18 de juny de 2018

La Diputació de Barcelona lliura a l’Ajuntament de Sant Martí Sarroca el Pla Especial Urbanístic de protecció del patrimoni i catàleg de béns arquitectònics, històrics i ambientals.

Foto: Ajuntament
de Sant Martí Sarroca
La Diputació de Barcelona ha lliurat a l’Ajuntament de Sant Martí Sarroca el Pla Especial Urbanístic de protecció del patrimoni i catàleg de béns arquitectònics, històrics i ambientals del municipi, eina que ha de servir per establir mesures per conservar el patrimoni, recuperar-lo i millorar-lo. 
L’Ajuntament va sol·licitar a la Diputació, a través del Pla Xarxa de Governs Locals 2012-2015, la redacció d’aquest treball.
Amb aquest objectiu, el Pla Especial i catàleg, que ha estat redactat per l’SPAL amb un cost de 39.530,70 euros, defineix el patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Sant Martí Sarroca. El treball, que s’ha desenvolupat al llarg de catorze mesos, permetrà apropar-se als valors patrimonials del municipi des de tots els conceptes per garantir un coneixement general i culturalment connectat dels seus béns. Ha estat coordinat per la historiadora Imma Vilamala, i l’ha redactat un equip de professionals constituït per Rosa Escala, arquitecta, Daniel Sancho, historiador, Xavier Tarruella i Isabel Lleonart, biòlegs, i Xavier Oms, arqueòleg.
El Catàleg i Pla Especial de protecció del patrimoni recull una memòria amb l’estudi de l’evolució urbana i històrica del municipi, la memòria justificativa, una normativa, els plànols de situació dels elements, la carta arqueològica actualitzada, l’estudi de paisatge i el document ambiental estratègic. S’han confeccionat les fitxes corresponents als 170 béns catalogats, que segons la seva naturalesa i el tipus de valors associats es poden classificar en béns arquitectònics i urbanístics, béns arqueològics i paleontològics i béns ambientals i paisatgístics.
L’àmplia extensió del municipi explica en bona part l’elevat nombre d’elements dispersos tipus masia i cases de pagès i jaciments arqueològics. Mentre que a l’àrea urbana, desenvolupada en un període força modern, els elements catalogats no són tan nombrosos. Entre els seus valors patrimonials cal destacar el conjunt monumental de Sant Martí, amb el castell i l’església de Santa Maria, exemple singular del romànic català, ambdós Béns Cultural d’Interès Nacional (BCIN).
(c) Servei de Patrimoni Arquitectònic
Local de la Diputació de Barcelona
Bona part del patrimoni del municipi són les masies, moltes de les quals es remunten a l’edat mitjana amb reformes importants entre els segles XV i XVIII. En destaquen algunes per les seves dimensions, la seva qualitat arquitectònica i el valor històric com són: Mas Ravell, la Masseria, Can Vallès de la Riera, Rovellats, Can Miret, Baronia de Riudefoix, Can Lleó, Can Grau, Can Carbó de la Riera, L’Artiga, La Fassina, Can Toni, Can Possastre, Can Brugueres, Cal  Sogas, les masies de Romaní (Cal Sala i Cal Janpons), Can Queraltó del Molí i el conjunt de La Torre d’en Vernet que sobresurt pel seu entorn.
A l’àrea urbana, cal destacar les Antigues escoles i Ajuntament de Sant Martí Sarroca, el Centre Cultural, Cal Valent, Cal Folch, Cal Balada, Ca l’Americano (antic Ajuntament) i Cal Codina.
Pel que fa a arquitectura religiosa cal fer esment a la capella de Sant Joan de Lledó, al barri de Les Cantarelles, i l’església de la Mare de Déu de Montserrat, al barri de La Bleda.
En aquest document s’han catalogat i identificat aquells béns d’especial interès natural i paisatgístic. En el municipi predomina el paisatge de la vinya, de parcel·lari mitjà i petit, estructurat per una xarxa de camins rurals. Aquesta àmplia xarxa de camins històrics vertebra el territori i comunica els nuclis antics i les masies aïllades que alhora són vials de lleure i gaudi de l’entorn del paisatge, com l’antic camí de Vilafranca, el de les Cases Noves als Hostalets i la Bleda, el de Conilleres, el de Ferriol o el dels Hostalets.
Al terme hi ha un important conjunt de fonts d’aigua natural i d’altres elements de l’arquitectura i enginyeria populars relacionats amb l’aigua com són els pous, les sínies i els molins. Un altre element afaiçonador del paisatge agrícola i de conreu de la vinya del municipi són les construccions de pedra seca: parets i barraques de pedra seca.
En aquest treball també s’ha revisat i actualitzat l’Inventari de Patrimoni Arqueològic i Paleontològic del Municipi (carta arqueològica).

