Text de la presentació del llibre de Núria Raspall Rovirosa: "Caterina Rovirosa Biscaí. Calafell, 1703? – Vilafranca del Penedès, 1731. Un passeig des dels inicis de Calafell"

El dia 1 de juliol de 2021, va tenir lloc a la biblioteca Torras i Bages de Vilafranca
del Penedès, la presentació del llibre "Caterina Rovirosa Biscaí. Calafell, 1703? - Vilafranca del Penedès, 1731. Un passeig des dels inicis de Calafell" de Núria Raspall Rovirosa. L'encarregat de fer la presentació vaig ser jo mateix. Aquest és el text de la presentació. Si bé al llarg del meu parlament va intervenir també l'autora, fent diverses aportacions, així també, havent una interacció amb els assistents a l'acte. Aquest és el text que vaig preparar i que ara el comparteixo amb tots aquells que no van poder assistir.

Caterina Rovirosa Biscaí. Calafell, 1703 ? – Vilafranca del Penedès, 1731. Un passeig des dels inicis de Calafell.

Biblioteca Torras i Bages, 1 de juliol de 2021

 

La nostra coneixença

Juliol de 2008. Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès. La data exacta del dia la desconeixo. Ens va presentar la Montse Morató Via, tot terreny de l’arxiu, a la qual molts li devem molt, perquè és una gran coneixedora els documents, papers i paperots que allà s’hi conserven. El dia que es jubili, encara li queden uns anyets, li haurem de fer un gran homenatge, tot sigui dit.

Al llarg d’aquests anys hem anat coincidint tant a l’Arxiu Comarcal, jo fent allà d’arxiver extern com usuari, però també, i és el motiu pel qual més ens hem conegut, ha estat perquè des de finals de 2007 jo era el responsable de l’Arxiu Eclesiàstic de Vilafranca i, per tant, realitzava la gestió de les consultes a l’arxiu. Ja fa tretze anys i mig que em faig càrrec, com ha passat el temps!

La Núria és una dona de costums. En aquells moments encara treballava a la Diputació i s’agafava un dia de festa a la feina, els divendres, per tal de venir a Vilafranca. Ho dic en passat perquè ja fa uns anyets que està jubilada i no cal que s’agafi festa, ni tampoc ho fa últimament perquè com us podeu imaginar, la pandèmia ens ho ha trastocat tot. Seguim, la Núria és una dona de costums. El divendres pel matí agafava a Barcelona un tren en direcció a Vilafranca. En arribar, anava a l’Hotel Pere III, deixava la maleta i anava a l’Arxiu Comarcal. Després anava a dinar a l’Ateneu, records d’infantesa cal dir, gairebé sempre acompanyada d’alguna persona. Recordo que jo vaig anar-hi una vegada. La Montse Morató unes quantes, també la Montse Arnan, i també algun o alguna Rovirosa que tomba per Vilafranca i voltants. A la tarda, tornava a l’Arxiu Comarcal i a les sis de la tarda venia a l’Arxiu Eclesiàstic fins a les nou del vespre. Durant tres hores buscava i tornava a buscar els seus avantpassats, també de les branques Rovirosa com Raspall i les altres que li anessin sortint, Riba també una d’elles, oi? Després se’n tornava cap a l’hotel a fer nit. L’endemà dissabte, te la podies trobar donant un tomb pel mercat, recollia la maleta al Pere III i a l’hora de dinar ja era a Barcelona. Les seves consultes sempre han anat acompanyades d’una ampolla d’aigua de litre i mig i d’una lupa, per mirar millor aquella lletra que podria ser tant difícil d’entendre. També s’acompanya d’una petita càmera de fotos per tal de fotografiar el document o registre eclesiàstic que li pot ser d’interès i mirar-s’ho en la pantalla de l’ordinador.

Cal dir que als arxius de Vilafranca –tant al Comarcal com a l’Eclesiàstic- s’han fet grans amistats i coneixences. Desconec si això succeeix a d’altres llocs. Però al final, es fan amistats, no tant sols, entre arxivers i usuaris, sinó entre els mateixos usuaris. Podríem dir que s’acaba convertint en un club social. Recordo un dia a la parròquia que van coincidir la Núria i el Josep Segura, durant tres hores cap dels dos em va demanar cap llibre per consultar. Encadenaven converses una darrera l’altra. Amb el Josep, llàstima que no ha pogut venir perquè té torn a la fàbrica, quan va fer els cinquanta anys, vam anar d’excursió tots tres un dissabte al matí, vam anar a visitar el castell de Sant Martí Sarroca, i després vam pujar al santuari de Foix, que ell el coneix bé per ser fill de Torrelles. Al final, vam acabar entaulats a la casa del Josep, amb la seva dona Marta i els seus fills, el Roger i la Júlia. Aquest és un exemple d’aquesta amistat que un pot fer en un arxiu. No és l’únic cas, succeeix bastant sovint a Vilafranca. Per exemple, tinc dos usuaris a l’arxiu de la parròquia, que acostumen a coincidir bastant sovint, són els Peres, tots dos es diuen Pere. Amb el Pere de Barcelona, ens havíem trucat durant el confinament de la pandèmia, per veure com estàvem i de tant en tant ens enviem missatges, amb l’altre Pere, el vilafranquí Pere Ferrando, fins i tot, hem tombat per Vilafranca buscant edificis per esbrinar si aquell lloc podia ser o no on va succeir tal fet o tal altra.

