2 de juliol de 2021

Text de la presentació del llibre de Núria Raspall Rovirosa: "Caterina Rovirosa Biscaí. Calafell, 1703? – Vilafranca del Penedès, 1731. Un passeig des dels inicis de Calafell"

El dia 1 de juliol de 2021, va tenir lloc a la biblioteca Torras i Bages de Vilafranca
del Penedès, la presentació del llibre "Caterina Rovirosa Biscaí. Calafell, 1703? - Vilafranca del Penedès, 1731. Un passeig des dels inicis de Calafell" de Núria Raspall Rovirosa. L'encarregat de fer la presentació vaig ser jo mateix. Aquest és el text de la presentació. Si bé al llarg del meu parlament va intervenir també l'autora, fent diverses aportacions, així també, havent una interacció amb els assistents a l'acte. Aquest és el text que vaig preparar i que ara el comparteixo amb tots aquells que no van poder assistir.

Caterina Rovirosa Biscaí. Calafell, 1703 ? – Vilafranca del Penedès, 1731. Un passeig des dels inicis de Calafell.

Biblioteca Torras i Bages, 1 de juliol de 2021

 

La nostra coneixença

Juliol de 2008. Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès. La data exacta del dia la desconeixo. Ens va presentar la Montse Morató Via, tot terreny de l’arxiu, a la qual molts li devem molt, perquè és una gran coneixedora els documents, papers i paperots que allà s’hi conserven. El dia que es jubili, encara li queden uns anyets, li haurem de fer un gran homenatge, tot sigui dit.

Al llarg d’aquests anys hem anat coincidint tant a l’Arxiu Comarcal, jo fent allà d’arxiver extern com usuari, però també, i és el motiu pel qual més ens hem conegut, ha estat perquè des de finals de 2007 jo era el responsable de l’Arxiu Eclesiàstic de Vilafranca i, per tant, realitzava la gestió de les consultes a l’arxiu. Ja fa tretze anys i mig que em faig càrrec, com ha passat el temps!

La Núria és una dona de costums. En aquells moments encara treballava a la Diputació i s’agafava un dia de festa a la feina, els divendres, per tal de venir a Vilafranca. Ho dic en passat perquè ja fa uns anyets que està jubilada i no cal que s’agafi festa, ni tampoc ho fa últimament perquè com us podeu imaginar, la pandèmia ens ho ha trastocat tot. Seguim, la Núria és una dona de costums. El divendres pel matí agafava a Barcelona un tren en direcció a Vilafranca. En arribar, anava a l’Hotel Pere III, deixava la maleta i anava a l’Arxiu Comarcal. Després anava a dinar a l’Ateneu, records d’infantesa cal dir, gairebé sempre acompanyada d’alguna persona. Recordo que jo vaig anar-hi una vegada. La Montse Morató unes quantes, també la Montse Arnan, i també algun o alguna Rovirosa que tomba per Vilafranca i voltants. A la tarda, tornava a l’Arxiu Comarcal i a les sis de la tarda venia a l’Arxiu Eclesiàstic fins a les nou del vespre. Durant tres hores buscava i tornava a buscar els seus avantpassats, també de les branques Rovirosa com Raspall i les altres que li anessin sortint, Riba també una d’elles, oi? Després se’n tornava cap a l’hotel a fer nit. L’endemà dissabte, te la podies trobar donant un tomb pel mercat, recollia la maleta al Pere III i a l’hora de dinar ja era a Barcelona. Les seves consultes sempre han anat acompanyades d’una ampolla d’aigua de litre i mig i d’una lupa, per mirar millor aquella lletra que podria ser tant difícil d’entendre. També s’acompanya d’una petita càmera de fotos per tal de fotografiar el document o registre eclesiàstic que li pot ser d’interès i mirar-s’ho en la pantalla de l’ordinador.