Nota de premsa de l'Ajuntament de Sant Martí Sarroca i del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

15 de juny de 2018

El Justicia Mayor de Aragón

Juan de Lanuza. 
Monumento al Justicia Mayor en Zaragoza.
El Justicia Mayor de Aragón era una figura jurídica que simbolizaba las libertades de Aragón  donde la ley obligaba por igual al rey y al pueblo, fuese cual fuese su condición social y económica. Ante la figura del Justicia se podía recurrir contra el rey, sus ministros o contra cualquiera otra persona pidiendo una sentencia justa y acorde con los fueros, usos y costumbres del Reino de Aragón. Aunque nombrado por el rey, sus decisiones eran independientemente de los que él monarca creyese oportuno, excluyéndose posibles interferencias o desequilibrio de la balanza.
Sus atribuciones más importantes fueron la interpretación de los Fueros; era el juez que intervenía de manera decisiva en los agravios que se presentaban en las Cortes de Aragón; era el protector de los derechos individuales mediante las firmas de derecho y manifestación que significaba que si un aragonés se sentía amenazado por una acción arbitraria por parte de un juez, se prohibía que éste actuase a expensas de que el Justicia dijese la última palabra; ejercía de defensor del pueblo; y, ante él, el rey, juraba respeto a los Fueros y costumbres del Reino los reyes aragoneses.
Los orígenes de la figura del Justicia Mayor son de 1265 en que su figura pasa de ser un funcionario de la Curia Real a ser elegido por el Rey entre los caballeros de Aragón. Sus primeras funciones fueron atender y mediar en las cuestiones entre el monarca y los ricos hombres, caballeros e infanzones. También amplió poco más tarde, en 1266, sus atribuciones en causas de primera instancia y en apelaciones de sentencias emitidas por jueces locales.
Alrededor del Justicia se creó una Corte del Justicia que se reunía cada día formada por el propio Justicia y lugartenientes de índole jurista nombrados por el rey a propuesta de candidatos presentados por las Cortes aragonesas. La vigencia de los lugartenientes era de una celebración de Cortes a otras.  
A partir de las Cortes de 1592 celebradas en Tarazona, y ante la presión ejercida por el rey Felipe II (presiones políticas, pero también militares al haber entrado un ejército en Aragón y otro preparado en la frontera aragonesa con Castilla en Agreda) la figura del Justicia dependería directamente del rey, además, dejando el cargo de ser vitalicio.

25 de maig de 2018

El Honrado Concejo de la Mesta


El Honrado Concejo de la Mesta fue un gremio de pastores y propietarios de ganado estante y trashumante del Reino de Castilla creado por el monarca Alfonso X en 1273 para que pastores y ganaderos tuviesen un marco jurídico para regular las condiciones de acceso a los pastos, su uso y el control sobre ellos. Esto fue debido a la conveniencia de poner fin a las disputas acaecidas entre los pastores y ganaderos castellanos del norte y del sur, por el uso de los pastos de la Mancha y Extremadura. Además, de la propia trashumancia presentaba grandes problemas en el traslado de ganado a larga distancia para aprovechar los pastos.
Anteriormente a la creación del Honrado Concejo de la Mesta existía diferentes organizaciones parecidas de ámbito particular en Cuenca, León, Soria y Segovia que en 1273 fueron incorporadas en la nueva institución castellana.
El Concejo de la Mesta decidía sobre su organización interna, sobre las inquisiciones del monarca, sobre los miembros del Concejo y de los conflictos que se suscitaban y que debían de esclarecer. Estos conflictos fueron aumentando a medida que se fue llevando a cabo la trashumancia ya que, hasta mediados del siglo XII, la rotación de animales se acostumbraba a realizar dentro de un mismo territorio donde los fueros locales regulaban los pleitos.  
Una de las funciones de la Mesta fue regular las cañadas y caminos entre zonas cultivadas, organizándolas en tres: leonesa, segoviana y manchega. La cañada leonesa partía del sur de León atravesando Zamora, Salamanca y Béjar para dirigirse a los pastos de Plasencia, Cáceres, Mérida y Badajoz. La cañada segoviana partía de Logroño pasando por Burgos, Palencia, Segovia y Ávila para unirse en Béjar con la leonesa. Y la cañada manchega partía de Cuenca para llegar a tierras murcianas.
La Mesta fue regulada por las Leyes de la Mesta de 1278, por Alfonso X el Sabio, y las Ordenanzas de la Mesta de 1492, por los Reyes Católicos. Esta legislación particular dotó a las Mesta de sus propias leyes y sistemas judiciales creando las figuras de Alcaldes de Mesta (jueces) que debían de juzgar los pleitos entre los mismos pastores y ganaderos. También existían los Procuradores de Puertos (figura recaudatoria en enclaves estratégicos situados en los puertos) y los Contadores. Si se apelaba alguna decisión tomada por los Alcaldes de Mesta, estas eran juzgadas por el Alcalde entregador mayor, de designación real y no por la propia Mesta.

