divendres, 11 de desembre de 2009

Els setmanaris Acció Catòlica, Panadés, La Voz del Penedès i Tothom disponibles a Internet

Des del dimecres 9 de desembre de 2009 es poden consultar online els continguts d’aquests setmanaris desapareguts.

S'han digitalitzat per la Generalitat en un projecte d'abast català amb la participació dels Arxius Comarcals.

Dins del projecte Pandora, de la Subdirecció General d'Arxius de la Generalitat de Catalunya, s’ha iniciat un projecte de digitalització de la premsa local i comarcal dipositada en els Arxius Comarcals. Aquest projecte que fins l’actualitat, ha permès la digitalització de 407.780 pàgines de premsa local i comarcal de 16 comarques catalanes, a l’Alt Penedès, permet consultar per Internet els setmanaris ja desapareguts d’Acció Catòlica, Panadés, La Voz del Penedès i Tothom publicats a Vilafranca entre els anys 1923 i 1984 a través de l'adreça: http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/pandora.

A través d’aquesta adreça, es pot consultat on-line el setmanari Acció Catòlica entre els anys 1923-1956 amb un total de 6.599 pàgines; el setmanari Panadés i La Voz del Penedès entre els anys 1962 i 1980 amb un total de 15.702 pàgines, i el setmanari Tothom que es publicà entre els anys 1969 i 1984 amb 13.017 pàgines. Aquesta digitalització, practicada sobre els fons hemerogràfics conservats a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès, s’ha fet per garantir la preservació dels originals, que es deterioren molt ràpidament per la baixa qualitat del paper amb l’ús continuat pels investigadors i estudiosos. D’aquesta manera es pot permetre la consulta sense restringir l’accés a la informació. Es poden fer consultes per dates o per paraules, de forma que el programa fa una recerca contra tots els diaris, o contra un de concret, mostrant-nos només les pàgines concretes on es compleix la condició de recerca. L’aplicatiu, fa possible ampliar les consultes a la premsa digitalitzada de totes les comarques de Catalunya. La consulta es pot realitzar per tota Catalunya, per comarques concretes o si s’escau, dins de cada comarca es poden escollir els diferents diaris digitalizats. Les cerques es poden fer amb cerca simple o avançada. En aquest darrer cas, es poden fer cerques per paraules i frases, en totes les publicacions o algunes en concret i també se’n pot concretar l'espai cronològic.
Cal remarcar que aquesta eina representa un avantatge pels estudiosos, investigadors i usuaris perquè permet universalitzar la cultura atès que es pot fer la consulta des de qualsevol lloc del món, sense restriccions d’horaris i sense la necessitat de desplaçaments.

dimarts, 8 de desembre de 2009

El Rei Pere III d'Aragó, mort a Vilafranca, serà objecte d'estudi


El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, sota la direcció del Museu d’Història de Catalunya, restaurarà les tombes reials del Monestir de Santes Creus, coincidint amb el 850è aniversari del monument, que se celebra l’any vinent. Les tombes reials, que daten del segle XIV, corresponen als reis Pere III el Gran, Jaume II i la seva esposa Blanca d’Anjou i a l’almirall Roger de Llúria. Aquest projecte de restauració el va anunciar el dia 26 de novembre, en roda de premsa el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras.

El projecte consisteix en una intervenció arquitectònica, arqueològica i escultòrica a les tombes i l’obertura, l’excavació, l’exhumació i l’estudi de les restes humanes dels sepulcres. Segons els historiadors, aquestes tombes reials són els primers exemples de l’art gòtic català.

Durant la roda de premsa, el conseller ha destacat especialment l’obertura de la tomba de Pere III el Gran per a la seva restauració i estudi, “ja que els estudis previs que s’han fet d’inspecció i anàlisi semblen corroborar que es tractaria de l’única tomba reial de la Corona d'Aragó d’època medieval que no ha estat profanada i que, per tant, podria aportar dades inèdites del rei”. Segons apunten alguns historiadors, podria tractar-se d’una de les darreres tombes d’un rei medieval encara per estudiar.

D’aquesta manera, i després de romandre més de 700 anys intacta, el projecte de restauració preveu l’obertura d’aquesta tomba, que serà una oportunitat única per obtenir dades sense precedents sobre la vida i el físic del rei (ADN, característiques físiques, malalties que va patir durant la seva vida, causa de la mort, dieta alimentària, entre d’altres) i sobre els rituals d’enterrament reial de l’època, indumentària, armes i objectes d’ús reial que s’hi poguessin trobar (tècniques d’embalsamament, disposició del cos, aixovar amb què eren enterrats, tipus de taüt, entre altres aspectes).

El conseller ha anunciat que si l’estat de les restes ho permet, el cos del rei es traslladaria al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, amb seu a Sant Cugat del Vallès, per a ser restaurat i analitzat.

La intervenció també és d’especial interès atesa la importància de Pere III el Gran (València, 1240-Vilafranca del Penedès, 1285), fill de Jaume I i Violant d’Hongria, que va ser monarca d'Aragó i València i comte de Barcelona (en el període 1276-1285). Està considerat el responsable de l’expansió mediterrània de la Corona d'Aragó en l’edat mitjana. Es va casar, a desgrat del Papat, amb Constança de Sicília, filla del rei Manfred I. Va conquerir Sicília lluitant contra els francesos i contra el Papat, va flexibilitzar el poder autocràtic reial i va fer el primer pas per allunyar l’Església del poder polític a Europa.

El conseller Tresserras s’ha referit a Pere III com “un gran personatge històric que va marcar una època en l’Europa del seu temps” i ha afegit que “va ser l’arquitecte d’un ambiciós model d’expansió per la Mediterrània”. Joan Manuel Tresserras també ha destacat la gran presència del rei en la literatura i ha assenyalat que el van citar autors com Dant, Bocaccio o Shakesperare.

Estudi interdisciplinar del sepulcre de Pere III
Amb motiu de la restauració, s’han fet uns estudis previs d’inspecció i anàlisi de la tomba de Pere III, que han consistit en una endoscòpia (visió de l’interior del sarcòfag per mitjà d’una petita càmera de vídeo) i una analítica de gasos (estudi de l’atmosfera interior per determinar els compostos volàtils que poden desaparèixer un cop oberta la tomba).

Les imatges de l’endoscòpia mostren la presència d’unes restes humanes que ocuparien la llargada total de la banyera, cobertes per un teixit i contingudes dins una estructura de taüt, probablement de fusta i sense tapa. L’endoscòpia permet intuir la presència d’un crani i d’una possible cervellera o casc. Encara es desconeix si el cos porta vestimenta reial, armament i elements de defensa. Des del punt de vista científic, el nivell d’estanquitat de la tomba hauria permès un bon estat de conservació de les restes i de l’atmosfera ambiental interior del sarcòfag, que també pot aportar dades inèdites fins al moment.

Els primers resultats de l’analítica de gasos mostren que es podrien identificar elements com la brea, el betum, el sílice o herbes aromàtiques, que formen part de les receptes egípcies, gregues i posteriorment medievals utilitzades en processos d’embalsamament. L’embalsamament va ser una pràctica habitual en els enterraments de membres de les cases reials europees a partir del segle XII, amb tècniques procedents de l’antic Egipte.

L’excavació de la tomba, molt complexa tècnicament, permetrà fer un estudi interdisciplinari de les restes amb la intervenció d’historiadors, arqueòlegs, restauradors especialitzats en els diversos tipus de materials que es puguin trobar a l’interior de la tomba i paleopatòlegs, entre d’altres especialistes.

Els avenços tecnològics actuals permetran saber les característiques físiques i genètiques del rei, així com les malalties que va patir al llarg de la seva vida, la seva dieta alimentària o la causa de la seva mort. Així, es podrà fer una reconstrucció genètica de la dinastia reial, ja que s’analitzarà l’ADN de Pere III i es compararà amb les altres restes òssies, com les de la tomba de Jaume I, a Poblet, o la de Jaume II, a Santes Creus. També s’utilitzaran les noves tecnologies per fer una reconstrucció facial del rei.

