajuntament van posar la bandera espanyola mentre arribaven a la vila uns quants soldats procedents de la carretera de Sant Jaume dels Domenys. Al balcó de l'Ajuntament uns vilafranquins van treure un quadre de la Mare Maria Ràfols. I al matí del següent dia a la Rambla de Sant Francesc van fer la primera missa i al finalitzar, els soldats van cantar el "Cara al Sol" (Panadés nº8, 20 de gener de 1942). El diari Acción Católica no es queda enrera amb les seves declaracions quan aclamaren el 1942 l'entrada de les tropes franquistes:
"Esta semana va a cumplirse el tercer aniversario de la liberación de nuestra villa por el glorioso Ejército Nacional. Otro jalón histórico para Villafranca que desgraciadamente para muchos desmemoriados es preciso recordar, aunque lo que significó para nosotros aquella fecha -despertar de la trágica pesadilla de zona roja y aspirar a pleno pulmón la fresca aroma de paz que nos traían las armas victoriosas- no se borrará nunca de la mente de los que vivimos aquellos días grávidos de emoción" (Acción Católica nº37, 18 de gener de1942).

diumenge, 13 de gener de 2008

Corts de la Corona d'Aragó a Vilafranca: Les Corts del 1217

Al llarg de la història de Vilafranca s'han celebrat quatre vegades corts en aquí. Les primeres corts que es celebraren van ser a Vilafranca a l'any 1217 sota el reialme de Jaume I, el conqueridor. Mn. Agustí Coy Cotonat, en el seu llibre Vilafranca del Penedès, su historia y monumentos així exposava els aconteixements:
"Tuvieron lugar en 1217, sin que pueda fijarse el edificio en que tan trascendental acto tuvo lugar. Aunque por lo general se reunían en los edificios religiosos, no es posible precisarlo, puesto que todas las iglesias actuales son posteriores á aquella fecha, inclinándonos á quien bien pudo ser se reunieran en la primitiva Iglesia de Santa Maria ó la de la Orden de San Juan. Desde luego había de ser un edificio bastante capaz, en atención al gran número de prelados y magnates que concurrieron. Su duración debió ser breve, pues, aunque no muy completa la paz y tregua que se proclamó, tuvo la Corte un carácter primitivo y rudimentario.
En esta reunión se sentó el precedente del derecho de representación del pueblo, que le fué concedido en el siguiente reinado que se otorgó á los municipios catalanes, los derechos y franquezas que, tanto contrinuyeron á la prosperidad de Cataluña".
A la vila es van celebrar corts tres vegades més, el 1353, el 1367 i el 1451. De les altres en parlarem més endavant.