La Caterina Rovirosa Biscaí

Si agafem el llibre i l’obrim per la pàgina 145 podrem llegir:

“El primer contacte amb la Caterina va venir de manera completament casual. Un dia, quan tot just feia poc temps que sabia que en Jaume Rovirosa de Rocacrespa procedir de Calafell, un historiador de Vilafranca del Penedès em va enviar les imatges d’uns capítols matrimonials de Caterina Rovirosa Biscaí, de Calafell, i de Pau Alcover, de Vilafranca del Penedès, i em comentava que, en veure el cognom Rovirosa, pensava que potser serien d’alguns avantpassats; ho feia recordant el que més d’una persona m’ha sentit dir: si algun dia trobaven cap document on apareixia el meu cognom, m’ho fessin saber perquè segur que era dels meus, tal com sempre ha passat si tinc prou informació per relacionar-los”.

Aquest historiador no és una altra persona que el Daniel Sancho. És a dir, jo. I aquest és el motiu pel qual estic fent jo la presentació del llibre. M’ho recordava la Núria en un correu electrònic el 20 d’abril, quan em demanava que fos jo qui presentés el llibre a Vilafranca:

“Precisament, tu em vas donar a conèixer l’existència de la Caterina. Un dia em vas enviar per correu els capítols matrimonials del 24 de febrer de 1727 que es van fer a Vilafranca quan es va casar amb Pau Alcover, fill d’altre Pau Alcover. […] Quan me’ls vas enviar em vas dir que els havies trobat buscant un document i que vas pensar que potser serien de la meva família. Els vaig guardar, i passat un temps, quan vaig entrar de ple a Calafell, vaig veure que tenies raó, i que sí que l’era”.

El 25 de juny de 2012 em recordaves dos coses que t’havia dit que t’enviaria, però com que estava en aquells moments acabant diversos treballs del màster que estava cursant en aquell moment vam acordar que, un cop finalitzades les entregues, t’ho enviaria. Un d’aquests treballs que estava fent pel màster era un treball titulat: “Els Alcover de Vilafranca del Penedès: de pagesos a ferrers, de ferrers a propietaris, als segles moderns i contemporanis”. El motiu del treball era conèixer els Alcover, que eren els propietaris del molí d’en Rovira, en temps que Maria Ràfols Bruna, la beata Mare Ràfols, i que van vendre els seus descendents el dit molí el 1929 a la Congregació de les Germanes de la Caritat de Santa Anna. Aquest treball rau en un calaix, a veure si el publico en alguna revista històrica. És curiós, com del meu treball, on parlo del Pau Alcover i del seu fill, Pau Alcover Miró, qui va casar-se amb la Caterina Rovirosa Biscaí.

El llibre de la Núria

El llibre de la Núria és el tercer que escriu sobre els Rovirosa. L’any 2013 va publicar “La Nissaga dels Rovirosa. Un viatge pel Penedès, 1461-2011”; el 2017, el llibre “Jaume Rovirosa Castellet, l’hereu. Rocacrespa 1640 – Constantí 1704”; i el 2020, el llibre sobre la Caterina Rovirosa. Si que dóna de si aquesta família!

En aquest cas, en el cas de la Caterina Rovirosa Biscaí, d’un fet concret, a partir d’uns capítols matrimonials, entre Pau Alcover i la Caterina, investiga i basteix tot un llibre.

En portem tres llibres sobre els Rovirosa. La trilogia. I dubto que, coneixent a la Núria, ens quedem en tres. Segur que ja deu tenir alguna idea pel cap, algun fil per estirar, per explicar-nos més històries dels seus avantpassats directes o indirectes, com és el cas de la Caterina Rovirosa Biscaí. De totes maneres, si la Núria escriu un llibre és per donar a conèixer el que ha trobat, no tant sols per gaudi propi, sinó per compartir les seves troballes amb tothom que ho vulgui llegir.

La Núria es coneix els seus avantpassats com si els conegués a tots ells de primera mà, com si haguessin conviscut tota la vida amb ella i et parla dels seus avantpassats amb una naturalitat que et deixa perplex. Es coneix als seus avantpassats “al dedillo”. Això demostra una passió per la seva història personal i familiar que ho reflecteix perfectament en els seus llibres.

La Núria en el llibre ens explica com va fent la recerca, que troba, que no troba, les dificultats, les avantatges, ens exposa quines són les tipologies documentals que fa servir, i ens descriu quina funció han tingut al llarg de la història, aquell tipus de document, posem pel cas, notarial, i ens ho explica. També les diferents fonts per conèixer la genealogia: els llibres de registre parroquials que s’inicien de manera obligatòria amb el Concili de Trento, i ens fa cinc cèntims del Concili de Trento, dels fogatges, també dels capbreus...

Per exemple, ens explica que és un debitori, a la pàgina 129: “El debitori es generava quan es comprava un bé o un producte i no es pagava a l’acte, com que qui valdria avui en dia a comprar a terminis”.

Ens descriu per exemple, amb certa gràcia, en les pàgines de context que ens descriu la història de Calafell, de la població i de la seva gent, que eren les ordalies. Ella ens diu:

“N’hi havia diferents, tot i que les més conegudes eren la de l’aigua i la del foc. En aquesta última modalitat, als litigants se’ls donava l’oportunitat d’escollir entre un ventall de possibilitats, com la d’agafar amb la mà un ferro roent o posar-la dins d’una foguera o dins d’un calder amb aigua o oli bullint, o caminar descalç damunt les brases. Precisament aquest darrer costum encara perdura durant la revetlla de Sant Joan, tant a Catalunya com al País Basc, de manera lúdica o voluntària. Vistes amb ulls del segle XXI, les ordalies són pròpies d’un comportament totalment salvatge!