Un rei enterrat com un emperador
Pere III va ser enterrat en un sepulcre molt sofisticat, propi d’un emperador. El cos del rei es troba en una banyera de pòrfir, elaborada en època antiga, probablement amb pedra procedent d’Egipte. Només queden onze banyeres d’aquest tipus a tot Europa. La reutilització de banyeres romanes de pòrfir com a sarcòfag reial va ser un tret característic de la cultura funerària del baix-imperi i del món bizantí que van reprendre tant els emperadors carolingis com, més tard, els papes de Roma.

La banyera disposa d’una gruixuda tapa de pedra nummulítica de Girona sobre la qual hi ha un sarcòfag format per una urna amb escultures policromades amb motius florals i religiosos. Tot aquest conjunt es troba dins d’un templet format per columnes que sostenen una volta i quatre pinacles.

Pere III va ser enterrat primerament l’any 1285 en un lloc indeterminat del mateix monestir, prop de l’altar, i va ser traslladat entre finals de l’any 1302 i principis de 1303 en un enterrament secundari a aquesta tomba, que va fer construir el seu fill Jaume II per honorar la grandesa del seu pare. Pocs anys després es construí un altre mausoleu a l’altra costat del creuer, on van ser enterrats el fill de Pere III, Jaume II, i la seva esposa Blanca d’Anjou. D’altra banda, al costat del mausoleu de Pere el Gran es troba la tomba de l’almirall Roger de Llúria, que va manifestar la seva voluntat de ser enterrat als peus del seu senyor.

La documentació històrica indica que només hi va haver un intent d’obertura de la tomba de Pere III, l’any 1857 per part del restaurador Bonaventura Hernández Sanahuja, que va poder aixecar uns escassos centímetres la tapa del sepulcre, tal com explica a les seves memòries. Es creu que la sepultura no ha estat profanada degut al gran pes de la tapa i del conjunt escultòric que té al damunt i perquè el monestir de Santes Creus va romandre en estat d’abandonament durant un període molt curt de temps després de la desamortització de 1835, ja que es va anar poblant ràpidament de pagesos de la zona i l’església es va transformar en parroquial ben aviat.

850è aniversari de Santes Creus
El juny de 2010 se celebra el 850è aniversari del Reial Monestir de Santes Creus, en commemoració de la donació de Santes Creus a la comunitat cistercenca de Santa Maria de Valldaura l’any 1160, data considerada com la de la seva fundació.

La restauració de les tombes reials és l’actuació més destacada prevista pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació per commemorar aquest aniversari. El projecte es completarà amb un projecte d’il·luminació de les tombes reials i del presbiteri de l’església. D’altra banda, el Museu d’Història de Catalunya, que gestiona els monuments patrimoni de la Generalitat, entre ells el Reial Monestir de Santes Creus, preveu emprendre mesures de millora de l’acolliment dels visitants i ja ha posat en marxa una nova senyalització interpretativa del monument que permet fer un itinerari pel conjunt. L’any 2008 el monestir va rebre 76.515 visites i va ser el segon monument més visitat de tots els que gestiona la Generalitat.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Avui, el bloc fa 2 anys!!!

Avui, 24 de novembre de 2009, fa dos anys que vaig posar en funcionament aquest bloc dedicat a la història i a la cultura d'aquí i d'arreu. Les actualitzacions d'un bloc sempre no són fàcils de realitzar si no es manté una constància setmanal o quinzenal. Hem tingut mesos amb 4 entrades o mesos amb simplement 1. No sempre la feina professional ha fet possible mantenir aquestes actualitzacions.
Al llarg d'aquests dos anys hem comptabilitzat 3.846 visites. La majoria d'entrades es realitzen des d'Espanya, encara que també rebem visites procedents d'altres països, destacant les consultes realitzades des de Sudamèrica. Els articles que la gent ha consultat més han estat els que fan referència a una ressenya del llibre d'Ivan Bunin "Días malditos" (m'imagino que són estudiants) i els articles que fan referència a les petjades de l'aviació republicana a Santa Margarida i els Monjos, que com ja sabeu alguns de vosaltres, fa 5 anys que treballo aquest tema. També han tingut moltes visites el pregó que vaig pronunciar a la Festa Major de Les Llambardes (Torrelles de Foix), i l'article sobre Sant Jocund, patró de Vilafranca.
Continuarem treballant i difonent aspectes històrics i culturals, recerques, noticies d'interès, curiositats de Vilafranca, del Penedès i d'arreu.
Ja tenim preparats alguns articles més que properament podreu llegir.

Moltes gràcies!

dimecres, 18 de novembre de 2009

El Cid i Vilafranca del Penedès


A vegades assistir a un ple municipal serveix per conèixer d'on venen els mals històrics de Catalunya i dels Països Catalans per les lliçons d'història que imparteixen magistralment alguns regidors. En el torn de prec i preguntes en el final del ple celebrat aquest passat dimarts 17 de novembre de 2009, el grup municipal de la CUP (Candidatura d'Unitat Popular) va demanar que és canviés el nom del carrer del Cid per un d'aquí ja que aquest personatge no és català ni té res a veure amb els Països Catalans. La desmemòria, la falta de coneixement de la història i la extrema ignorància porten a aquestes afirmacions. M'he permès copiar a continuació l'entrada en l'Enciclopèdia Catalana sobre el Cid:

el Cid
[Rodrigo Díaz de Vivar]
Vivar, Castella, ~1043 - València, 10 de juliol de 1099