Cal dir que als arxius de Vilafranca –tant al Comarcal com a l’Eclesiàstic- s’han fet grans amistats i coneixences. Desconec si això succeeix a d’altres llocs. Però al final, es fan amistats, no tant sols, entre arxivers i usuaris, sinó entre els mateixos usuaris. Podríem dir que s’acaba convertint en un club social. Recordo un dia a la parròquia que van coincidir la Núria i el Josep Segura, durant tres hores cap dels dos em va demanar cap llibre per consultar. Encadenaven converses una darrera l’altra. Amb el Josep, llàstima que no ha pogut venir perquè té torn a la fàbrica, quan va fer els cinquanta anys, vam anar d’excursió tots tres un dissabte al matí, vam anar a visitar el castell de Sant Martí Sarroca, i després vam pujar al santuari de Foix, que ell el coneix bé per ser fill de Torrelles. Al final, vam acabar entaulats a la casa del Josep, amb la seva dona Marta i els seus fills, el Roger i la Júlia. Aquest és un exemple d’aquesta amistat que un pot fer en un arxiu. No és l’únic cas, succeeix bastant sovint a Vilafranca. Per exemple, tinc dos usuaris a l’arxiu de la parròquia, que acostumen a coincidir bastant sovint, són els Peres, tots dos es diuen Pere. Amb el Pere de Barcelona, ens havíem trucat durant el confinament de la pandèmia, per veure com estàvem i de tant en tant ens enviem missatges, amb l’altre Pere, el vilafranquí Pere Ferrando, fins i tot, hem tombat per Vilafranca buscant edificis per esbrinar si aquell lloc podia ser o no on va succeir tal fet o tal altra.

La Caterina Rovirosa Biscaí

Si agafem el llibre i l’obrim per la pàgina 145 podrem llegir:

El primer contacte amb la Caterina va venir de manera completament casual. Un dia, quan tot just feia poc temps que sabia que en Jaume Rovirosa de Rocacrespa procedir de Calafell, un historiador de Vilafranca del Penedès em va enviar les imatges d’uns capítols matrimonials de Caterina Rovirosa Biscaí, de Calafell, i de Pau Alcover, de Vilafranca del Penedès, i em comentava que, en veure el cognom Rovirosa, pensava que potser serien d’alguns avantpassats; ho feia recordant el que més d’una persona m’ha sentit dir: si algun dia trobaven cap document on apareixia el meu cognom, m’ho fessin saber perquè segur que era dels meus, tal com sempre ha passat si tinc prou informació per relacionar-los”.

Aquest historiador no és una altra persona que el Daniel Sancho. És a dir, jo. I aquest és el motiu pel qual estic fent jo la presentació del llibre. M’ho recordava la Núria en un correu electrònic el 20 d’abril, quan em demanava que fos jo qui presentés el llibre a Vilafranca:

Precisament, tu em vas donar a conèixer l’existència de la Caterina. Un dia em vas enviar per correu els capítols matrimonials del 24 de febrer de 1727 que es van fer a Vilafranca quan es va casar amb Pau Alcover, fill d’altre Pau Alcover. […] Quan me’ls vas enviar em vas dir que els havies trobat buscant un document i que vas pensar que potser serien de la meva família. Els vaig guardar, i passat un temps, quan vaig entrar de ple a Calafell, vaig veure que tenies raó, i que sí que l’era”.

El 25 de juny de 2012 em recordaves dos coses que t’havia dit que t’enviaria, però com que estava en aquells moments acabant diversos treballs del màster que estava cursant en aquell moment vam acordar que, un cop finalitzades les entregues, t’ho enviaria. Un d’aquests treballs que estava fent pel màster era un treball titulat: “Els Alcover de Vilafranca del Penedès: de pagesos a ferrers, de ferrers a propietaris, als segles moderns i contemporanis”. El motiu del treball era conèixer els Alcover, que eren els propietaris del molí d’en Rovira, en temps que Maria Ràfols Bruna, la beata Mare Ràfols, i que van vendre els seus descendents el dit molí el 1929 a la Congregació de les Germanes de la Caritat de Santa Anna. Aquest treball rau en un calaix, a veure si el publico en alguna revista històrica. És curiós, com del meu treball, on parlo del Pau Alcover i del seu fill, Pau Alcover Miró, qui va casar-se amb la Caterina Rovirosa Biscaí.

El llibre de la Núria

El llibre de la Núria és el tercer que escriu sobre els Rovirosa. L’any 2013 va publicar “La Nissaga dels Rovirosa. Un viatge pel Penedès, 1461-2011”; el 2017, el llibre “Jaume Rovirosa Castellet, l’hereu. Rocacrespa 1640 – Constantí 1704”; i el 2020, el llibre sobre la Caterina Rovirosa. Si que dóna de si aquesta família!