Un cop quedava suficientment confirmat que les parts posades al foc havien quedat satisfactòriament socarrimades davant dels membres del tribunal, es procedia a embenar-les durant tres dies, i a segellar-les per evitar que es retiressin fins passat el temps establert. Un cop transcorregut, es destapaven i es dictaminava el resultat final en funció de si les ferides només presentaven cremades, o bé si s’havien infectat. Les butllofes que es curaven abans del temps determinat eren senyal inequívoc que Déu designava la persona que tenia la raó. En l’ordalia de l’aigua, els dos litigants eren submergits lligats de mans i peus, i qui aconseguia sobreviure, se’l considerava guanyador per haver estat l’escollit de Déu per dir la veritat”.

En aquest darrer cas, i això ja és comentari meu, havies de ser Houdini. Apunts històrics com aquest fan amè el llibre, aquestes incorporacions en el desenvolupament de la narració, li donen un toc diferent. No deixa de ser un llibre d’història, i ben referenciat en la part pròpia dels Rovirosa, però coses com aquesta fan amable la seva lectura. Aquestes descripcions que trobem al text ens ajuden i ens estalvien anar-nos a buscar en què consisteixen en un diccionari o en un altre llibre d’història.

A més, la Núria sap del que parla en relació a les fonts documentals. No parla de llibre de naixements de la parròquia, parla de llibre de baptismes de la parròquia. Perquè l’Església no fa inscripcions de naixements, sinó de baptismes, que és quan se li confereix el sagrament. A vegades, i crec recordar que la Núria ho esmenta, a vegades el capellà o l’escrivent no posava el dia del naixement sinó únicament el del bateig, perquè la data important era el dia en que, tal com diu el Catecisme de l’Església Catòlica: el baptisme és el pòrtic de la vida en l’esperit i la porta que obre l’accés als altres sagraments. Per tant, a la parròquia no s’apunten naixements, s’apunten bateigs, que és la iniciació a la vida cristiana.

Ens fa aquesta descripció de la recerca amb naturalitat. Un exemple és a la pàgina 70 del llibre on trobem diversos fragments:

“Un bon dia, se’m va acudir tornar a l’Arxiu Històric de la Biblioteca de Catalunya. El primer cop que hi vaig anar-hi va ser per consultar els llibres d’ingressos d’aquest antic hospital de Barcelona, arran de la recerca que estava fent d’un avantpassat, Guillem Rovirosa, que era de la casa coneguda amb el nom del Frare de la quadra de Rocacrespa, de Cubelles. […] Quan vaig localitzar el registre, vaig preguntar a una de les bibliotecàries si em podia indicar on estava situada la sala, o millor dit, la quadra tal com s’anomenava, que dui el nom de Santa Maria. M’hi va acompanyar. Abans, però, li havia comentat el motiu del meu interès que, com era de suposar, la va sorprendre i, fins a un cert punt, emocionar”. 

També cal dir  que la Núria empatitza amb els personatges i les seves històries, a la pàgina 105 ens diu:

“Quan em venen a les mans alguns d’aquests documents, no puc evitar sentir-me traslladada en aquest lloc, en aquell precís moment. quan, avui en dia, anem al notari a fer testament, la majoria de les vegades ho fem de manera preventiva pel dia que ens arribi el moment final, però abans era diferent. Acostumaven a redactar-lo quan estaven malalts, encara que, en alguns casos, els menys, es recuperessin. Veritablement, eren els últims desigs d’una persona moribunda. A més del sofriment de la malaltia, s’hi havia d’afegir l’agonia moral. En aquests casos, em sento atrapada per les circumstàncies que estaven vivint, perquè, encara que siguin d’una altra branca, no deixem de compartir una part de la mateixa sang, i en certa manera, em sento afectada”.

Entre les anotacions que tinc després de fer la lectura del llibre, trobo una extreta de la pàgina 68. La mare de la Caterina Rovirosa, que es deia Caterina Biscaí, tenia un dels dos molins de la població de Santa Oliva, al Baix Penedès. Els molins van canviant de nom a la documentació depenent del propietari en aquell moment: Biscaí, d’en Juncosa, d’Abadal... per cert, a Santa Margarida i els Monjos, a tocar al castell de Penyafort, antic convent de Sant Domènec, hi ha la masia i antic molí de l’Abadal. Potser era la mateixa família que s’anava movent.

Tinc alguns dubtes quan escrius Manyer enlloc de Mayner, perquè Mayner és un cognom recorrent en la documentació, com a mínim a Vilafranca. Hi ha també quelcom a descobrir, que segurament serà una mica difícil, però es que Pau Alcover Miró, un cop es queda viudo de la Caterina, es casa en segones núpcies amb Josep Nin Vidal, del Vendrell, el 1732, un any després de morir-se la Caterina. Molts Nin hi ha per aquí el mig i que no estiguin vinculats. Es casen a Vilafranca, a Santa Maria. Hi ha un Joan Nin, de Vilafranca, que actua com a procurador de Josep Rovirosa, pare de la Caterina, pàgina 189, tal com consta.

Bé, el llibre és completíssim. Ens presentes els capítols matrimonials del Pau Alcover i la Caterina Rovirosa, trobarem en el llibre les despeses de la boda, la descripció de les robes que va portar, excepte el color que no ho diu, és tal qual poden veure a la portada del llibre.