Sobrenom d'origen àrab amb el qual és conegut el guerrer Rodrigo Díaz de Vivar. Era fill de Diego Laínez i descendent del semillegendari Laín Calvo. Orfe de jove i criat a la casa de l'infant Sanç, fill de Ferran I de Lleó i Castella, participà, en el seguici d'aquest i a favor d'al-Muqtadir de Saragossa, en la batalla de Graus (1063) contra Ramir I d'Aragó. Esdevingut Sanç rei de Castella (1065), aquest el féu alferes reial. La seva victòria en el combat singular sostingut amb el navarrès Eiximèn Garcés (vers el 1066) pel domini d'uns castells li valgué el sobrenom de Campeador, i per la seva afortunada gestió en el setge de Saragossa (1067) rebé, sembla, el títol de Cid. Participà en les lluites de Sanç II contra el seu germà Alfons de Lleó a Llantada (1068) i a Golpejera (1072) i en l'atac contra Zamora, posseïda per la infanta Urraca, en el qual morí el rei, fet que donà a Alfons la corona de Castella. Pel juliol del 1074 es casà amb Ximena Díaz, neboda del rei Alfons, de la qual l'any següent tingué el seu primogènit Diego; el rei féu lliures llavors totes les seves heretats. El 1079 ajudà el rei de Sevilla al-Mu'tamid contra el de Granada, que era ajudat pel comte García Ordóñez, el qual fou fet presoner a Cabra. Enemistat amb Alfons VI, sobretot arran d'una cavalcada que féu el 1081, sense autorització d'aquest, contra el regne de Toledo, fou expulsat de Castella. El Cid i la seva mainada s'oferiren aleshores als comtes de Barcelona Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, però l'oferiment no fou acceptat i sembla que hi hagué alguna violència a la cort de Barcelona, a conseqüència de la qual el Cid devia ferir un nebot dels comtes. Ajudà aleshores Yūsuf al-Mu'tamin, rei de Saragossa, en la lluita contra el seu germà al-Mundir, rei de Lleida, Tortosa i Dénia, que cercà l'ajut dels comtes de Barcelona i de Sanç Ramires d'Aragó: el 1082 aquells ocuparen Montsó i Tamarit i reedificaren el castell d'Almenar, on derrotaren i feren momentàniament presoner Berenguer Ramon II. Després d'un nou intent, fallit, de reconciliació amb Alfons VI de Castella i Lleó (1083), dugué a terme, al servei d'al-Mu'tamin, una incursió a Aragó, i unes altres, a la comarca de Morella (1084) —reedificà i guarní el castell d'Olocau—, i el 14 d'agost de 1084 derrotà prop de Morella al-Mundir i el seu aliat Sanç Ramires. Mort al-Mu'tamin (1085), el Cid romangué al servei del seu fill Ahmad ibn Yūsuf al-Musta'īn. La invasió dels almoràvits i la derrota d'Alfons VI a Sagrajas (1086) afavoriren una nova reconciliació amb aquest, el qual li concedí dominis importants. Probablement d'acord amb ell, intervingué (1088) amb al- Musta'īn en la defensa de València, assetjada per al-Mundir i els catalans, els quals es retiraren vers Tortosa davant la presència del Cid. Aquest restà aleshores al costat d'al-Qādir a València, que després acudí novament a defensar (1089) de l'atac, aquesta vegada conjunt, d'al-Musta'īn i Berenguer Ramon II, i obligà aquest darrer a replegar-se a Requena. Fallit un contacte amb Alfons VI, amb qui s'havia de trobar prop de Xàtiva, fou acusat per aquest de traïció, foren presos els seus feus i heretats i empresonats la seva muller i els seus fills; l'oferiment d'exculpar-se en combat judicial fou desatès. Llavors s'emparà (1090) del castell de Polop i de l'important tresor d'al-Mundir, reedificà el castell d'Ondara i derrotà, a Tébar, Berenguer Ramon II, el qual ell féu presoner ensems amb altres nobles catalans, que alliberà poc temps després mitjançant un rescat important. Mort al-Mundir, el seu fill Sulaymān ibn Hūd acceptà la protecció del Cid. Un nou intent de reconciliació amb Alfons VI (1091) fracassà i, desenganyat, decidí d'establir-se permanentment a l'orient de la Península Ibèrica i de cercar, davant el perill almoràvit, una sòlida entesa amb tots els sobirans d'aquestes terres: fortificà Benicadell, convingué una pau estable amb Sanç Ramires (1091) i amb al-Musta'īn de Saragossa, i aconseguí una avinença entre aquest i Sanç Ramires. Restaren com a adversaris Alfons VI (que atacà València el 1092) i sobretot els almoràvits, que ja havien arribat a Alzira. Al juliol del 1093, després d'apoderar-se de Juballa (el Puig), inicià el setge de València, on el cap del partit proalmoràvit, ibn Gahhāf, havia enderrocat i fet executar al-Qādir i intentava, llavors, d'independitzar-se alhora dels almoràvits i del Cid i de fer cara a una fracció que volia incorporar la ciutat a l'imperi almoràvit. El setge (aviat ocupà els ravals de Vilanova i d'Alcúdia), dificultat per repetides incursions almoràvits, perdurà fins el 15 de juny de 1094, que el Cid prengué possessió de València, bo i respectant a ibn Gahhāf el càrrec de cadi. Organitzà llavors el règim de la ciutat per fer possible la convivència entre cristians i sarraïns, i féu venir de Castella la seva muller i els seus fills Diego, Cristina i María. Repel·lí un nou atac de l'exèrcit almoràvit i, lliure ja d'aquest perill, féu executar ibn Gahhāf (maig del 1095). Encara hagué de fer cara a una revolta sarraïna dins la ciutat i, ajudat de Pere I d'Aragó, a una nova irrupció almoràvit, que fou derrotada a Bairén (gener del 1097). Fou vençut més tard a Alzira, però contraatacà pocs mesos després als reductes sarraïns d'Almenara i Morvedre, que ocupà el 1098. El casament de la seva filla María amb Ramon Berenguer III (1098), i de l'altra, Cristina, amb l’Infant Ramir, senyor de Montsó, desvinculà definitivament el Cid de Castella-Lleó i completà el seu enquadrament en els estats cristians de l'orient de la Península Ibèrica.

M'he permès el luxe de remarcar en vermell algunes de les referències en el text a Catalunya, la ciutat de València i, com no podia ser d'altra manera, dels Països Catalans.

M'agradaria recordar el què va dir el general Millán Astray a Miguel de Unamuno el 12 d'octubre de 1936 en un acte al paranimf de l'Universitat de Salamanca, evidentment, en un context de guerra civil: "¡Muera la inteligencia!".

diumenge, 15 de novembre de 2009

Presentació del llibre: "La repressió del primer franquisme a l'Alt Penedès (1936-1948)


El passat divendres 13 de novembre, a les 20h, en el Saló de Plens del Consell Comarcal de l'Alt Penedès va tenir lloc la presentació del llibre "La repressió del primer franquisme a l'Alt Penedès (1939-1948)" escrit conjuntament amb els historiadors Ramon Arnabat i Jesús Castillo. Va ser un èxit de gent que va omplir la sala de plens i la sala d'accés de gom a gom. Es calcula prop de 180 persones. A continuació us exposo la breu intervenció que vaig realitzar en la presentació del llibre:


Bon Vespre,

Sr. Jordi Girona, president del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, Sr. Josep Fontana, professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, familiars, amics i companys que avui heu vingut a acompanyar-nos en aquest acte. Igualment, a les persones que avui hi sou presents patidors de la repressió franquista i, en molts casos, en el record dels seus familiars aquí presents.

Aquests dies fa quatre anys que vaig començar la recerca sobre la repressió franquista en nivell judicial, en relació als judicis per responsabilitats polítiques, a l’Arxiu General del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya situat en l’edifici de l’Audiència Provincial en el passeig Lluís Companys de Barcelona. L’Arxiu esta situat en els freds i humits soterranis d’aquell immens edifici. Com que tenien molta feina a Barcelona i no podien treballar en tots els expedients que tenien oberts, procedien a enviar els expedients per a la seva instrucció al jutjat cap del partit judicial d’on procedien els encausats. D’aquesta manera, a Vilafranca també trobem expedients en el Fons del Jutjat de 1a Instància i Instrucció de Vilafranca, dipositats a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès.

La repressió judicial, mitjançant la depuració de responsabilitats polítiques, s’iniciava arran de la promulgació de la llei de 9 de febrer de 1939, de Responsabilitats polítiques.

La llei creava jutjats especials territorials provincials de responsabilitats polítiques. Com podia el tribunal incoar un expedient a una persona? Per diferents vies:

  • Denúncia
  • Per comunicació del Tribunal Militar

Majoritàriament era aquesta segona opció. Quan s’iniciava un procés al Tribunal Militar enviaven un ofici als Jutjats amb la relació de la persona o les persones (acostumava a ser aquest darrer cas) amb un breu resum del seu historial.

A partir d’aquí s’iniciava el procés amb els seus respectius oficis, declaracions de la persona, de testimonis, més oficis... ah! i els informes de l’Alcalde de la població, el rector de la parròquia, el cap de la Falange i el cap de la Caserna de la Guàrdia Civil més propera a la residència de l’encausat.

Els expedients finalitzaven amb la seva respectiva sentència, que podia ser individual o col·lectiva (si l’expedient era col·lectiu, com passava en molts casos). Les condemnes eren, segons la llei, sancions econòmiques i altres mesures com de seguretat consistent en la inhabilitació per a l’exercici de determinats càrrecs i l’allunyament de llocs de residència habitual i, fins i tot, es podia perdre la nacionalitat espanyola. Les sancions eren de tres grups. El primer grup eren restrictives de l’activitat i suposava la inhabilitació absoluta o especial per a desenvolupar càrrecs públics; el segon grup eren les que limitaven la llibertat de residència com l’estranyament, relegació a les possessions espanyoles a l’Àfrica, el confinament i el desterrament. Un tercer grup eren les penes econòmiques com la pèrdua total de béns, el pagament d’una quantitat fixa o la pèrdua d’uns bens determinats.