En aquest cas, en el cas de la Caterina Rovirosa Biscaí, d’un fet concret, a partir d’uns capítols matrimonials, entre Pau Alcover i la Caterina, investiga i basteix tot un llibre.

En portem tres llibres sobre els Rovirosa. La trilogia. I dubto que, coneixent a la Núria, ens quedem en tres. Segur que ja deu tenir alguna idea pel cap, algun fil per estirar, per explicar-nos més històries dels seus avantpassats directes o indirectes, com és el cas de la Caterina Rovirosa Biscaí. De totes maneres, si la Núria escriu un llibre és per donar a conèixer el que ha trobat, no tant sols per gaudi propi, sinó per compartir les seves troballes amb tothom que ho vulgui llegir.

La Núria es coneix els seus avantpassats com si els conegués a tots ells de primera mà, com si haguessin conviscut tota la vida amb ella i et parla dels seus avantpassats amb una naturalitat que et deixa perplex. Es coneix als seus avantpassats “al dedillo”. Això demostra una passió per la seva història personal i familiar que ho reflecteix perfectament en els seus llibres.

La Núria en el llibre ens explica com va fent la recerca, que troba, que no troba, les dificultats, les avantatges, ens exposa quines són les tipologies documentals que fa servir, i ens descriu quina funció han tingut al llarg de la història, aquell tipus de document, posem pel cas, notarial, i ens ho explica. També les diferents fonts per conèixer la genealogia: els llibres de registre parroquials que s’inicien de manera obligatòria amb el Concili de Trento, i ens fa cinc cèntims del Concili de Trento, dels fogatges, també dels capbreus...

Per exemple, ens explica que és un debitori, a la pàgina 129: “El debitori es generava quan es comprava un bé o un producte i no es pagava a l’acte, com que qui valdria avui en dia a comprar a terminis”.

Ens descriu per exemple, amb certa gràcia, en les pàgines de context que ens descriu la història de Calafell, de la població i de la seva gent, que eren les ordalies. Ella ens diu:

N’hi havia diferents, tot i que les més conegudes eren la de l’aigua i la del foc. En aquesta última modalitat, als litigants se’ls donava l’oportunitat d’escollir entre un ventall de possibilitats, com la d’agafar amb la mà un ferro roent o posar-la dins d’una foguera o dins d’un calder amb aigua o oli bullint, o caminar descalç damunt les brases. Precisament aquest darrer costum encara perdura durant la revetlla de Sant Joan, tant a Catalunya com al País Basc, de manera lúdica o voluntària. Vistes amb ulls del segle XXI, les ordalies són pròpies d’un comportament totalment salvatge!

Un cop quedava suficientment confirmat que les parts posades al foc havien quedat satisfactòriament socarrimades davant dels membres del tribunal, es procedia a embenar-les durant tres dies, i a segellar-les per evitar que es retiressin fins passat el temps establert. Un cop transcorregut, es destapaven i es dictaminava el resultat final en funció de si les ferides només presentaven cremades, o bé si s’havien infectat. Les butllofes que es curaven abans del temps determinat eren senyal inequívoc que Déu designava la persona que tenia la raó. En l’ordalia de l’aigua, els dos litigants eren submergits lligats de mans i peus, i qui aconseguia sobreviure, se’l considerava guanyador per haver estat l’escollit de Déu per dir la veritat”.

En aquest darrer cas, i això ja és comentari meu, havies de ser Houdini. Apunts històrics com aquest fan amè el llibre, aquestes incorporacions en el desenvolupament de la narració, li donen un toc diferent. No deixa de ser un llibre d’història, i ben referenciat en la part pròpia dels Rovirosa, però coses com aquesta fan amable la seva lectura. Aquestes descripcions que trobem al text ens ajuden i ens estalvien anar-nos a buscar en què consisteixen en un diccionari o en un altre llibre d’història.