Finalment, dir que aquest és un llibre d’història, de genealogia, sobretot de genealogia social perquè no tant sols ens aporta informació de les persones de caire genealògic i registral, sinó que ens aporta mitjançant la documentació notarial, altra informació que complementa la manera de viure, de treballar, els conflictes, els problemes, dels personatges del llibre. També hi ha toponímia. És un llibre molt complert i empra diferents eines i recursos que l’historiador té a les seves mans per completar el màxim possible la recerca. Només li falta una excavació arqueològica amb tots els ets i uts.

Presentació del llibre "Caterina Rovirosa Biscaí, 1703? - Vilafranca del Penedès, 1731. Un passeig des dels inicis de Calafell" a Vilafranca del Penedès

El proper dijous 1 de juliol de 2021, seré l'encarregat de presentar el llibre escrit per la Núria Raspall Rovirosa. L'acte tindrà lloc a les 18:30 h a la Biblioteca Torras i Bages de Vilafranca del Penedès. El llibre porta per títol "Caterina Rovirosa Biscaí, Calafell, 1703? - Vilafranca del Penedès, 1731. Un passeig des dels inicis de Calafell".

Esteu tots convidats a la presentació del llibre. En tot moment se seguiran les normes COVID i l'aforament està limitat per ordre d'arribada.

Text de la presentació del llibre sobre la Història de la Policia Local de Vilafranca

Avui, 20 de novembre de 2017, fa tres anys de la presentació del llibre de la Història de la Policia de Vilafranca a l'auditori de Vinseum. La presentació va comptar amb els parlaments del regidor de seguretat ciutadana Joan Manel Montfort, de l'inspector en cap de la Policia Local Ramon Dosaigues, i del company coautor del llibre Alberto Martín. Tres anys després voldria recordar la presentació del llibre amb la publicació del text de la meva part de la presentació del llibre.

Història de la Policia Local de Vilafranca del Penedès

Auditori de Vinseum, 19h, 20 de novembre de 2014

            Bona tarda Sr. Joan Manel Montfort, regidor de Seguretat Ciutadana, Ramon Dosaigues, inspector en cap de la Policia Local, Sr. Alberto Martín, company d'autoria del llibre.

            Continuant amb l'explicació d'Alberto, comentar-vos d'altres aspectes relatius al llibre i a la història de la policia local a Vilafranca.

Fonts documentals

            Les fonts documentals emprades en la realització del present llibre han estat diverses. L'Alberto ja les ha citat de manera general. La font principal ha estat la documentació conservada a l'Arxiu de l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès, en les sèries documentals Serveis de Policia, Actes municipals del Ple, nomenaments de personal, guarderia rural, padró d'habitants, etcètera. Ha estat difícil cercar documentació anterior als anys 1850 a l'arxiu municipal perquè aquest va patir un incendi en aquesta dècada i va provocar la desaparició de molta documentació. Tot i aquesta desgràcia, encara es van salvar de les flames alguns documents, que si bé una mica sucarrimats, van ser consultats i han estat d'interés per a la nostra recerca.

            També ha estat important per a la realització del llibre la informació extreta de la premsa, tot destacant les publicacions El Labriego, Acció, Penedès, Tothom, entre d'altres. Així com també els setmanaris més propers als nostres dies, com El Cargol, La Fura i el 3 de vuit. Totes aquestes publicacions s'han consultat a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès, al Centre de Documentació de Vinseum i a la Biblioteca Torras i Bages. Per una altra banda, també ha estat necessari consultar l'Arxiu Eclesiàstic de Vilafranca, en concret, els registres parroquials, per tal d'esbrinar quelcom sobre els guàrdies municipals dels primers temps, tals com el primer cap, Pedro Vallejo. 

            Una altra font important han estat les imatges, tant fotogràfiques com en moviment. De fotografies relacionades amb la policia s'han localitzat a l'Arxiu de la Imatge i el So de l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès. Però també ha estat important les fotografies que al llarg dels anys han recercat l'agent Alberto Martín i el caporal José Luis Delgado Tobalina. Les fotografies, a part d'il·lustrat el llibre, com a element decoratiu, ens aporten també informació valuosa, tals com conèixer les característiques del vestuari, quins agents hi havien en cada moment, quins vehicles en disposaven... La fotografia va més enllà, és una font d'informació que cal valorar en aquest punt d'aportació de dades. Les imatges en moviment, les pel·lícules conservades a l'Arxiu Comarcal, de temàtica vilafranquina, també ens han servit per tal d'identificar cossos, persones i fets. Veureu al llibre diferents captures de pel·lícules filmades per Josep Bolet i Antoni Guell, les imatges de la inauguració del monument a Milà i Fontanals el 1912 i les de la pel·lícula Reinaré.

            I en darrer terme, un altre tipus de font són les entrevistes. S'han fet un total de 12 a diferents policies que han treballat a les dècades de 1960 fins a l'actualitat. Algú pensarà que 12 poden ser poques pel volum d'agents que han passat al llarg dels anys però de fet, han estat les justes i necessàries per a confeccionar aquest volum.

            També s'han consultat diferents biblioteques com la Biblioteca de Catalunya, per consultar d'altres llibres d'història de policies locals, així com també la biblioteca de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, en què tenen alguns llibres d'història de policia i de seguretat. 

            Entre la fase de recerca i la de redacció, es van consultar també diferents llibres sobre la història de Vilafranca tot cercant referències sobre la policia local i els diferents cossos que al llarg de la història han format part, per tal de bastir el context en què s'anaven succeint els diferents fets històrics que hi tenien lloc. De refències sobre els diferents cossos de vigilància municipal ben poca informació ha aparegut, ha estat més aviat escassa fins ara l'apareguda en la bibliografia vilafranquina.