A l’Alt Penedès, de les 287 persones que se’ls va obrir expedient de responsabilitats polítiques només van ser condemnades un total de 40 persones, que correspon al 13.93% de les persones encausades. En relació a la població total de l’Alt Penedès representava el 0.085% de la població.

De les 287 persones, 12 van ser absoltes, 186 persones amb sobreseïment, 49 no tenim constància de la resolució, imaginem que també van tenir sobreseïment, i les 40 persones condemnades. D’aquestes 40 persones, 15 pateixen pèrdua de béns, inhabilitació i confinament; 9 multa entre 100 i 1.000 pessetes i 8 tenen multa de més de 1.000 pessetes, per posar uns exemples dels resultats més elevats.

Bé, explicar i simplificar el què va suposar els judicis de responsabilitats polítiques és difícil i complicat, en el llibre ho trobaran més detallat.

M’agradaria finalitzar amb la lectura d’un fragment del llibre El Vano Ayer d’Isaac Rosa sobre la memòria històrica:

El olvido impuesto sobre los muertos puede, en efecto, convertirse en una segunda muerte, un ensañamiento postrero sobre el que fue fusilado, torturado, arrojado por una ventana o baleado en una manifestación, y que desde su insignificancia en la memoria (colectiva, por su exclusión de los manuales de historia y la falta de reconocimientos; individual, por la inevitable desaparición de sus deudos y conocidos en cuya memoria mortal concluye; e incluso física, por la inexistencia de una lápida, de un lugar conocido bajo la tierra) se convierte en un depreciado cadáver que cada día vuelve a ser fusilado, torturado, defenestrado o baleado en el poco atendido espacio de las dignidades. Por el contrario, en otras ocasiones, la mala memoria sobre los muertos puede dejarles vida, o al menos negarles la muerte, lo que lejos de ser un consuelo puede convertirse en mayor oprobio: cuestionar lo único que le queda al finado, su propia muerte”.

Isaac Rosa. "El vano ayer". Seix Barral. Barcelona, 2004. p.63.

Moltes gràcies a tots!

diumenge, 8 de novembre de 2009

Col·laboració quinzenal al setmanari El Cargol

Hola,
des d'aquest dijous 5 de novembre de 2009 comença la meva col·laboració quinzenal en el setmanari El Cargol, que es distribueix els dijous en la comarca de l'Alt Penedès.
El primer article va ser sobre Maria Ràfols Bruna. El text el podreu trobar en paper consultant El Cargol i en la web del setmanari penedesenc http://www.elcargol.com/racohistoria.htm
Doneu un tomb per la història de l'Alt Penedès amb el Cargol!

dilluns, 12 d’octubre de 2009

En record a l'Àngel Ferrari

Fa uns quants anys que ens coneixiem. Vaig coincidir amb l'Àngel un diumenge a la sagristia de l'església de Sant Francesc. A partir d'aquell moment ell vindria a tocar l'harmònium en les mises dels diumenges. D'això fa uns 8 anys... Parlant amb ell un diumenge, va resultar que coneixia al meu besavi i al meu avi amb qui compartia una gran estima per la música.
Amb l'Àngel vàrem desmuntar dues o tres vegades aquell harmònium de l'església de Sant Francesc que ell feia sonar diumenge rera diumenge. Aquell desmuntage era per natejar-lo ja què, per molt petita que fos la brutícia, es posava entre la fusteta i el forat per on passava l'aire i això provocava que passés l'aire i, per tant, feia sonar les notes quan no havien de sonar.
Els diumenges fèiem el mateix recorregut per anar a les nostres cases, ell fins al carrer dels Ferrers, jo uns 300 metres més avall. Fins que un dia ell es va canviar de pis i va venir a viure al bloc de pissos del davant. Vem ser veïns uns 6 anys fins que ahir diumenge 11 d'octubre ens va deixar. Sempre que ens trobavem pel carrer ens paràvem a parlar o coincidiem quan tots dos anàvem cap a casa i caminavem junts fins els nostres respectius portals. Sempre deia: "Hola xiquet!" i la resposta meva "Què tal Àngel?".
Unes hores abans de deixar-nos el vaig anar a veure a l'Hospital. Estava una miqueta més prim que feia dos dies, això si, les ganes de parlar no les va perdre a la seva estada a l'hospital.
Vilafranca ha perdut un bon músic.
Adéu Àngel.

dimecres, 16 de setembre de 2009

El refugi antiaeri del Serral, de Santa Margarida i els Monjos

La construcció
La construcció del refugi antiaeri del Serral va ser paral·lel a l’execució dels treballs d’aplanament de la superfície del camp d’aviació. La seva construcció es va iniciar mitjançant la realització d’uns pous verticals que servien per arribar fins a la profunditat necessària (10 metres) i a partir d’aquell punt començaren a realitzar els túnels que en posterioritat es convertirien en els actuals passadissos. L’interior del refugi es va bastir amb maó i el sostre amb volta de canó unint tres espais a mode d’habitacions. Quan van finalitzar els túnels interiors, es va començar a construir els dos accessos consistent en un primer tram d’escales i un segon tram en rampa. Cada habitació te la seva correspondència en la superfície amb els tres elements constructius de pedra i base rodona. Aquests elements són tres pous de ventilació que serien els pous construïts per accedir i realitzar els túnels. Aquest manera de construir se l’anomena de “fer mina” evocant el sistema d’extracció de minerals. Aquest refugi te una capacitat per a 120 persones que era la quantitat màxima aproximativa de persones que podien estar al voltant d’un camp d’aviació entre el diferent personal: pilots, mecànics, ajudants de mecànics, armers, soldats...

Les característiques
Profunditat: 10 metres
Accessos: 2
Habitacions: 3
Materials: maó, ciment, fusta
Capacitat: 120 persones

Els refugis i les rases del camp d’aviació
El refugi del Serral formava part del conjunt del rases i refugis construïts al voltant del camp d’aviació com a elements de defensa i de protecció del personal de l’aviació. Juntament amb el refugi del Serral se’n van construir entre 5 i 10 i també un bon nombre de rases. L’utilització de les rases només era efectiva en cas de metrallament. Actualment se'n conserven els refugis del Serral, de Cal Rubió, de Cal Xacó (entre l'autopista AP-2 i la carretera N-340, restes d'un refugi al passeig Fluvial, restes en uns patis del carrer Eugeni d'Ors i en el pati de l'escola Arrels. A més, existeix un refugi en bones condicions sota el pati de la Societat la Margaridoia que era l'espai on hi havia el taller de muntatge de Polikarpov I-15 Xato.

