Reflexions entorn el visionat del documental "El Periple, la vella llum d'Europa".

Aquestes són les notes que vaig emprar en la meva participació en el debat posterior al passi del documental "El periple, la vella llum d'Europa". Són reflexions entorn el visionat del documental, obra de Mario Pons.

El record

Després de veure el documental em porta al record d’altres dos documentals que havia vist anteriorment. Un, el documental “Una verdad incómoda” d’Al Gore. Per què? En aquell documental se’ns parlava d’un problema global, el canvi climàtic, un problema que hem d’afrontar entre tots i totes. El què hem vist al Periple és un problema global, les guerres i els refugiats. Vivim en un món globalitzat amb problemes comuns i cal cercar solucions i conclusions comunes. Avui dia, les fronteres no tenen cap sentit. Cada vegada més la gent compra a Amazon, un gegant de les vendes francès, o a AliExpress, un altre gegant, en aquest cas xinès. Les úniques fronteres que existeixen actualment són les naturals: els mars, els oceans, les muntanyes... El món, la casa comuna, que hem de vetllar per ella i la seva gent, per nosaltres i els nostres veïns.

L’altre documental correspon a “El Papa Francisco, un hombre de Palabra”. Aquest record me l’ha portat les imatges de Setmana Santa de Tortosa al final del documental. Fa poques setmanes el vaig veure i també reflexionava sobre els refugiats. Així com l'entrevista que Jordi Évole li va fer al programa "Salvados".

El far

El far és una torre amb una llanterna a la part superior. Aquesta és la definició habitual dels diccionaris. Però al diccionari Alcover Moll, del qual en soc un gran afeccionat, ens diu també que es una “Cosa que serveix de guia per a la salvació”. La llum és la salvació, és el camí cap a un món millor, sinó hi ha llum, hi ha obscuritat, la foscor. Aquesta produeix por, incertesa... al principi del documental se’ns diu, si hi ha un far apagat és que alguna cosa passa...

El far ha d’ajudar a trencar fronteres. Però sempre que està encès ajuda? El far de Lesbos l’hagueren d’apagar perquè portava confusió i les barques embarracaven. El far de la illa de Buda el cremaren per evitar que s’encengués ja que facilitava la seva localització als avions italians situat a l’illa de Mallorca.

Drama

Si haguéssim de resumir aquest documental en una paraula hauríem de parlar de DRAMA, en majúscules. El drama de les guerres, del terrorisme, dels refugiats, dels exiliats.

La gent va marxar a la Guerra Civil Espanyola, al principi i al final de la guerra, per por, per necessitat de salvar-se. Dic al final, és evident, marxant de l’Exèrcit franquista. Dic al principi, perquè gent de dretes i religiosos i religioses també marxaren a l’exili fugint els mesos de juliol i agost. Per exemple, a Vilafranca, el pare Martí Grivé, capellà de Sant Ramon i fundador del Museu de Vilafranca. També Pere Grases. Ell era secretari de l’alcalde de Barcelona Carles Pi Sunyer. Recomano la lectura del llibre “El dia revolt. Literatura catalana de l’exili” de Julià Guillamón, publicat el 2008 i presentat al Vilafranca el maig de 2009.

Segons ACNUR, l’organisme de la ONU d’ajuda al refugiat, d’Espanya marxaren 440.000 ciutadans, finalitzada la Guerra Civil. Tots tenim les imatges al cap, per haver-les vist en fotografies, pel·lícules i documentals del Perthus. A Mèxic arribaren 25.000 persones. Creuaren la gran frontera, que és l’Oceà Atlàntic.

Sobre els exiliats espanyols, tal com va escriure el catedràtic Javier Tusell, els hi va caure una doble pena: la segona guerra mundial i la discòrdia interna. Quan Alemanya va envair França, espanyols foren retornats a la frontera amb Espanya, 13.000 foren traslladats a Alemanya on foren portats a camps de concentració, entre ells, el de Mauthausen. D’altres espanyols es pogueren quedar a França i lluitaren amb els aliats contra l’ocupació alemanya. Fins i tot, a l’alliberament de París, hi entraren espanyols. La discòrdia venia donada pels desacords en com organitzar l’exili i l’ajut als exiliats espanyols. Per un costat, el SERE, el Servicio de Emigración de los Republicanos Españoles, de Juan Negrín, president del Consell de Ministres. Per un altre, la JARE, la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles, organitzada per Indalecio Prieto, que havia estat ministre de Defensa fins el 1938 i que al final de la guerra es trobava a Mèxic, i que el seu president va ser Lluís Nicolau d’Olwer. L’exili a Amèrica llatina va ser, sobretot, de classes dirigents. A Europa, de classe obrera i camperola.