A més, la Núria sap del que parla en relació a les fonts documentals. No parla de llibre de naixements de la parròquia, parla de llibre de baptismes de la parròquia. Perquè l’Església no fa inscripcions de naixements, sinó de baptismes, que és quan se li confereix el sagrament. A vegades, i crec recordar que la Núria ho esmenta, a vegades el capellà o l’escrivent no posava el dia del naixement sinó únicament el del bateig, perquè la data important era el dia en que, tal com diu el Catecisme de l’Església Catòlica: el baptisme és el pòrtic de la vida en l’esperit i la porta que obre l’accés als altres sagraments. Per tant, a la parròquia no s’apunten naixements, s’apunten bateigs, que és la iniciació a la vida cristiana.

Ens fa aquesta descripció de la recerca amb naturalitat. Un exemple és a la pàgina 70 del llibre on trobem diversos fragments:

Un bon dia, se’m va acudir tornar a l’Arxiu Històric de la Biblioteca de Catalunya. El primer cop que hi vaig anar-hi va ser per consultar els llibres d’ingressos d’aquest antic hospital de Barcelona, arran de la recerca que estava fent d’un avantpassat, Guillem Rovirosa, que era de la casa coneguda amb el nom del Frare de la quadra de Rocacrespa, de Cubelles. […] Quan vaig localitzar el registre, vaig preguntar a una de les bibliotecàries si em podia indicar on estava situada la sala, o millor dit, la quadra tal com s’anomenava, que dui el nom de Santa Maria. M’hi va acompanyar. Abans, però, li havia comentat el motiu del meu interès que, com era de suposar, la va sorprendre i, fins a un cert punt, emocionar”. 

També cal dir  que la Núria empatitza amb els personatges i les seves històries, a la pàgina 105 ens diu:

Quan em venen a les mans alguns d’aquests documents, no puc evitar sentir-me traslladada en aquest lloc, en aquell precís moment. quan, avui en dia, anem al notari a fer testament, la majoria de les vegades ho fem de manera preventiva pel dia que ens arribi el moment final, però abans era diferent. Acostumaven a redactar-lo quan estaven malalts, encara que, en alguns casos, els menys, es recuperessin. Veritablement, eren els últims desigs d’una persona moribunda. A més del sofriment de la malaltia, s’hi havia d’afegir l’agonia moral. En aquests casos, em sento atrapada per les circumstàncies que estaven vivint, perquè, encara que siguin d’una altra branca, no deixem de compartir una part de la mateixa sang, i en certa manera, em sento afectada”.

Entre les anotacions que tinc després de fer la lectura del llibre, trobo una extreta de la pàgina 68. La mare de la Caterina Rovirosa, que es deia Caterina Biscaí, tenia un dels dos molins de la població de Santa Oliva, al Baix Penedès. Els molins van canviant de nom a la documentació depenent del propietari en aquell moment: Biscaí, d’en Juncosa, d’Abadal... per cert, a Santa Margarida i els Monjos, a tocar al castell de Penyafort, antic convent de Sant Domènec, hi ha la masia i antic molí de l’Abadal. Potser era la mateixa família que s’anava movent.

Tinc alguns dubtes quan escrius Manyer enlloc de Mayner, perquè Mayner és un cognom recorrent en la documentació, com a mínim a Vilafranca. Hi ha també quelcom a descobrir, que segurament serà una mica difícil, però es que Pau Alcover Miró, un cop es queda viudo de la Caterina, es casa en segones núpcies amb Josep Nin Vidal, del Vendrell, el 1732, un any després de morir-se la Caterina. Molts Nin hi ha per aquí el mig i que no estiguin vinculats. Es casen a Vilafranca, a Santa Maria. Hi ha un Joan Nin, de Vilafranca, que actua com a procurador de Josep Rovirosa, pare de la Caterina, pàgina 189, tal com consta.

Bé, el llibre és completíssim. Ens presentes els capítols matrimonials del Pau Alcover i la Caterina Rovirosa, trobarem en el llibre les despeses de la boda, la descripció de les robes que va portar, excepte el color que no ho diu, és tal qual poden veure a la portada del llibre.

Finalment, dir que aquest és un llibre d’història, de genealogia, sobretot de genealogia social perquè no tant sols ens aporta informació de les persones de caire genealògic i registral, sinó que ens aporta mitjançant la documentació notarial, altra informació que complementa la manera de viure, de treballar, els conflictes, els problemes, dels personatges del llibre. També hi ha toponímia. És un llibre molt complert i empra diferents eines i recursos que l’historiador té a les seves mans per completar el màxim possible la recerca. Només li falta una excavació arqueològica amb tots els ets i uts.