16 de maig de 2018

Efemèrides: 16-5-1988: Entrada en funcionament del Teletext a Espanya

Teletext de TVE.
A la dècada de 1970, la britànica BBC va posar en funcionament el servei de teletext a través de la televisió. A l'any 2012, la BBC va tancar el servei. El dia 16 de maig de 1988, va ser Televisió Espanyola qui la va posar en funcionament a l'estat. Aquest servei va posar-se progressivament en funcionament en les televisions privades i autonòmiques. Actualment, amb els canals en HD (alta definició) ha anulat aquest servei i només es pot fer servir en les freqüències amb una senyal normal.
Les pàgines més utilitzades per la ciutadania han estat les de notícies per la immediatesa de la informació (ara superat per d'altres sistemes a través d'app i xarxes socials), els resultats esportius i de loteries, la programació televisiva i, sobretot per a persones amb problemes auditius, el servei de subtítols. 

4 de maig de 2018

Avui, 200 anys del naixement de Manuel Milà i Fontanals

Bust de Manuel Milà i Fontanals
situat al saló de Plens de
l'Ajuntament de Vilafranca

Manuel Milà i Fontanals va néixer el 4 de maig de 1818, a Vilafranca del Penedès. Després de passar la seva infantesa a Vilafranca, el 1827 va anar a residir amb la seva família a Barcelona.
A Barcelona va realitzar els estudis de llatí, retòrica, poètica i filosofia. El 1833, amb 15 anys, va començar els seus estudis universitaris de filosofia i dret a la Universitat de Cervera, finalitzant-los a Barcelona, arran del trasllat de la universitat de la capital de la Segarra a la ciutat comtal.
El 1844 va assolir la càtedra de Declamació del Liceu Filàrmonic i Dramàtic de Barcelona fins el 1846. Aquest mateix 1844 el Vicerector de la Universitat de Barcelona li va nomenar encarregat de la Càtedra d’història i literatura. i un any més tard es nomenat substitut. Aquest mateix any, el 1845, va rebre el títol de llicenciat i doctor en Filosofia i Lletres, realitzant la conferència inaugural del curs acadèmic 1845-1846 de la Universitat de Barcelona amb la dissertació titulada “Importància de l’estudi de la literatura”. Després d’unes oposicions de professor d’universitat celebrades a Madrid el desembre de 1846, va obtenir la plaça de catedràtic de Literatura general i espanyola a la Universitat de Barcelona, prenent possessió del càrrec el 8 de març de 1847. 
Va ser un membre destacat  del romanticisme, primer de caire lliberal, i després tradicionalista. Igualment va ser un dels impulsors del moviment de la Renaixença a partir de 1853. És per aquest motiu qye el 1839 ja havia viatjat a París per estudiar la poesia provençal.
Entre la seva extensa producció literària, cal destacar la seva primera obra, realitzada el 1838 sota el títol ”Algunos estudios literarios” amb poesia en català i castellà, destacant “El trobador del Panadés”. Una de les seves obres més importants i reconegudes és el “Romancerillo catalán” que és una compilació de cançons tradicionals catalanes com Els Segadors. Va publicar el 1861 “De los trovadores en España” sobre la literatura trobadoresca i el 1874 “De la poesía heroico-popular castellana” sobre l’epopeia. De les seves poesies cal destacar-ne algunes de temàtica vilafranquina, com la “Font de Na Melior” sobre una acció situada prop de la font de Melió, una font desapareguda possiblement situada en el paratge del camí del mateix nom, on Melior havia de trobar-se amb el seu pretendent. Una altra és “La complanta d’En Guillem” on Guillem de Dela, que representa Vilafranca, el lloc de la Torre Dela, contrau matrimoni amb Blanca d’Espill, simbolitzant la muntanya d’Espitlles, al terme municipal de Santa Margarida i els Monjos. Guillem, en una ràtzia musulmana surt en defensa i sent colpejat per una sageta al pit li provocà la mort. 
Manuel Milà va ser el descobridor de la novel·la de cavalleries “Curial e Güelfa”, datada al segle XV, escrita en català, que explica les aventures de Curial, un jove que intenta ser un heroi, recolzat per Güelfa, la germana del Marquès del Montferrat, qui és protector del jove cavaller. Aquesta novel·la, d’autor anònim, és considerat pels estudiosos com una obra pròpia de Milà i Fontanals. Va ser publicada el 1901 per Antoni Rubió.
Va formar part de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, sent el seu president entre 1861 i 1878. També va presidir els Jocs Florals de Barcelona el 1859, en tornar a instaurar-se aquest certamen que no se celebrava des de 1484. Va ser nomenat membre de la Real Academia de la Historia de Madrid, membre de la Real Academia Española de la Lengua i condecorat amb la Creu del Cavaller de l’Orde de Carles III i Cavaller gran creu de l’Orde d’Isabel la Catòlica.
Va contraure matrimoni el maig de 1845 amb la vilafranquina Josepa Sallent i Feliu i va morir a Vilafranca el 16 de juliol de 1884, sense descedència.