El perill: Els bombardeigs i el metrallament. La salvació: els refugis
L’aeròdrom va ser bombardejat en dues ocasions per l’Aviació Legionària i metrallat una vegada per la Legió Còndor. El primer bombardeig va tenir lloc el dia 6 d’agost de 1938 a dos quarts de deu del matí en què les bombes van caure en el camp d’aviació i els seus voltants i sobre la població provocant la mort a quatre civils que estaven batent a l’era de la masia de Mas Catarro i el pilot republicà Agustín Domínguez. El segon bombardeig va ser el 5 de novembre de 1938, a migdia, en què van ser bombardejats diversos camps d’aviació i les seves poblacions properes. El bombardeig en Els Monjos va provocar ferits en el personal de l’aviació i la mort de vuit civils. Finalment, pocs dies abans de la marxa definitiva de l’aviació republicana del municipi, va ser metrallat l’aeròdrom a primera hora del matí agafant per sorpresa el personal de l’aviació sense poder reaccionar amb rapidesa i incendiant alguns aparells de vol. El mecànic Manuel Castro va perdre la vida a l’Hospital Militar de Vilafranca del Penedès arran d’una ferida provocada en aquest metrallament.

dijous, 27 d’agost de 2009

El Cargol del 27 d'agost: "Quatre Festes Majors diferents en nou anys (1931-1939)"

Avui dijous, 27 d'agost de 2009, el setmanari penedesenc del Cargol publica en el seu especial de Festa Major de Vilafranca un article meu sobre les festes majors entre els anys 1931 i 1939. No us ho perdeu!
El podeu llegir en paper buscant el Cargol als punts habituals i a Internet a:

dimarts, 18 d’agost de 2009

El Drac, la Confraria i el Sr. Baltà de Cela

L'any 1893, la Confraria de Sant Miquel de Vilafranca va realitzar un conveni amb el senyor Josep Baltà Rodríguez de Cela per mantenir el Drac de Vilafranca en bones condicions ja que li calien realitzar tot un seguit de millores i reparacions i que dita confraria no es podia fer càrrec econòmicament. El senyor Baltà agafà el compromís de restaurar-lo i d'encarregar-se d'ell. Veguem quin va ser el conveni signant entre les dues parts:
1º. que dicho señor reconocerá siempre la propiedad del "Drac" a favor de la Confradía, mientras que ésta cede al señor Baltà y sucesores el derecho de ser depositario del "Drac" en su casa u otro lugar que bien le parezca, como siempre dentro de la villa, bien acondicionado y guardado.
2º. Pdrá el Sr. Baltá y sucesores prestarlo y facilitarlo gratis en cualquier función pública que se celebre por la villa, con tal que no sea función imoral o irreligiosa lo que ha de manifestar el Párroco de la villa.
3º. Que siempre que se preste el "Drac" para alguna función sea religiosa o profana que no sea propia de la Parroquia de Santa Maria o que sea iniciada por el Ayuntamiento, así dentro como fuera de la villa y mediante retribución, la mitad será del Sr. Baltá y la otra mitad de la Confrádía, como también ambas partes deberán conceder la autorización, siempre y cuando haya de salir de la villa.
4º. La Confradía de San Miguel y el Párroco de Santa María, tendrán derecho de servirse del "Drac" para una función religiosa o acto público en que tengan interés especial; a lo que no podrá oponerse el Sr. Baltá, ni exigir retribución alguna.
Los gastos que origine correrán a cargo del que lo solicite.
5º. Quedan privados el Sr. Baltá y los Administradores de vender o enajenar bajo ningún concepto el "Drac", considerando nulo cuanto en este sentido se intentare.
6º. En el caso que en algún tiempo el Sr. Baltá o sus sucesores se negasen a tener el "Drac" bajo su custodia, vuelva a poder de los administradores que en aquel tiempo fueren, y si no los hubiera, al Párroco de Santa Maria, hasta tanto que volviese a organizarse la Confradía, sin que tengan obligación de abonar al Sr. Baltá los gasots hechos por cualquier concepto.
7º. Finalmente: No podrán los Administradores sacar el "Drac" del poder del Sr. Baltá o sucesores, mientras que unos y otros cumplan lo estipulado; pero podrán aquellos exigir el "Drac" y este vien obligado a devolverlo servible y en buen estado, siempre que se falte por su parte a lo acordado.
Hecho en Vilafranca a 26 de Diciembre de 1893, firman: José Baltá de Cela, Pablo Santacana, Camilo alujas, Félix Via, Juan Pablo bonet, Eloy Camps, Pbro., Párroco.

dilluns, 20 de juliol de 2009

L'espai d'accés a l'església de Sant Francesc d'Assís de Vilafranca

Aquest espai d’accés a l’església de Sant Francesc d’Assís es va crear quan es va dur a terme l’ampliació de l’Hospital de Vilafranca que suposem que es va iniciar aquestes obres el 1892 ja que aquest és l’any en què l’arquitecte Agust Font realitza el projecte. La façana anterior del convent anava alineada amb la de l’església de Sant Francesc. El temps que va durar la construcció dels edificis d’ampliació de l’Hospital no els conec però degut a la grandària dels edificis és possible que es finalitzessin en tres o quatre anys. Estaríem parlant de 1895-1896.

El 1897 el general Camil Vallès (el del carrer i germà d’Enric Vallès que té un quadre al Saló de Sessions de l’Ajuntament) va pagar el tancament d’alineació del carrer:
costeó la gran verja de hierro de veinte metros de longitud con zócalo de piedra que cierra toda la fachada de la iglesia y de la capilla del Beato Salvador, siguiendo la alineación de la calle, significando esta obra, que importó cerca de 4.000 pesetas, una gran mejora, no sólo para la Iglesia y el hospital sino también para el ornamento de la población”. (Biografía del Excmo. Sr.D. Enrique Vallés. p.134.).

Aquest espai mai havia estat obert al públic en general, sinó que exercia i exerceix d’entrada a un dels monuments històrics de l’Església catòlica a Vilafranca més bonics i importants del gòtic català.
Fa aproximadament uns 10 anys es va renovar el pedrís de la reixa ja que aquell estava malmés per ser “pedra de Vilafranca”, una pedra que s’erosiona fàcilment per ser de sediments del miocènic.

divendres, 3 de juliol de 2009

El Centre Cultural Caixa Penedès - Espai Subirachs, nova icona al mapa museístic de Barcelona

Ubicat al barri de la Ribera (carrer de la Princesa núm. 21), el futur Centre Cultural Caixa Penedès - Espai Subirachs (CCCP-ES) ja comença a configurar-se. En el marc de l'inici de la seva construcció, aquest matí, la conservadora de l'espai, senyora Judith Subirachs, i el director general de Caixa Penedès, senyor Ricard Pagès, han donat a conèixer les característiques del projecte. La seva presentació oficial tindrà lloc aquest vespre, al Palau de la Música Catalana, en un acte presidit per l'Honorable Sr. Joan Manuel Tresserras, conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació.
El CCCP-ES neix amb la vocació de ser un espai obert als corrents culturals d'arreu i actuarà com un centre dinamitzador en aquest àmbit (mitjançant l'organització d'exposicions, seminaris, cursos, mostres i certàmens, entre d'altres), juntament amb la resta de centres culturals de Caixa Penedès.
El nou centre acollirà de manera permanent una selecció de l'obra de l'escultor Josep Maria Subirachs i disposarà d'un auditori, amb capacitat per a unes 150/200 persones, per a la realització de tot tipus d'actes culturals, així com diverses sales destinades a l'organització de reunions i tallers, entre d'altres esdeveniments. En conjunt, una superfície de prop de 4.000 metres quadrats (2.660 sobre rasant i 1.230 sota rasant) organitzats en dues plantes soterrani, planta baixa i cinc plantes superiors (quatre amb espais expositors i la planta coberta) que suposarà una inversió de 10 milions d'euros.
La col·lecció permanent estarà composada per una part important de la creació artística d'en Subirachs articulada cronològicament dins l'Espai Subirachs. Així, es mostraran des d'obres primerenques, en les quals encara és palesa la influència modernista, fins a obres de concepció metafísica de la seva darrera etapa, que es concretaran en més d'un centenar d'escultures, 70 dibuixos de diferents etapes i una selecció de 45 pintures realitzades a partir del 2004. L'exposició també inclourà diversos exemples d'obra gràfica (gravat, litografia i cartell) i de medalles.
El CCCP-ES, que té prevista la seva inauguració durant el primer trimestre del 2011, ha estat concebut pels arquitectes Ramon Sanàbria i Lídia Planas, autors, entre d'altres, de l'Edifici Intermodal de l'Aeroport de Barcelona, l'Institut del Teatre de Barcelona, el Centre Cultural de Sant Cugat, el nou Institut Universitari Dexeus i el Parlament d'Andorra.