23 de juny de 2021

Presentació del llibre "Caterina Rovirosa Biscaí, 1703? - Vilafranca del Penedès, 1731. Un passeig des dels inicis de Calafell" a Vilafranca del Penedès

El proper dijous 1 de juliol de 2021, seré l'encarregat de presentar el llibre escrit per la Núria Raspall Rovirosa. L'acte tindrà lloc a les 18:30 h a la Biblioteca Torras i Bages de Vilafranca del Penedès. El llibre porta per títol "Caterina Rovirosa Biscaí, Calafell, 1703? - Vilafranca del Penedès, 1731. Un passeig des dels inicis de Calafell".

Esteu tots convidats a la presentació del llibre. En tot moment se seguiran les normes COVID i l'aforament està limitat per ordre d'arribada.

5 de gener de 2021

La col·lecció d'objectes de la Policia Local de Vilafranca

En uns espais de la prefectura de la Policia Local de Vilafranca, al Pati del Gall, hi ha guardats bona part de la història del cos policial de la nostra ciutat. Des de fa gairebé dues dècades, l'agent Alberto Martín Iglesias, es dedica a recollir, conservar i inventariar tot allò que té a veure amb la història de la policia vilafranquina. Amb més de 1.200 objectes, roman a l'espera que algun dia aquest tresor de la història de Vilafranca pugui veure la llum amb un museu propi. Aquí teniu un petit tastet de la col·lecció d'objectes:



El reportatge forma part del programa en Veu Pròpia, de Núria Repiso, per encàrrec de Penedès Televisió. Un agraïment a la Núria i a Penedès TV per fer-se ressò de la col·lecció d'objectes, del servei històric de la Policia Local de Vilafranca i de la nostra participació en el congrés internacional de la policia en l'època contemporània.

Si algú conserva objectes que poden afegir-se a la col·lecció, poden posar-se en contacte amb la Policia Local de Vilafranca al número de telèfon 93.892.38.38 o bé personar-se a la prefectura de la Policia Local al carrer del Pati del Gall.

30 de desembre de 2020

El procés de recuperació històrica de la Policia Local de Vilafranca s’exposa en un congrés internacional

A principis de desembre es va celebrar de forma telemàtica el Congrés Internacional “Els desafiaments de la Policia en la Historia Contemporània”, organitzat per diversos departaments i grups de recerca de la Universitat Complutense de Madrid, la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED), la Universidade Nova de Lisboa i la Universidade de Coimbra. Aquest congrés va comptar amb la participació de l'agent del cos de la Policia Local de Vilafranca, Alberto Martín Iglesias, i de Daniel Sancho París, historiador. Martín i Sancho van presentar una comunicació titulada “El projecte de preservació de la història de la Policia Local de Vilafranca del Penedès. Orígens, procés, projecció i propostes”. De la cinquantena de conferències i ponències agrupades en taules rodones que es van programar, sols la ponència de Martín i Sancho va tractar sobre un cos de policia concret d'àmbit municipal. La resta tractaven sobre cossos policials i de seguretat d'àmbit regional, nacional o estatal.

En la presentació de Martín i Sancho es va fer esment de la publicació l'any 2014 del llibre Història de la Policia Local de Vilafranca del Penedès, 1884-2014, i els altres cossos de seguretat municipal. Des de 2011 es va incorporar en el projecte de recerca sobre la història de la policia Daniel Sancho, historiador, que va ampliar les fonts documentals, hemerogràfiques i bibliogràfiques i va participar també en la redacció del llibre. Des d'aquest moment, la col·laboració entre ambdós ha estat constant en la identificació d'agents de la policia local en fotografies històriques, en la digitalització d'imatges i documents, així també en la recerca d'altres persones que poguessin ajudar a ampliar el coneixement històric del cos.