Els sirians tenen necessitat de parlar del conflicte, de la seva desgràcia, de les seves pèrdues, necessiten exterioritzar. Tot al contrari del què passà a la Guerra Civil. Encara ara, vuitanta anys després de la seva fi, hi ha qui no vol parlar, no vol recordar? O no vol exterioritzar el seu record.

Tampoc ens em d’oblidar l’exili interior que hi hagué a Espanya després de la guerra civil. Alguns per motius polítics, hi hagueren desterraments, prohibicions a tornar a residir al seu poble, a la seva ciutat, havent de passar diversos anys fóra del seu lloc, del seu espai, del seu ambient. Lluny de la família.

Però també per motius econòmics, la gent que marxà de casa seva, ho deixà tot, per la fam. Quanta gent no vingué a Catalunya buscant treball en les fàbriques, a l’àrea metropolitana de Barcelona, a Sabadell, a  Terrassa... com vivia aquesta gent? Molt sovint en barraques. Riades del Vallès de l’any 1962.

Les fotografies

Les fotografies són records. En el documental es veuen a alguns dels protagonistes amb fotografies en paper a les mans. La família siriana, Alfred Vallès i la família Bada Leal. Són presents en les seves mans. Possiblement ha estat el poc que s’han pogut emportar amb ells, els pocs records que poden conservar de temps passats... La fotografia conserva el moment, parem atenció ara quan fem una fotografia, que fotografiem, a qui... els hi donem un valor? O fotografiem indiscriminadament, es guarden en el disc dur, en la targeta de memòria del telèfon...

La solució

Síria. Qui reconstruirà el seu país? Podran tornar tots a algun dia? Quin futur els espera? Quina solució pot haver?

Anunci de projecció: "El Periple, la vella llum d'Europa".

Dins del marc de Dia Internacional de les Persones Refugiades, el Servei de Solidaritat i Cooperació de l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès, ha programat pel dimarts 25 de juny de 2019, a les 19h, a la Sala Zazie, situada al Casal Societat La Principal, el documental "El periple, la vella llum d'Europa". 

Aquest ha estat dirigit i guionitzat per Mario Pons Múria.

El visionat comptarà amb la participació de la regidora de Solidaritat i Cooperació de l'Ajuntament de Vilafranca, Montserrat Arroyo Ferrando, el director Mario Pons Múria, i els historiadors Ramon Arnabat Mata i Daniel Sancho París.

Vilafranca del Penedès protagonista d’un fals documental a Aragón Televisión

Captura de l'anunci que al llarg d'aquesta
darrera setmana s'ha vist a Aragón TV

Ahir dilluns, 23 d’abril, dia festiu a Aragó, la cadena de televisió autonòmica va emetre un fals documental en prime time on s’explicava que bona part de l’obra de Francisco de Goya estava realitzada per un dels seus cunyats, fra Manuel Bayeu Subías, també pintor. En el documental titulat “Desmontando a Goya” s’explicava que Bayeu havia nascut accidentalment a Vilafranca el 1740 per les necessitats de la seva mare per gaudir d’un millor clima prop de la platja. Prova d’aquesta realitat és l’existència d’un autoretrat de Manuel Bayeu a les col·leccions de Vinseum. A la televisió es va poder veure un dels conservadors del museu mostrant el quadre. La fitxa del quadre en qüestió: 

http://museusenlinia.gencat.cat/eMP/eMuseumPlus?service=ExternalInterface&module=collection&objectId=1178305&viewType=detailView

El fals documental conté les aparicions de diverses personalitats que parlen del tema com el professor d’història de la Universitat de Saragossa i escriptor José Luis Corral, l’actriu Luisa Gavasa, el catedràtic emèrit d’història de l’art Gonzalo Borrás i la periodista Pilar Rahola, entre d’altres. La història que s'explicava era la impossibilitat de Goya de pintar tants quadres i la necessitat d'algú per pintar tants quadres, que Bayeu no signava i que ho feia l'artista de Fuendetodos, molt més donat a la vanitat que el seu cunyat Manuel. Ells dos havien arribat a un acord per fer-ho així, fins que van entrar en desavinences a l'hora de pintar "La maja desnuda".  