dimarts, 23 de juny de 2009

28 de juny: Nova Ruta dels refugis antiaeris i dels avions. El Vesper de la Gloriosa

Aquest diumenge 28 de juny de 2009 torna ha haver programada una visita guiada la ruta dels Refugis Antiaeris i dels Avions que organitza l'Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos i el Centre d'Interpretació Històric i Natural Molí del Foix.
La visita comença en el Centre d'Informació del Parc del Foix on s'introdueix el Vesper de la Gloriosa i es visita els antics espais de la presó de pilots que es va instal·lar al Castell Convent de Penyafort. Tot seguit, amb els vehicles particulars d'arriba fins al nucli de Cal Rubió per després passar a la zona del Serral i visitar el refugi antiaeri amb una capacitat per a 120 persones situat a 10 metres de profunditat.
Una bona oportunitat per conèixer els elements patrimonials de l'Aviació Republicana a Santa Margarida i els Monjos.
Per a reservar plaça s'ha de trucar al Molí del Foix -Centre d'Interpretació històric i natural- en el telèfon: 93.818.69.28 (també es poden concertar visites per a grups en altres dies i horaris).
Els preus són:
Adults (12 a 65 anys): 3 €
Infants (0 a 12 anys): gratuït
Més que adults (més de 65 anys): 1.5 €

dimecres, 10 de juny de 2009

Diumenge 7 de juny es va celebrar l'Aplec de Penyafort

El Castell de Penyafort va acollir el passat diumenge la XXV edició de l’Aplec al Castell de Penyafort que va registrar enguany un rècord de participació amb públic arribat de les tres comarques penedesenques i amb un ampli ventall d’activitats per dur a terme.

Els actes van començar a les 11 del matí i van comptar enguany amb la presència especial de la coral del Col·legi d’Advocats de Barcelona que va acompanyar la tradicional actuació de la Coral l’Amistat de la Ràpita. Es dóna el cas que per ambdues formacions es tractava d’una actuació especial que van estar preparant conjuntament i que s’emmarcava en les celebracions del desè aniversari de la coral barcelonina i en el vint-i-cinquè de la coral local com a cor mixt.

Les dues formacions van participar en la missa cantada que va obrir les celebracions al Castell i seguidament van oferir un concert amb peces de cada coral i altres cantades conjuntament.

També al llarg del matí els assistents van poder gaudir de visites guiades al recinte del Castell; de l’exposició permanent de les obres de restauració que s’estan fent al recinte o fins i tot del Centre d’Informació del Parc del Foix, que va ser inaugurat el passat mes d’octubre i que molts assistents van aprofitar per visitar també aquest diumenge.

Igualment es va oferir als visitants una interessant mostra de bresques, mel i articles relacionats amb l’apicultura que va portar al castell la família Llobet, veïns del recinte i apicultors, així com també una petita mostra de caves i productes del municipi que va exposar l’associació Comerç del Foix.

A partir de dos quarts d’una del migdia es va dur a terme una ballada amb els gegants de la Ràpita i diferents balls populars dels Monjos acompanyats pel grup de gralles Salsa d’Inxa. En acabar, el mateix grup va amenitzar un concert vermut per a tots els assistents.

Els actes de l’Aplec al Castell de Penyafort estaven organitzats per l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona, el Parc del Foix, Comerç del Foix, la Fundació Castell de Penyafort, la Coral del Col·legi d’Advocats de Barcelona, Omnium Cultural i el Grup d’Estudis Rapitencs.

dissabte, 9 de maig de 2009

22 de gener de 1939: L'entrada de les Tropes franquistes a Sant Sadurní d'Anoia

El dia 22 de gener al migdia entren a Sant Sadurní. Entren procedents de Sant Pere de Riudebitlles i ho fan primerament amb dues tanquetes russes conduïdes per dos soldats italians. Una d’aquesta tanqueta es desplaçà fins a la plaça de la Vila per accedir a l’Ajuntament. Un adolescent que estava per allí veient el que passava va ser cridat per aquest italià i li va dir que anés a la casa de l’agutzil a buscar les claus de l’Ajuntament que havien d’entrar. Els rumors que els franquistes han entrat a Sant Sadurní corren ràpidament. Molta gent del poble estava amagada en les caves Lavernoya. En aquest indret també hi havia la banda de música d’El Campesino.
El Campesino era un militant comunista nascut a Extremadura i miner de professió. Va dirigir el Cinquè regiment i la Divisió 46. Era d’un caràcter molt fort i maltractava als seus subordinats a l’Exèrcit. A l’acabar la guerra civil es pot escapar a Rússia amb un vaixell i va ingressar en l’Escola Superior de Guerra com a general. Va tenir problemes amb els soviètics, va marxar però els turcs el van tornar a l’URSS i va ser internat en un camp de treball a Sibèria. L’any 1949 aconseguix escapar-se per la frontera amb Iran i viatjar fins a França on visqué fins el 1977, any en què torna a Espanya. Va morir el 1983.La banda de música va sortir de les caves i van anar fins als Quatre Cantons sadurninencs i van tocar l’Himne Nacional (el mateix d’ara). Els membres de la banda van ser detinguts.

diumenge, 19 d’abril de 2009

La Ruta dels Refugis Antiaeris i dels Avions. El Vesper de la Gloriosa


El proper diumenge 26 d'abril, a les 11h, hi haurà la següent visita guiada a la ruta dels Refugis Antiaeris i dels Avions de Santa Margarida i els Monjos. En aquesta ruta es visiten diferents espais patrimonials vinculats amb l'aviació republicana durant la guerra civil al municipi de Santa Margarida i els Monjos: la presó del Castell de Penyafort, el camp d'aviació i el refugi antiaeri del Serral. Podreu visitar aquests espais, conèixer la història de l'aeròdrom 331 dels Monjos, entrar a un refugi de la guerra civil, saber com i perquè es va construir un camp d'aviació en aquest poble, com es vivia al voltant, les aventures del personal del camp d'aviació, el muntatge d'avions al municipi, els bombardeigs franquistes... tot això i més el proper diumenge 26 d'abril.

Per a reservar plaça s'ha de trucar al Molí del Foix -Centre d'Interpretació històric i natural- en el telèfon: 93.818.69.28 (també es poden concertar visites per a grups en altres dies i horaris).
Els preus són:
Adults (12 a 65 anys): 3 €
Infants (0 a 12 anys): gratuït
Més que adults (més de 65 anys): 1.5 €

dijous, 9 d’abril de 2009

L'orgue de l'església de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès

A l'església de Sant Francesc, entre la capella de la Mare de Déu i de Sant Jordi i la capella de l'administració del Sagrament de la Penitència hi ha una paret totalment llisa. En aquest espai, hi havia una capella igualment baixa com la de la Penitència i en l'espai que hi ha actualment un gran finestral tapiat hi havia l'orgue, datat del segle XVII, durant l'època conventual de l'espai.
Aquest instrument musical, desaparegut a l'estiu de 1936, contenia un teclat manual de 53 notes i un joc de contres de 15 notes. Tenia com a característica peculiar que li faltaven el do i el re sostinguts greus. Les quinze notes dels pedals eren de ferro i sonaven baixant conjuntament la nota del teclat manual.