Les dificultats

            Al llarg de la recerca i de la redacció hem tingut algunes dificultats. Una ha estat amb una part de les fonts, però també s'ha necessitat esbrinar que significaven algunes coses, i potser la més important, saber com funcionava l'administració local en tots els períodes històrics. Com s'estructuraven els ajuntaments, com funcionaven els pressupostos municipals respecte a la policia, que en funció de cada època, anava variant en diferents apartats i epígrafs, en les partides que feia referència a cadascun dels cossos de la seguretat municipal. I també s'ha necessitat localitzar la manera de com es realitzava la contractació del personal de l'Ajuntament en diferents períodes històrics seguint les modicicacions de les lleis municipals, i en concret, de les places vinculades a la seguretat. Si bé la contractació sempre la realitzava l'ajuntament, en alguns casos era aquest qui designava a la persona, i en d'altres, era una comissió especial de Madrid, qui triava o autoritzava les contractacions.

Manca d'estudis

            En l'actualitat hi ha una manca d'estudis sobre la seguretat i les policies locals. Aquest tipus d'estudis no s'acostumen a realitzar amb l'assiduitat que caldria. Possiblement estigui motivat per un tractament erroni d'aquesta temàtica en la historiografia, en què s'ha procurat deixar de banda la història política i militar per centrar-se en aspectes de la història social com els estudis de gènere, de quotidianitat, econòmics, etcètera. Clar, història de la policia no és ni història militar però tampoc es pot considerar historia social? Els estudis sobre la policia ens reflecteixen quina era la situació política en cada moment, però també quina era la situació social que es vivia, la quotidianitat del dia a dia, de com s'ha d'ajudar o s'ha de fer front als conflictes. Si bé els estudis totals sobre la història de la policia són escassos, cada cop més van apareixent arreu estudis locals sobre aquesta temàtica. Si aquesta és una autocrítica als que escribim història, ara ve una altra. Dues pedres sobre la teulada dels historiadors. L'altra és la poca preocupació per a realitzar aquests estudis. Si veiessim els llibres que ja han estat publicats sobre policies locals, la majoria estan fet per propis agents dels cossos, i en algun cas, combinen agent i historiador. Per tant, els historiadors ens hauríem de preocupar més per tal de realitzar aquest tipus d'estudis.

Al llibre trobem diferents passatges de la història de la Vilafranca contemporània. Heus aquí alguns exemples:

·         l'atac als camps i el conflicte rabassaire de finals del segle XIX té una resposta: la creació de l'Associació de Propietaris de la Vigilància Rural, que creen els cos dels guardes privats de camp.

·         L'increment de població a Vilafranca i de delictes a la ciutat que provoca? La creació de la Guàrdia Municipal el 1884.

·         Que provoca que el 1911 vingui a Vilafranca un inspector de policia des de Barcelona? El conflicte obrer amb més dues-centes persones en vaga laboral.

·         O que al 1933 hi hagi guàrdies a l'accés de l'hospital? El conflicte intern del patronat de l'hospital que va tenir lloc aquell any.

            Els estudis d'història sobre la policia local van més enllà de la investigació del propi cos, també és estudi de la ciutat, en aquest cas, de Vilafranca, i de l'Ajuntament. Podriem dir que de les poques coses que tenen en comú els ajuntament de finals del segle XIX als d'ara són la Corporació municipal, alcalde i regidors, hisenda (impostos, pressupostos, tresoreria), urbanisme i la policia. Totes les altres coses o han desaparegut o han aparegut temps després.

Inicis de la policia

            El segle XIX és un segle difícil políticament. Va començar el segle amb un conflicte bèl·lic, la guerra del Francès amb la invasió napoleònica a Espanya. També hi han guerres de successió, les anomenades guerres carlines, sobre qui havia de succeir a Ferran VII, si la seva filla, Isabel, o l'infant Carles Maria Isidre. Tres guerres civils que van tenir lloc al llarg del segle XIX. També es van produir canvis de model d'Estat, amb l'aprovació de diverses constitucions, diferents cases reials (Borbó, Bonaparte, Savoia), la primera república espanyola. També canvis de govern bastants continuats en que intervenen absolutistes, liberals, moderats, constitucionalistes... Tot això fa que el segle XIX sigui molt complicat d'estudiar.

            Però aterrem a Vilafranca. La Policia Local de Vilafranca, o com es denominà en temps de la seva creació, el 1884, sota el nom de Guàrdia Municipal, es va començar a projectar a principis de l'any anterior. Hermenegild Clascar, del qual té un carrer a Vilafranca, aquí al darrera, a la carretera de Sant Martí, va ser alcalde de la nostra ciutat. Nascut a Sant Pere de Riudebitlles, va estudiar filosofia i lletres i dret, llicenciant-se en jurisprudència. L'any 1868 es va establir a Vilafranca com a advocat. El 1872 va ser diputat provincial a la diputació de Barcelona i va ser alcalde des de 1883 fins a la seva mort el 1888.