Al llarg del documental van emprar diverses imatges de recursos de Vilafranca, dels carrers i places més cèntrics, com la plaça de la Vila, la rambla de Sant Francesc o el carrer Consellers. Aquestes imatges van ser enregistrades el dilluns 19 de març –un vehicle del canal de televisió va estar aparcat durant gairebé tot el matí a la plaça de la Vila, com molts vilafranquins vem poder veure. També van ser preguntades algunes persones de Vilafranca, al peu del monument de Milà i Fontanals en direcció a la font dels Alls, sobre si l’obra del “vilafranquí” fra Manuel Bayeu havia de retornar a Catalunya, lloc d’origen del seu naixement. 

Al final de la ficció els mateixos protagonistes van descobrir que bona part del què s’havia vist i explicat fins el moment corresponia a una broma. Fins i tot, van modificar la biografia del mateix Bayeu a la Wikipèdia dient que havia nascut a Vilafranca.

Vilafranca del Penedès en un reportatge de la Sexta Columna sobre el Valle de los Caídos

Retrat de Joan Álvarez

Aquest divendres a La Sexta, el programa La Sexta Columna, de 21:30 a 22:30h

Fa una setmana, un equip de la Sexta TV, format per un periodista i dos càmeres de televisió, van arribar-se fins a Vilafranca del Penedès per tal de conèixer diferents aspectes de Joan Álvarez de Sisternes, alcalde de Vilafranca entre 1924 i 1929, durant el període de la dictadura de Miguel Primo de Rivera.

Joan Álvarez de Sisternes va ser el darrer enterrat al Valle de los Caídos per exprés desig de la família, al febrer de 1983, amb el govern socialista de Felipe González, i al mateix moment que hi havia familiars d’enterrats allí que se’ls emportaven als seus llocs d’origen.

En la seva visita a Vilafranca, l’equip de la Sexta va visitar l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès, on van filmar les instal·lacions i van poder veure alguns documents, fotografies i imatges en moviment relacionades amb Álvarez de Sisternes. Els reporters de la Sexta i un familiar de Joan Álvarez van ser acompanyats per l’arxiver i historiador Daniel Sancho París, coneixedor de la persona de Joan Álvarez, assessor i col·laborador de l’Arxiu Comarcal.

A l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès, els reporters i el familiar veieren del fons de l’Arxiu Municipal de Vilafranca el llibre d’actes de l’Ajuntament de 1924 on s’expressa el seu nomenament com a alcalde, el llibre d’actes de 1947 on s’esmenta la col·locació del seu retrat al saló de Plens i un document de la seva exhumació. De l’Arxiu de la Imatge i el So van veure una fotografia on apareixia Álvarez amb d’altres autoritats i un fragment de la filmació Reinaré, obra d’Antoni Güell Cortina, que mostra imatges de la visita oficial que va fer l’Infant Ferran de Baviera a Vilafranca el 1929.

L’equip de la Sexta, van desplaçar-se posteriorment al cementiri de Vilafranca, al saló de plens de l’Ajuntament i a la casa que havia estat propietat de Joan Álvarez, a la plaça de la Constitució.

Qui era Joan Álvarez de Sisternes?

Joan Álvarez va néixer a Vilafranca el 1873, en el sí d’una família propietària. Va estudiar dret però no va arribar mai a exercir com advocat i el 1910 es va fer càrrec de l’arxiu municipal. Durant la dictadura de Primo de Rivera, tal i com s’ha dit, va ser alcalde de la ciutat. Durant el seu mandat es van pavimentar bona part dels carrers dels centre de la ciutat.

Durant els primers dies de la guerra civil espanyola es van produir a Vilafranca 23 assassinats, entre ells grans propietaris, com el propi Álvarez. Joan Álvarez va ser detingut a Barcelona el 3 d’agost de 1936, a l’habitatge del seu cunyat, segons declara a la Causa General, instruïda per la Fiscalia del Tribunal Suprem. Va ser traslladat a Vilafranca on va romandre detingut fins el 20 d’agost, 17 dies després. Va ser traslladat a prop del pont del Lledoner, a Vallirana (Baix Penedès), a la carretera nacional 340, límit territorial de la comarca de l’Alt Penedès. Va ser mort d’un tret i segons consta en la documentació, se’l va intentar incinerar en part. El seu cos va ser traslladar a Vallirana i, al 1939, al panteó construït amb motiu de les víctimes de la repressió de la reraguarda republicana al cementiri de Vilafranca. Finalment, al 1983, va ser traslladat al Valle de los Caídos, per exprés desig de la família.