Recerca històrica
El Departament de Recerca Històrica de la Policia Local és l'encarregat de la recuperació del patrimoni històric i la història de la Policia Local de Vilafranca. Qualsevol persona que tingui material (objecte, fotografia o document) que pugui ser de servei per recuperar la història es pot posar en contacte amb la prefectura de la Policia Local de Vilafranca, al c/ Pati del Gall, o al tel. 93 892 38 38. Actualment, estan recollides més de 1.200 peces, entre uniformes i complements, armament, vehicles i altre material dels segles XIX, XX i XXI.

30 de setembre de 2020

Catalonia Sacra programa una visita a l'església de Sant Ponç de Cobera amb motiu de les JEP 2020

Amb motiu de les Jornades Europees de Patrimoni 2020, Catalonia Sacra organitza una visita guiada a l'església de Sant Ponç de Corbera. En aquesta ocasió tindré l'oportunitat d'explicar la història d'una església romànica situada al Baix Llobregat.
L'església és l’única mostra conservada de l'antic cenobi benedictí que portava el mateix nom. Malgrat la destrucció del conjunt monàstic, l’església, que és una bona mostra del primer romànic del s. XI, ostenta un molt bon estat de conservació. Aquesta era en origen part d’un monacat benedictí depenent de l’abadia de Cluny a través del monestir de Sant Pere de Casserres. Les restes monàstiques no es conserven i segurament hi ha alguna mostra dels seus vessaments sota de construccions modernes.
La visita tindrà lloc el dissabte 10 d'octubre, a les 11h, i durarà uns 60 minuts aproximadament. L'activitat és gratuita però cal inscripció prèvia perquè les places estan limitades amb motiu del coronavirus. Per inscriure's cal fer un correu electrònic a: reserves@cataloniasacra.cat


29 de setembre de 2020

Obrim Vilafranca 2020: una proposta per conèixer els interiors dels edificis de la ciutat

Aquest passat dissabte i diumenge 26 i 27 de setembre de 2020 l'Ajuntament de Vilafranca ha organitzat Obrim Vilafranca. Aquest és un projecte per conèixer els interiors de molts edificis de la nostra ciutat de Vilafranca. 

Enguany, com l'any passat, vaig fer el guiatge, per encàrrec de l'empresa Tríade, Serveis Culturals, a la casa Elies Valero - Fòrum Berger Balaguer, seu de la Fundació Pinnae.

Una casa construida entre els anys 1910 i 1914 per encàrrec del senyor Elies Valero, jutge de primera instància de Vilafranca, nascut a la població alacantina de Villena.

Podeu saber quelcom més d'aquesta casa en el següent reportatge de Penedès Televisió a partir del minut 12:07:

Veu Pròpia "Obrim Vilafranca"

23 de setembre de 2020

Catalonia Sacra programa una visita al Santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Clariana

L'activitat tindrà lloc el dissabte 26 de setembre de 2020, a les 11h, al

Santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Clariana, a Castellet i la Gornal.

A les afores del poble de Clariana s'hi troba un dels edificis més singulars de la zona. Es tracta del Santurari de la Mare de Déu de Montserrat, un temple projectat i dirigit per l'arquitecte Dr. Joan Bassegoda Nonell (1930 - 2012), especialista en Gaudí i anomenat l'any 2010 director honorari de la Reial Càtedra Gaudí - UPC.

La planta és hexagonal per damunt del qual hi ha un cimbori vuitavat i dins dels murs podem gaudir d'un Sant Crist del segle XVII procedent del Museu Marès de Barcelona i uns magnífics mosaics de l'artista Santiago Padrós (1918-1971). 



Dia 26/09/2020

Hora 11.00 h.

Lloc Santuari de la Mare de Déu de Clariana

Durada 90 minuts (aprox.)

Guia Dr. Daniel Sancho

Observacions Activitat amb reserva prèvia

Preu 5,00€ per persona

 

Més informació 


 reserves@cataloniasacra.cat

 693 720 202 (de dilluns a divendres de 10.00 a 16.00 h.)

 

Normes Covid-19
És obligatori l’ús de mascareta, mantenir la distància de seguretat de 2 metres i no tocar els objectes ni seure als bancs.
Trobareu sabó hidroalcohòlic a diferents punts per poder-vos rentar les mans.

La realització de l'activitat queda supeditada a l'evolució de la situació sanitària. Qualsevol modificació serà avisada prèviament als inscrits/tes per mitjà de correu electrònic.