            Amb Clascar creiem que s'actualitza la ciutat, Vilafranca es posa al dia. Es modernitza en les qüestions urbanístiques, sanitàries, de seguretat. Si bé alguns projectes ja venien de l'alcalde anterior, Ramon Coll i Cunillera, qui va acabar posant-los a la pràctica i ideant-ne de nous va ser Hermenegild Clascar. Va actuar amb la construcció de voreres, pavimentant carrers, ampliant el cementiri per a no catòlics, enderrocant algunes cases que estaven a la rambla i que dificultaven la circulació, l'arranjament de les mines d'aigues, la neteja de la rasa dels vinots, i millores als edificis de l'Ajuntament i de la Caserna, entre d'altres. I com no, la creació de la guàrdia municipal fent-se efectiva al juliol de 1884, i posant al capdavant a Pedro Vallejo.

            Vilafranca al llarg dels darrers anys havia crescut en població. També havia crescut la inseguretat dins de la població. Es produïen robatoris en carrers i cases, es va incrementar la mendicitat, les cases de prostitució i també les cases de joc. Al llibre trobareu tota una relació de robatoris i conflictes. Ja veureu que al llarg de la història, un dels dies en què l'activitat delictiva era important ha estat els dissabtes de mercat.

            Abans d'arribar als agraïments per la meva part, voldria fer una proposta pública que aquest matí se'm ha passat pel cap. Fa 130 anys, al capdavant de la guàrdia municipal hi havia de cap Pedro Vallejo. Llegint les cròniques publicades a la premsa local, en concret al Labriego, sembla que el tracti d'un heroi, d'un personatge intrèpit sorgit d'un còmic. Perquè no proposem que a Pedro Vallejo se li dediqui un carrer a Vilafranca? Un carrer a Vallejo que simbolitzi a tots els agents de la vigilància municipal de la nostra ciutat.

Agraïments

            El meu primer agraïment és per l'Alberto per tal de convidar-me i ser partícep d'aquest aventura de la història de la policia local de Vilafranca. Ens vem conèixer, per aquelles casualitats de vida a Madrid, i aquest gener en farà quatre anys. Jo havia anat a consultar uns arxius i ell, juntament amb el seu germà l'agent Fran i l'agent Rubén Ocón, havien anat a un curs. Jo coneixia de vista a Fran, ja què el seu cosí és un bon amic meu. El vaig reconèixer, entre tota la gent que estàvem al carrer Arenal, gairebé al davant de la parròquia de San Ginés, i vàrem estar parlant més de mitja hora al carrer, amb el fred que feia. Poc després, vem coincidir a l'Arxiu Comarcal, va venir un dia a consultar l'Arxiu Eclesiàstic de Vilafranca, del qual jo en soc responsable, anavem parlant, fins que ell em va proposar participar en aquesta aventura que ell ja ha explicat i que feia més de 15 anys que portava en ment. Finalment, hem fet aquest llibre, escrit a quatre mans durant el darrer any. Els darrers mesos han estat molt intensos, però la experiència ha valgut molt la pena, ha estat molt interessant i ens hem avingut molt bé i també hem rigut molt.

             Moltes gràcies Alberto, per la teva companyonia i bona amistat.

           

            També agrair a l'inspector en cap senyor Ramon Dosaigues que va veure amb bons ulls aquella proposta, redactada en pocs fulls a mode de projecte, de posar per escrit la història de la policia local i que avui, per fi, veu la llum en aquest volum.

            Igualment, a l'Ajuntament de Vilafranca, al senyor Joan Manel Montfort, regidor de Seguretat Ciutadana, i al senyor Joan Tarrida, coordinador adjunt de l'àrea de Serveis Urbans i Seguretat.

            Com no, agrair també a la meva família, que és comprensiva amb el meu desig de continuar treballant en una professió, la d'historiador, que en els darrers anys és ben difícil d'exercir.

            Aquest llibre és quelcom més que un llibre d'història, és un llibre que homenatja a tots els policies locals de Vilafranca, els passats i els actuals. És un homenatge fet per un company vostre, l'Alberto, i per un ciutadà que soc jo. Això és un reconeixement públic per la votra tasca.

           

            Moltes gràcies!

Presentació del llibre "El món de la viticultura, els vins, caves i aiguardents al Penedès històric" a Banyeres del Penedès

Demà divendres 29 de setembre de 2017, a les 19h, al Centre Cívic de Banyeres del Penedès (Baix Penedès) presentaré el llibre "El món de la viticultura, els vins, caves i aiguardents al Penedès històric" que és el llibre d'actes del 5è Seminari d'Història del Penedès que es va celebrar al Vendrell el 2013.

És un acte organitzat per l'Ajuntament de Banyeres del Penedès i per l'Institut d'Estudis Penedesencs. L'activitat s'emmarca en el projecte Etnologia en Xarxa del programa de l'Observatori del Patrimoni Etnològic i Immaterial de la Generalitat de Catalunya.

Vilafranca desapareguda al Club de Lectura del Casal

Dins de les activitats del Club Sènior de la Societat Casal La Principal de Vilafranca del Penedès hi ha el Club Literari. Aquest proper dimarts 30 de maig, a les 9:30h del matí, estic convidat a presentar el llibre Vilafranca del Penedès desapareguda publicat recentment per l'editorial Efadós.

El llibre Vilafranca del Penedès desapareguda és un recull de 170 fotografies que mostren la vila des de finals del segle xix fins al tombant de la dècada del 1960. Una passejada per la Vilafranca dels nostres pares, avis i besavis des del centre, cor de la vila, fins als barris urbans i perifèrics tot passant pel sector vinícola –un dels signes idiosincràtics, conjuntament amb el fet casteller i la Festa Major–. L’obra que teniu a les mans evoca el record d’un paisatge i d’uns costums avui desapareguts o molt transformats, i convida el lector a rememorar un passat d’una Vilafranca nostàlgica, d’una Vilafranca en blanc i negre

Agraeixo al Casal l'oportunitat de presentar el llibre al club literari perquè no s'acostuma a convidar a historiadors en aquest tipus de tallers.