L’actual plaça de la Constitució se la va anomenar Juan Álvarez durant el franquisme, i el 21 de gener de 1947 va ser col·locat un retrat seu al saló de plens de l’Ajuntament de Vilafranca, amb motiu del vuitè aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Vilafranca. L’autor del quadre va ser Josep Rovira Soler. Antoni Sabaté Mill, cronista de Vilafranca, va escriure sobre Joan Álvarez el següent: “Por aquellos años, nuestro alcalde era un hombre ya entrado en edad, de mediana estatura, de complexión robusta y de natural campechanía, si bien algo distante y sin concesiones a la popularidad. El señor Álvarez era el señor Álvarez, y santaspascuas”. 

Operación Palace. Comunicat de l'Associació d'Arxivers i Gestors Documentals de Catalunya

El passat diumenge, el programa “Salvados”, conduit per Jordi Évole, va emetre “Operación Palace”, un fals documental on es feia creure que el 23F havia estat un muntatge.

Al final del programa, es comentava que no ha havia estat possible accedir a la documentació original del sumari perquè “ el Tribunal Supremo no autoriza la consulta del sumario del juicio hasta que hayan transcurrido 25 años desde la muerte de los procesados o 50 años desde el golpe”. Com a professionals responsables de l’exercici del dret d’accés als documents dipositats en arxius, des de l’Associació d’Arxivers·Gestors de Documents de Catalunya hem volgut verificar l’adequació a Llei de la resposta del Tribunal Suprem.

Efectivament, l’article 57 de la Llei 16/1985 del Patrimoni Històric Espanyol diu que els documents que continguin dades personals de caràcter processal no podran ser públicament consultats si les persones afectades no donen el seu consentiment (que ha de demanar l’Administració que rep la petició de consulta), o fins que hagin passat 25 anys de la data de la mort d’aquestes persones o, si aquesta data no és coneguda, 50 anys des de la data dels documents. La documentació judicial es considera, segons l’article 49.2 de la mateixa Llei, patrimoni històric (documental) des del mateix moment en què es crea o rep. Fins aquí, res a dir.

La nova Llei 19/2013 de transparència, accés a la informació pública i bon govern, que acaba d’aprovar el Govern espanyol, ofereix per altra banda una alternativa a aquesta limitació de l’accés, quan especifica que, malgrat sigui d’aplicació el que diu la Llei del Patrimoni Històric (art. 15.3.a de la 19/2013), l’Administració que té els documents pot dissociar o ocultar parcialment les dades personals per tal de permetre que la resta d’informació sigui consultable (per exemple, la informació relativa a les proves materials).

Pel que fa al procediment, totes les resolucions denegatòries han de ser motivades i aquesta motivació ha d’indicar clarament quin supòsit s’ha aplicat per denegar l’accés, supòsit que ha d’estar recollit en una norma amb rang de Llei. En aquest cas, el Tribunal Suprem hauria d’haver explicat en quin supòsit es basa per denegar l’accés: es pot comprometre l’honor i la intimitat de les persones participants en el sumari? Es pot posar en perill la seva seguretat personal? Afecta això només les dades dels processats, o de totes les persones que apareixen en el sumari (declarants, testimonis, jutges, etc.)? Es va intentar recollir el consentiment de les persones afectades? Qui denega l’accés, tot això, ho ha d’explicar i fonamentar amb referències a la Llei que ho justifica.

Contra una resolució que denegui l’accés a documents de l’Administració es pot presentar una reclamació davant el Consejo de Transparencia y Buen Gobierno , un òrgan creat per la nova Llei 19/2013 que decideix sobre les peticions d’accés denegades (article 24). Aquest òrgan comunica al Defensor del Pueblo les resolucions que dicta sobre aquestes peticions denegades, i a més les seves resolucions es fan públiques en format electrònic. Per tant, tothom sap què s’ha demanat, qui ho ha denegat i perquè, i també què n’ha dictaminat el Consejo de Transparencia y Buen Gobierno .

Des de l’Associació d’Arxivers·Gestors de Documents de Catalunya estem especialment sensibilitzats amb la forma com les nostres Administracions dificulten l’accés a la informació per part dels ciutadans i ciutadanes, sobretot ara que tots estan elaborant Lleis de transparència que, en realitat, ho són molt poc. Per aquest motiu volem expressar el nostre suport en la tasca d’investigació de programes com “Salvados” i ens posem a la seva disposició per si necessiten ajuda tècnica per aconseguir aquestes o d’altres fonts d’informació en arxius públics o privats.

Associació d’Arxivers·Gestors de Documents de Catalunya