24 d’abril de 2018

Vilafranca del Penedès protagonista d’un fals documental a Aragón Televisión

Captura de l'anunci que al llarg d'aquesta
darrera setmana s'ha vist a Aragón TV

Ahir dilluns, 23 d’abril, dia festiu a Aragó, la cadena de televisió autonòmica va emetre un fals documental en prime time on s’explicava que bona part de l’obra de Francisco de Goya estava realitzada per un dels seus cunyats, fra Manuel Bayeu Subías, també pintor. En el documental titulat “Desmontando a Goya” s’explicava que Bayeu havia nascut accidentalment a Vilafranca el 1740 per les necessitats de la seva mare per gaudir d’un millor clima prop de la platja. Prova d’aquesta realitat és l’existència d’un autoretrat de Manuel Bayeu a les col·leccions de Vinseum. A la televisió es va poder veure un dels conservadors del museu mostrant el quadre. La fitxa del quadre en qüestió: 

El fals documental conté les aparicions de diverses personalitats que parlen del tema com el professor d’història de la Universitat de Saragossa i escriptor José Luis Corral, l’actriu Luisa Gavasa, el catedràtic emèrit d’història de l’art Gonzalo Borrás i la periodista Pilar Rahola, entre d’altres. La història que s'explicava era la impossibilitat de Goya de pintar tants quadres i la necessitat d'algú per pintar tants quadres, que Bayeu no signava i que ho feia l'artista de Fuendetodos, molt més donat a la vanitat que el seu cunyat Manuel. Ells dos havien arribat a un acord per fer-ho així, fins que van entrar en desavinences a l'hora de pintar "La maja desnuda".  

Al llarg del documental van emprar diverses imatges de recursos de Vilafranca, dels carrers i places més cèntrics, com la plaça de la Vila, la rambla de Sant Francesc o el carrer Consellers. Aquestes imatges van ser enregistrades el dilluns 19 de març –un vehicle del canal de televisió va estar aparcat durant gairebé tot el matí a la plaça de la Vila, com molts vilafranquins vem poder veure. També van ser preguntades algunes persones de Vilafranca, al peu del monument de Milà i Fontanals en direcció a la font dels Alls, sobre si l’obra del “vilafranquí” fra Manuel Bayeu havia de retornar a Catalunya, lloc d’origen del seu naixement. 

Al final de la ficció els mateixos protagonistes van descobrir que bona part del què s’havia vist i explicat fins el moment corresponia a una broma. Fins i tot, van modificar la biografia del mateix Bayeu a la Wikipèdia dient que havia nascut a Vilafranca.


22 d’abril de 2018

Les meves recomanacions de Sant Jordi 2018

Aquestes són les meves recomanacions de Sant Jordi 2018:

  • CAPARRÓS LERA, José María; CRUSELLS, Magí. Las películas que vio Franco (y que no todos pudieron disfrutar). Cine en El Pardo, 1946-1975. Ediciones Cátedra, Madrid, 2018.
  • EROLES BENABARRE, Lluís; SOLÉ BORDES, Joan. Història postal i filatèlica de Vilafranca del Penedès. Institut d'Estudis Penedesencs. Vilafranca del Penedès, 2017.