Presentació del llibre "Fires i Mercats a Vilafranca i al Penedès".

Aquest proper dijous 26 de gener de 2017, a les 19h, a la seu de l'Institut d'Estudis Penedesencs de Vilafranca al carrer dels Banys núm. 11, hi haurà la presentació del llibre "Fires i Mercats a Vilafranca i al Penedès. Economia i sociabilitat" escrit per Ramon Arnabat, Daniel Sancho, Maria Soler i Jordi Vidal. 

En la presentació intervindran Albert Tubau, president de l'IEP, Joan Manel Monfort, tinent d'alcalde de l'àrea de Desenvolupament Econòmic de l'Ajuntament de Vilafranca, Raimon Gusi, consell de cultura del Consell Comarcal de l'Alt Penedès i Daniel Sancho, en nom dels autors del llibre.

Hi sou tots convidats!

Presentació del llibre "La vida quotidiana al Penedès històric" a Sant Pere de Riudebitlles

El proper diumenge 16 d'octubre de 2016, a les 18h, a l'edifici de les Escoles Velles, de Sant Pere de Riudebitlles, presentaré el llibre "La vida quotidiana al Penedès històric", que recull les conferències i comunicacions del IV Seminari d'Història del Penedès que va tenir lloc a Vilafranca del Penedès a l'octubre de 2009, just ara fa 7 anys i publicat l'any 2013 per l'Institut d'Estudis Penedesencs.

És un acte organitzat pel Grup de Recerques Històriques de Sant Pere de Riudebitlles amb la col·laboració de l'Institut d'Estudis Penedesencs.

Avui es presenta a Sant Sadurní el segell que commemora el 150è aniversari del pas del tren pel Penedès

Avui divendres, 9 d'octubre de 2015, la “Fábrica Nacional de Moneda y Timbre (FNMT)” ha posat en circulació a tot l’Estat un segell de valor facial 0’90 euros commemoratiu dels 150 anys de la línia de Ferrocarril Tarragona-Martorell 1865-2015. Es tracta d’un segell d’ús per a correu internacional a Europa en cartes normalitzades de fins a 20 grams i forma part de la sèrie dedicada a efemèrides. 

Aquesta emissió es presenta aquest divendres dia 9 a Sant Sadurní d’Anoia en un acte a les 19h al celler de la fassina de cal Guineu, acte que comptarà amb l’assistència del subdirector general de filatèlia, així com representants de l’Ajuntament de Sant Sadurní i presidents d’entitats i federacions filatèliques de Catalunya. 

En aquest mateix acte es posaran en circulació els anomenats sobres de primer dia del segell amb l’encuny corresponent i la localitat de Sant Sadurní d’Anoia.

El segell reprodueix una fotografia de la locomotora “Martorell” amb el núm. 168 a la seva sortida dels tallers del Clot de Barcelona. Es tracta d’una de les quatre locomotores de vapor que l’any 1853, la companyia “Caminos de Hierro del Centro (CHC)” va comprar a l’empresa Sharp & Stewart y Cº., locomotores que van començar a circular entre Barcelona i Molins de Rei i que posteriorment van allargar el seu recorregut, fins arribar a Martorell i posteriorment fins a Tarragona el 15 d’abril de 1865. A l’any 1875, aquest material motor va passar a la “Compañía de los Ferrocarriles de Tarragona a Barcelona y Francia (TBF)”, però va conservar la mateixa numeració fins que l’any 1899 la “Compañía de los Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante (MZA)” va rebre dues de les quatre locomotores que inicialment havien començat a rodar l’any 1852. Aquestes van ser la núm. 1 i la 4 que van ser renumerades amb el 167 i el 168. Aquesta última va ser modificada als tallers del Clot de Barcelona, transformant-la en locomotora- tènder. L’any 1929 la locomotora va ser present a l’Exposició Universal de Barcelona. Amb la nacionalització del ferrocarril després de la guerra civil, tot el material mòbil va passar a la “Red Nacional de los Ferrocarriles Españoles (RENFE)” i la locomotora va ser tornada a numerar amb el 120-2112. 

És la locomotora més antiga preservada i es troba al Museu del Ferrocarril de Catalunya de Vilanova i la Geltrú des de l'any 1972.

Propera presentació del llibre sobre Fèlix Janer Bertran, obra de Jaume Baltà Moner

Fèlix Janer i Bertran (1779-1865) era fill d’una família senzilla de ferrers de Vilafranca. Va estudiar Medicina a la Universitat de Cervera i va ocupar diversos càrrecs en centres d’ensenyament superior i en col·legis professionals de Medicina de Cervera, Barcelona i Madrid. El Dr. Janer va esdevenir una referència mèdica a nivell europeu a mitjans del segle XIX, compaginant l’ensenyament i l’aprenentatge continuat.

Va escriure nombrosos tractats mèdics i divulgatius, com per exemple una instrucció per preservar-se del còlera morbo asiàtic, que va provocar una gran mortaldat en diverses ciutats espanyoles l’any 1834. Va ser un dels introductors de l’homeopatia a Catalunya i va tenir un paper destacat en la seva difusió. Va ser membre de totes les institucions científiques de Barcelona (Reial Acadèmia de Barcelona, Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres...) i de Madrid (Real Academia de Medicina de Madrid, Real Academia de Historia...).