dissabte, 7 de març de 2009

Esbós biogràfic de Maria Ràfols

La fundadora de la Congregació fou Maria Ràfols Bruna, nascuda al Molí d’en Rovira, el 5 de novembre de 1781, en mig d’una llar senzilla de la Vilafranca del segle XVIII, i en una família pagesa formada pels seus pares, Cristòfol i Margarita. Dos dies després del seu naixement, el 7 de novembre, rebré el sagrament del baptisme a l’església de Santa Maria de la mà del vicari Miquel Vila. Heus ací un fragment corresponent al registre del seu bateig: “[…] filla legitima, y natural de Christofol Ràfols Moliner del Moli dit den Rovira de dita Parroquia natural empero de la Santa Margarida del Panades y de Margarida Bruna sa muller tambe de Sta. Margarida foren Padrins Joan Pau Alcover Jove Pages, y Maria Bruna donsella filla de Joan Bruna Pages difunt y de Rosa Brugal conjuges”.
Poc temps després, la família Ràfols es traslladà al Molí de Mascaró, a la Bleda, anys que passà la seva infantesa la nostra protagonista. Les notícies sobre Maria Ràfols escassegen. Se sap que al 1794 va morir el seu pare i que la mare es tornà a casar amb Josep Marcer de Vilanova. Es traslladaren a viure a la capital del Garraf. Hi ha constància de que anà a Barcelona a estudiar interna, al Col·legi de l’Orde de Nostra Senyora. Si al 1794 se li morí el pare, el 1804 morí la seva mare a Vilanova.
No se sap com, Maria Ràfols anà a parar al Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Allà, el vicari de l’Hospital, el pare Joan Bonal (nascut a Terrades, Girona), coneixedor de la realitat que vivia l’Hospital de Gràcia, a Saragossa, mobilitzà a dotze “Germanes” i a dotze “Germans” com a voluntaris, per a realitzar un viatge fins a la capital aragonesa.
El viatge realitzat en carro i passant adversitats, arriben el 28 de desembre de 1804, a Saragossa, i davant de la Verge del Pilar li demanen protecció per a exercir la seva feina en els ideals de “caritat” i “amor”. Amb només 23 anys s’encarrega de dirigir el primer grup i allà comencen a treballar a l’Hospital de Gràcia, com si d’una “ONG” (organització no governamental) es tractés. No foren els germans i les germanes ben rebuts per part del personal de l’Hospital i patint, a part de la manca de eines per a exercir el “voluntariat”, el maltractament dels quals haurien d’ésser els seus companys i col·laboradors mutus.
Passats els primers temps, i el grup masculí havent desaparegut, la Guerra del Francès (també anomenada de la Independència), fou un dur cop per a les monges. Els setges dels exèrcits francesos eren forts, i si Agustina d’Aragó era la figura “lluitadora” social, Maria Ràfols era la figura “lluitadora” de la caritat. Es per aquest motiu que se’l hi atorgà el títol de ”Heroïna de la Caritat”.
En el primer setge a Saragossa els francesos bombardejaren l’Hospital i es incendià. Hagueren de traslladar l’Hospital a un altre espai molt més limitat. Molt més dur en fou el segon setge. Maria Ràfols, i les altres germanes, hagueren de demanar almoina, de deixar de menjar i fins i tot Maria Ràfols, s’arribà fins al campament francès situat a Torrero (actualment és un barri de Saragossa) per a demanar al general Lannes ajuda pels malalts i ferits. José María de Javierre així ho comenta: “[…] Eligió a dos Hermanas acompañantes, sujetaron a un palo el trapo blanco señal de paz, se echaron a la calle tomando el camino de las puertas de Santa Engracia derechamente hacia las posiciones francesas, sin preocuparse de bombas ni disparos... Quisiera yo haber contemplado la cara de los tiradores sitiados cuando las vieron pasar sin detenerse; y la cara de los soldados franceses cuando las vieron llegar: tres monjas con su hábito negro enarbolando una bandera blanca. Jamás en las batallas europeas presenciaron tal espectáculo […]”. Aquesta visita al campament francès s’anà repetint en la cerca de medicaments i “restes” de menjar dels francesos.
En aquest segon setge, apareix en la memòria de la Congregació, la tradició del “Cantarico”. En el context del segon setge i la manca de l’abast d’aigua, subministrament tallat pels francesos, la set envaïa als malalts ja que les reserves s’havien exhaurit; Maria Ràfols recordà que a la sagristia de l’església es servava un càntir d’aigua beneïda, l’anà a cercar i en donà a beure als malalts. Un cop begueren tots, Maria Ràfols retornà el càntir al seu lloc, i en deixar-ho veié que hi havia la mateixa aigua que abans de beure.
Al 1815, Maria Ràfols retornà a Vilafranca durant un període de dos mesos per a descansar i passar un temps amb la seva família. Segurament a la casa d’algun germà que o bé no aniria a Vilanova amb la seva mare quant es tornà a casa, o bé perquè retornà a Vilafranca un cop va morir.
En el clima i el context de les guerres carlines, una altra vegada sacseja a Maria Ràfols, al 1834. La presència d’una planxa de plom per a fer flors de roba que Maria Ràfols tenia, fou peça clau per explicar el que passà. Unes falses declaracions de dues persones, digueren que a l’Hospital, el capellà Nerín tenia unes planxes per a fer bales i cartutxos i qui li aconseguí la placa era Maria Ràfols. La vilafranquina anà a la presó durant dos mesos, fins que hom pagà una fiança. Un any després fou declarada innocent, però l’obliguen a anar a Osca, desterrada, on viurà amb les monges fins al 1841 que retorna a Saragossa. Del 1841 al 1845 s’encarregarà de dirigir la “Inclusa”, fins que la “Sitiada”, que era la Junta de Govern de l’Hospital, la jubilà. Li arribà la mort el 30 d’agost de 1853, després de tota una vida dedicada als altres. En la celebració de la Beatificació de la Mare Ràfols, el 16 d’octubre de 1994, al sermó proclamat per Joan Pau II destacà d’ella que “la caridad no muere, no pasa jamás, la gran lección de una caridad sin fronteras, vivida em la entrega de cada día”.

dimarts, 17 de febrer de 2009

La Presó republicana del Castell de Penyafort durant la Guerra Civil



Al llarg de la història del castell i convent de Penyafort, també dit de Sant Domènech o de Sant Domingo, han passat diferents hostes. Des de la mateixa família Penyafort, els nobles de la família Espuny, els monjos dominics, els Puig i Llagostera... fins a l’Aviació. L’edifici de l’antic convent va acollir durant els últims temps de la guerra civil una presó destinada als detinguts fets per l’aviació. Els presoners que habitaren la presó procedien majoritàriament d’Itàlia i Alemanya, ja que bona part de l’aviació franquista procedia d’aquests dos estats.
Feien estada en l’església, on dormien i podien sortir al que deuria haver sigut el claustre del convent i que en aquells moments era un pati, envoltat d’un mur de ciment i sobre aquest, una garita per a fer la vigilància. També en un cantó del patí es van construir uns serveis i unes dutxes. A l’església es va construir, just sota el cor, una paret amb una reixa, per tal de tancar millor als presoners. Els presoners però també sortien a fora del recinte per anar a buscar fusta, fer clots, diferents feines per a que es distraguessin. Els de l’aviació van portar algunes innovacions a l’edifici: llum i aigua. Aquesta darrera es portava amb uns camions i es deixava en un dipòsit. Diuen que en la presó del castell va estar clos el capità Julio Salvador Díaz Benjumea, un dels pilots espanyols del bàndol insurrecte més important. En la batalla de l’Ebre, el dia 3 d’octubre, en un combat aeri sobre el riu, el pilot Julio Salvador va ser tocat pels caces republicans i es va veure obligat a llançar-se en paracaigudes ja que el comandament de la direcció de l’avió se li havia trencat. Va caure en zona republicana i va ser pres.

