18 de juny del 2018

La Diputació de Barcelona lliura a l’Ajuntament de Sant Martí Sarroca el Pla Especial Urbanístic de protecció del patrimoni i catàleg de béns arquitectònics, històrics i ambientals.

Foto: Ajuntament
de Sant Martí Sarroca
La Diputació de Barcelona ha lliurat a l’Ajuntament de Sant Martí Sarroca el Pla Especial Urbanístic de protecció del patrimoni i catàleg de béns arquitectònics, històrics i ambientals del municipi, eina que ha de servir per establir mesures per conservar el patrimoni, recuperar-lo i millorar-lo. 
L’Ajuntament va sol·licitar a la Diputació, a través del Pla Xarxa de Governs Locals 2012-2015, la redacció d’aquest treball.
Amb aquest objectiu, el Pla Especial i catàleg, que ha estat redactat per l’SPAL amb un cost de 39.530,70 euros, defineix el patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Sant Martí Sarroca. El treball, que s’ha desenvolupat al llarg de catorze mesos, permetrà apropar-se als valors patrimonials del municipi des de tots els conceptes per garantir un coneixement general i culturalment connectat dels seus béns. Ha estat coordinat per la historiadora Imma Vilamala, i l’ha redactat un equip de professionals constituït per Rosa Escala, arquitecta, Daniel Sancho, historiador, Xavier Tarruella i Isabel Lleonart, biòlegs, i Xavier Oms, arqueòleg.
El Catàleg i Pla Especial de protecció del patrimoni recull una memòria amb l’estudi de l’evolució urbana i històrica del municipi, la memòria justificativa, una normativa, els plànols de situació dels elements, la carta arqueològica actualitzada, l’estudi de paisatge i el document ambiental estratègic. S’han confeccionat les fitxes corresponents als 170 béns catalogats, que segons la seva naturalesa i el tipus de valors associats es poden classificar en béns arquitectònics i urbanístics, béns arqueològics i paleontològics i béns ambientals i paisatgístics.
L’àmplia extensió del municipi explica en bona part l’elevat nombre d’elements dispersos tipus masia i cases de pagès i jaciments arqueològics. Mentre que a l’àrea urbana, desenvolupada en un període força modern, els elements catalogats no són tan nombrosos. Entre els seus valors patrimonials cal destacar el conjunt monumental de Sant Martí, amb el castell i l’església de Santa Maria, exemple singular del romànic català, ambdós Béns Cultural d’Interès Nacional (BCIN).
(c) Servei de Patrimoni Arquitectònic
Local de la Diputació de Barcelona
Bona part del patrimoni del municipi són les masies, moltes de les quals es remunten a l’edat mitjana amb reformes importants entre els segles XV i XVIII. En destaquen algunes per les seves dimensions, la seva qualitat arquitectònica i el valor històric com són: Mas Ravell, la Masseria, Can Vallès de la Riera, Rovellats, Can Miret, Baronia de Riudefoix, Can Lleó, Can Grau, Can Carbó de la Riera, L’Artiga, La Fassina, Can Toni, Can Possastre, Can Brugueres, Cal  Sogas, les masies de Romaní (Cal Sala i Cal Janpons), Can Queraltó del Molí i el conjunt de La Torre d’en Vernet que sobresurt pel seu entorn.
A l’àrea urbana, cal destacar les Antigues escoles i Ajuntament de Sant Martí Sarroca, el Centre Cultural, Cal Valent, Cal Folch, Cal Balada, Ca l’Americano (antic Ajuntament) i Cal Codina.
Pel que fa a arquitectura religiosa cal fer esment a la capella de Sant Joan de Lledó, al barri de Les Cantarelles, i l’església de la Mare de Déu de Montserrat, al barri de La Bleda.
En aquest document s’han catalogat i identificat aquells béns d’especial interès natural i paisatgístic. En el municipi predomina el paisatge de la vinya, de parcel·lari mitjà i petit, estructurat per una xarxa de camins rurals. Aquesta àmplia xarxa de camins històrics vertebra el territori i comunica els nuclis antics i les masies aïllades que alhora són vials de lleure i gaudi de l’entorn del paisatge, com l’antic camí de Vilafranca, el de les Cases Noves als Hostalets i la Bleda, el de Conilleres, el de Ferriol o el dels Hostalets.
Al terme hi ha un important conjunt de fonts d’aigua natural i d’altres elements de l’arquitectura i enginyeria populars relacionats amb l’aigua com són els pous, les sínies i els molins. Un altre element afaiçonador del paisatge agrícola i de conreu de la vinya del municipi són les construccions de pedra seca: parets i barraques de pedra seca.
En aquest treball també s’ha revisat i actualitzat l’Inventari de Patrimoni Arqueològic i Paleontològic del Municipi (carta arqueològica).

Nota de premsa de l'Ajuntament de Sant Martí Sarroca i del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

15 de juny del 2018

El Justicia Mayor de Aragón

Juan de Lanuza. 
Monumento al Justicia Mayor en Zaragoza.
El Justicia Mayor de Aragón era una figura jurídica que simbolizaba las libertades de Aragón  donde la ley obligaba por igual al rey y al pueblo, fuese cual fuese su condición social y económica. Ante la figura del Justicia se podía recurrir contra el rey, sus ministros o contra cualquiera otra persona pidiendo una sentencia justa y acorde con los fueros, usos y costumbres del Reino de Aragón. Aunque nombrado por el rey, sus decisiones eran independientemente de los que él monarca creyese oportuno, excluyéndose posibles interferencias o desequilibrio de la balanza.
Sus atribuciones más importantes fueron la interpretación de los Fueros; era el juez que intervenía de manera decisiva en los agravios que se presentaban en las Cortes de Aragón; era el protector de los derechos individuales mediante las firmas de derecho y manifestación que significaba que si un aragonés se sentía amenazado por una acción arbitraria por parte de un juez, se prohibía que éste actuase a expensas de que el Justicia dijese la última palabra; ejercía de defensor del pueblo; y, ante él, el rey, juraba respeto a los Fueros y costumbres del Reino los reyes aragoneses.
Los orígenes de la figura del Justicia Mayor son de 1265 en que su figura pasa de ser un funcionario de la Curia Real a ser elegido por el Rey entre los caballeros de Aragón. Sus primeras funciones fueron atender y mediar en las cuestiones entre el monarca y los ricos hombres, caballeros e infanzones. También amplió poco más tarde, en 1266, sus atribuciones en causas de primera instancia y en apelaciones de sentencias emitidas por jueces locales.
Alrededor del Justicia se creó una Corte del Justicia que se reunía cada día formada por el propio Justicia y lugartenientes de índole jurista nombrados por el rey a propuesta de candidatos presentados por las Cortes aragonesas. La vigencia de los lugartenientes era de una celebración de Cortes a otras.  
A partir de las Cortes de 1592 celebradas en Tarazona, y ante la presión ejercida por el rey Felipe II (presiones políticas, pero también militares al haber entrado un ejército en Aragón y otro preparado en la frontera aragonesa con Castilla en Agreda) la figura del Justicia dependería directamente del rey, además, dejando el cargo de ser vitalicio.