A més de divulgar el seu coneixement científic com a professor de clínica durant molts anys a Barcelona, va donar a conèixer la seva concepció sobre l’ètica mèdica i sobre la responsabilitat social de la Medicina. En els seus tractats explica com el metge ha de visitar els malalts, pobres i rics; com ha de ser el tracte amb els pacients als hospitals, el comportament dels metges davant les epidèmies i els contagis, etc. Aquest treball, pioner en el segle XIX, fa que encara avui, en els congressos sobre aquesta temàtica mèdica, el seu nom sigui recordat.

Paral·lelament, el Dr. Janer va tenir una vida política i una activitat social ressenyables. Durant la Guerra del Francès va evitar un assalt de l’exèrcit napoleònic a Vilafranca gràcies al seu domini de la llengua francesa i al fet que va oferir assistència mèdica gratuïta en diversos hospitals militars. Va ser triat com a membre de la Junta Provisional de la Província de Catalunya durant el procés revolucionari i va ser escollit diputat a Corts en dues ocasions (1820 i 1840), on va defensar fermament els interessos de Catalunya durant les seves intervencions com a diputat.

Va ser un dels impulsors del periodisme mèdic a Catalunya i de la Gaseta de Catalunya, que es plantejava com a objectiu principal “Il·lustrar al poble traient-lo de les tenebres en què l’han submergit l’error i el fanatisme coberts les més vegades amb el vel de Religió”.

El treball sobre el Dr. Fèlix Janer, a banda de biografiar la seva vida i la seva obra, també ens explica l’entorn polític de l’època. Com molts altres personatges il·lustres d’aquells anys, va lluitar per defensar els interessos de Catalunya; entre ells, el trasllat de la Universitat de Cervera a Barcelona, que es va convertir en una qüestió transcendental per al progrés cultural, científic i econòmic de Catalunya. El Dr. Janer va ser un home molt avançat al seu temps: defensava l’educació i la sanitat per a tothom, per fer una societat més justa, i recomanava als seus alumnes que aprenguessin llengües i que viatgessin a l’estranger, perquè la medicina era una ciència universal.

D’altra banda, el treball també reivindica la figura del Dr. Janer com a representant de la ciència penedesenca del s. XIX, al mateix nivell que altres vilafranquins de renom com Manel Barba i Roca, Xavier Llorens i Barba o Manuel Milà i Fontanals, als quals se’ls reconeix l’aportació feta des de Vilafranca a la cultura catalana.

L’autor d’aquesta biografia i estudi històric és el vilafranquí Jaume Baltà i Moner. Baltà és biòleg de formació i treballa com a documentalista i assessor fiscal. És membre de l’Institut d’Estudis Penedesencs i ha publicat nombrosos articles en revistes especialitzades del sector agrari i a la premsa diària. Jaume Baltà ha estat guardonat amb diversos premis periodístics a Vilafranca del Penedès i distingit amb un dels premis de recerca de la Festa de la Verema de Sant Sadurní d’Anoia l’any 1991. L’estudi sobre el Dr. Fèlix Janer i Bertran va rebre el “Premi a l’edició de recerca històrica Consell Comarcal de l’Alt Penedès 2013”.

En la presentació del llibre, que es farà a la sala d’actes del Consell Comarcal el dijous 27 de novembre, a partir de 2/4 de 8 del vespre, hi participaran també Ramon Arnabat, president de l’Institut d’Estudis Penedesencs; Josep M. Ustrell, membre de la Reial Acadèmia de Medicina i de la Societat Catalana d’Història de la Medicina; Mercè Durfort, catedràtica de Biologia de la UB i vicepresidenta de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona; Raimon Gusi, conseller comarcal de Cultura, i Francesc Olivella, president del Consell Comarcal de l’Alt Penedès.

Nota de premsa del Consell Comarcal de l'Alt Penedès

Penedès TV es fa ressò de la presentació del llibre Història de la Policia Local de Vilafranca del Penedès

Ràdio Vilafranca i Penedès TV, un cop més atents a l'actualitat vilafranquina, han emès avui divendres a L'Informatiu la notícia de la presentació del llibre "Història de la Policia Local de Vilafranca del Penedès, 1884-2014, i els altres cossos de seguretat municipal", publicat per la regidoria de Seguretat Ciutadana de l'Ajuntament de Vilafranca. 

En el següent enllaç podreu veure la notícia de la presentació del llibre:

http://www.rtvvilafranca.cat/actualitat/article/sha-presentat-un-llibre-que-recull-els-130-anys-dhistoria-de-la-policia-local-de-vilafranca

Invitació a la presentació del llibre "Història de la Policia Local de Vilafranca del Penedès, 1884-2014, i els altres cossos de seguretat municipal"

El proper dijous 20 de novembre, a les 19h, a l'auditori de Vinseum, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, es presentarà el llibre escrit per Alberto Martín Iglesias i Daniel Sancho París, titulat "Història de la Policia Local de Vilafranca del Penedès, 1884-2014, i els altres cossos de la seguretat municipal".

El llibre repassa tota la història de la policia local de Vilafranca d'ençà la creació del cos el 1884 fins a l'actualitat, i tractant també els altres cossos que al llarg dels segles XIX i XX n'han format part com els agutzils, els serenos i la policia rural. 

Esteu tots convidats a l'acte!

El llibre ha estat publicat per l'Ajuntament de Vilafranca, regidoria de Seguretat Ciutadana i el preu de venda és 12 euros.