dissabte, 7 de febrer de 2009

Sant Jocund, patró de Vilafranca



Quan parlem dels patrons de Vilafranca, a tothom se’ns ve al cap, primer de tot, a Sant Fèlix i, després, Sant Ramon de Penyafort. Però en realitat s’ha de parlar de tres patrons, ja que des de 1681 Sant Jocund ostenta el títol de patró de Vilafranca.
Qui era Sant Jocund? Doncs no se sap. Només sabem que era un màrtir romà, com Sant Fèlix. Més ben dit, Sant Fèlix com Sant Jocund ja què la portada de les relíquies de Sant Fèlix i el seu nomenament com a patró de Vilafranca són posteriors.
Era l’any 1679 quan el Dr. Ramon Sans, Degà del Penedès i Canonge sagristà de la Catedral de Barcelona, va portar la relíquia de Roma a Barcelona. La relíquia era l’ós cúbit del braç dret del sant. Mossèn Sans va regalar la relíquia a la Parròquia de Santa Maria de Vilafranca.
El 29 de maig de 1680, el Procurador General de la Comunitat de Preveres va traslladar la relíquia de Sant Jocund des de Barcelona. També va portar una relíquia de Sant Felip Neri, qui serà nomenat patró de la Comunitat de Preveres juntament amb Santa Llúcia. El Procurador va deixar les relíquies en la Capella del Convent de Santa Clara. Fins allí, va anar la Comunitat de Preveres i els Jurats de la Vila en processó, juntament amb fidels que portaven atxes, per a traslladar les dues relíquies a l’església de Santa Maria. La processó va passar fora de la muralla des del convent de Santa Clara (situat en la Barceloneta) fins al Portal de Sant Francesc, entrant pel carrer de la Cort, passant per davant de la Casa de la Vila i els carrers de Sant Joan, de la Palma, de la Parellada, de la Font, dels Ferrers, plaça de la Constitució, plaça de l’Oli i Plaça de Jaume I, fent entrada a l’església parroquial de Santa Maria. Es va celebrar un solemne Ofici i es va dipositar la relíquia dins el sagrari de l’altar de Sant Ramon de Penyafort. Des de 1681 es copatró de Vilafranca.
Pel que fa a la iconografia del sant, dir que era representat amb armadura romana, una destral i la palma del seu martiri. Existien dues escultures del sant, una, a l’altar de Sant Ramon i, l’altra, a l’Altar Major. A l’altar de Sant Ramon, la imatge de Sant Jocund es trobava damunt del titular de la capella, que tenia a banda i banda les escultures de Sant Domènec de Guzman i de Sant Tomàs d’Aquino. Tant les dues imatges com la relíquia van desaparèixer el 6 d’octubre de 1934 al ser incendiada la Basílica de Santa Maria amb motiu de la revolta popular dels Fets d’Octubre.
La seva festivitat és el 9 de febrer i el 1958 va ser el darrer any en què es va celebrar Ofici solemne en record del patró Sant Jocund, màrtir romà.

dilluns, 2 de febrer de 2009

Joan Badia i Capdevila, el Doctor Badia

El Doctor Badia va ser nomenat degà del Penedès i rector de la Parròquia de Santa Maria de Vilafranca del Penedès el 1897 fins que el 1936 va ser nomenat canonge de la Catedral de Tarragona.

El 1922, en commemorar-se el vint-i- cinquè aniversari de rector els vilafranquins van retre-li un emotiu homenatge i, dos anys més tard, l'Ajuntament de Vilafranca va acordar nomenar-lo fill adoptiu de la vila.

Va morir el 1943 a Tarragona.

dimecres, 21 de gener de 2009

21 de Enero de 1939: 70 anys després



La Guerra Civil a Vilafranca del Penedès va arribar al seu final el 21 de gener de 1939, a les 14 hores i 40 minuts de la tarda, va fer entrada a la vila la 5ª Divisió de Navarra comandada per Sánchez Bautista i Solchaga.
El "Parte Oficial de Guerra del Cuartel General del Generalísimo" diu així sobre l'ocupació de les tropes franquistes sobre Vilafranca:
"AVANCE DEL PARTE DE OPERACIONES CORRESPONDIENTE AL DIA DE HOY. -Ha continuado el avance de nuestras tropas en Cataluña, venciéndose todas las resistencias que el enemigo intentó oponer a la progresión de nuestro Ejército. El avance medio logrado en el día de hoy rebasa ya los nueve kilómetros. A media tarde se había ocupado la importante ciudad de Villafranca del Panadés, capital de región del mismo nombre e importante nudo de comunicaciones. Se ha rebasado ampliamente, por el Norte y Sur, la importante población de Igualada, que queda, a la hora de dar este Parte completamente rodeada por nuestras tropas... Salamanca, 21 de enero de 1939. III Año Triunfal. -De orden de S.E.- El general Jefe de E.M. Francisco Martín Moreno"

Per la carretera de Tarragona va entrar un oficial amb una pistola en la mà amb un grup de soldats. En arribar a l’Ajuntament van posar la bandera espanyola i van esperar a que arribessin a la vila soldats procedents de la carretera de Sant Jaume dels Domenys. També una columna de soldats anava per la via del tren reconeixent-la de què estés en bones condicions i va ocupar l’estació del ferrocarril.
Al balcó de l’Ajuntament, uns vilafranquins van treure un quadre de la Mare Ràfols, el que està en el saló de sessions de l’Ajuntament, com a filla il·lustre de Vilafranca, que cal dir-ho, és la única dona que hi ha. Van començar a tocar les campanes de Santa Maria. Tres treballadores de l’Ajuntament van confeccionar una bandera espanyola bicolor que elles mateixes van posar al balcó de l’Ajuntament. Un destacament militar va pujar a la muntanya se Sant Pau on va posar una bandera espanyola, cal dir, que a Sant Pau hi havia un lloc de vigilància de la DECA, defensa antiaèria. També van arribar a Vilafranca camions d’aliments de l’Auxili Social que repartien menjar i tabac a la població. Per la plaça de Sant Joan i la Rambla, els moros van instal·lar unes paradetes, tot evocant el mercat dels dissabtes. Venien xocolata, sucre… que havia de ser pagat amb moneda de plata. Els carrers van ser engalants amb banderes espanyoles bicolor que alguns vilafranquins tenien amagats a casa seva.
Els soldats van dormir la nit del 21 al 22 en la caserna de la Rambla i en algunes casses particulars. El general Bautista Sánchez va dormir a la Casa Miró de la Rambla.
El matí del dia següent, el 22 de gener, es va fer una missa a la Rambla de Sant Francesc i en acabar els soldats van cantar el “Cara al Sol”

diumenge, 11 de gener de 2009

El metrallament sobre l'Aeròdrom 331 dels Monjos del Penedès el 12 de gener de 1939

El 12 de gener de 1939, a primera hora del matí, uns avions procedents darrera de la muntanya on hi ha el Castell de Penyafort i les fàbriques de ciment (Uniland), en el què avui és el Parc Natural del Foix, van aparèixer 6 avions que van metrallar el camp d'aviació amb bales incendiàries provocant la crema d'uns quants aparells Polikarpov I-15 Xato. Els avions van fer dues passades. En aquesta acció van ferir al mecànic d'aviació Florencio Esteban que va ser portat a l'Hospital Militar de Vilafranca, Clínica Militar núm. 10.
Però com va ser aquest metrallament? Com va ser que van incendiar alguns avions i s'acostaven a camuflar al voltant del camp d'aviació sota algun arbre?
L'anecdotari mongenc i rapitenc situen la presència d'un personatge "misteriós", un militar de l'aviació que sempre anava amb un abric de color negre i que tenia rang de capità. Aquest personatge, pel que sembra, va ordenar col·locar els avions, a primera hora del matí, enmig del camp d'aviació enlloc de deixar-lo on estaven, apartats en els marges i procurant no ser vistos. A part, de marcar el camp d'aviació amb calç.
Com que les oficines de l'aviació estaven a Cal Carbonell dels Monjos i aquest senyor tenia allà el seu despatx, acabada la guerra va retornar als Monjos a visitar algunes de les amistats que havia fet, però aquesta vegada havia canviat d'uniforme. Havia abandonat l'uniforme de l'Exèrcit republicà per posar-ne un uniforme militar "franquista".