Esbós biogràfic de Celina Guijo Lobato: dona, sindicalista, veïna, regidora.

L’orígen. La Celina.

Celina Guijo va néixer el 23 de desembre de 1948, filla de Claudio Guijo Solís i de Manuela Lobato García, a Cáceres perquè la seva mare va anar a donar llum a la clínica des de Valdemorales, i de ben petita ja va venir a residir a Vilafranca amb la seva família. El 13 de maig de 1973, a la capella de Fàtima, va contraure matrimoni amb el Manuel Medialdea, i el celebrant va ser l’amic sacerdot Mn. Ventura. La seva mitja taronja, del qual en nasqueren els seus fills Sergi i Miquel.

El moviment obrer a Vilafranca. La sindicalista.

En les dècades dels anys 60 i 70 del segle XX van ser temps difícils pels treballadors de la majoria d’indústries. Són temps en què les polítiques econòmiques del franquisme apostaven per un model de creixement afavoridor per a l’empresari i ofegador pel treballador. A Vilafranca els sectors majoritaris eren la construcció, la confecció i el vitivinícola.

El primer conflicte obrer de consideració a Vilafranca va tenir lloc a Piensos el Sol el 1970. Els treballadors de l’empresa es van negar a fer hores extres i reclamaven una presència sindical en els òrgans de direcció de l’empresa. La resposta va ser l’acomiadament de Josep Galofré.

En aquell moment, va jugar un paper important la Joventut Obrera Catòlica (JOC) en la conscienciació als treballadors de l’empresa i passant a l’acció sindical amb el repartiment de pasquins a les portes de les fàbriques. La complicitats del mossens a les parròquies de Vilafranca va ser clau en molts dels processos de resistència a la vila. Alguns homes i dones de la JOC van impulsar a l’any 1972 l’Assemblea Obrera de Vilafranca, entre els quals hi havia Lluís Becerro, Àngels Navarro, Justa Jiménez, Andreu Retamal, Celina Guijo, Montserrat Junyent, Fèlix Sogas, entre d’altres.

El 1972 és l’any del conflicte laboral a la fàbrica de confecció Peyton. L’empresa, cada mes d’abril, realitzava un augment de sou als seus treballadors. Aquest any ells opinaren del com s’havia de realitzar els augments de sou. Els obrers, majoritàriament dones, van redactar un manifest, recolzat amb més de 100 signatures (un terç de la plantilla) en què demanaven un increment de sou del 20%, enlloc de les habituals 100 pessetes per tothom per igual. L’empresa va oferir un augment entre el 10 i el 22% a partir de les categories inferiors. d’aquesta manera, alguns treballadors cobrarien les 100 pessetes habituals i d’altres menys. Els treballadors aleshores exposaren d’altres problemes: les distribucions de tasques i les sincronitzacions. I feren dos dies de vaga que consistia en treballar però baixant la productivitat. Aleshores, per aquest motiu, va ser acomiadades Montserrat Junyent i Celina Guijo, en un primer moment, i Pedro Delgado més tard. I anaren a judici.  La Celina així m’ho va explicar fa uns anys en una entrevista que li vaig realitzar sobre la seva etapa sindical:

“Vàrem anar a un advocat a Barcelona. Ens va acompanyar un capellà que era del grup de gent que estàvem en aquell moment. Els membres de l’Assemblea Obrera van treballar per veure que es podia fer per donar-nos suport. Anàvem a Vilanova i a Tarragona a explicar el que havia passat. Va venir molta gent el dia del judici. Molta gent de Vilafranca es va apropar a la ronda de Sant Pere, que és on estava magistratura. Es va viure tot amb molta intensitat. En tot moment vaig comptar amb el meu pare que havia estat sindicalista. La mare deia allò de “no ficar-se en res”.

El judici va sortir favorable a l’empresa i Pedro Delgado, que havia declarar a favor d’elles va ser acomiadat als pocs mesos.

El moviment veïnal a Vilafranca. La veïna.

Des de primers de la dècada de 1970, la societat vilafranquina ja es movia, estava organitzada, i prova d’això va ser la promoció de dos candidats a les eleccions del terç familiar el 1973. Els moviments veïnals van suposar entre finals del franquisme i a principis de la transició un element important d’oposició als ajuntaments i també una plataforma de reivindicació i de realització de propostes de millora als barris i la seva gent.

Si bé des feia temps els ciutadans s’anaven organitzant, la legalització de les associacions de veïns a Vilafranca van arribar pràcticament amb la mort de Franco. Les primeres associacions de veïns legalitzades van ser L’Espirall i Sant Julià. El tercer barri en tenir associació de veïns va ser Les Clotes. El 9 de gener de 1977 es va celebrar la primera assemblea amb l’assistència de 53 veïns. El 4 de novembre de 1978 l’associació de veïns va fer la primera assemblea un cop va ser legalitzada pel Govern Civil de Barcelona, un altre cop al col·legi Sant Ramon. Es van presentar dues candidatures: una encapçalada per Joan Virgili i l’altra per Andreu Retamal, on hi anava la Celina. Després de les votacions, el president de l’associació va ser Joan Virgili i la Celina Guijo va quedar fóra de la primera junta. Però als pocs anys, va entrar a la junta de l’associació i ho va fer com a presidenta fins el 1987.

Durant els anys en què la Celina va ser presidenta de l’associació de veïns, el local estava situat a la plaça de les Clotes, es va treballar principalment en l’urbanisme per tal de crear nos espais verds, com la plaça de la Verema, la construcció del vial de les Clotes, per tal de fer passar el trànsit de vehicles pels afores del barri i de la ciutat, així com cosir les dues parts del barri que aleshores estaven separades per la fàbrica del gas, treballant per desmantellar-la i fer d’aquest espai una zona d’habitatges i també d’espai públic, donant-li un color verd i una imatge amable a aquesta zona industrial amb la construcció de la plaça del Gas.

Van ser uns anys de treball dur i complex, però il·lusionants perquè a les Clotes gairebé tot estava per fer, gairebé tot estava per construir. Construir no tan sols edificis i carrers, sinó la germanor d’un barri que estava dividit per la frontera de la fàbrica del gas.

De l’activisme a la política. La regidora.

A les terceres eleccions municipals d’ençà l’adveniment de la democràcia, el 1987, i amb la primera llista electoral del PSC encapçalada per Joan Aguado, la Celina va formar part de la candidatura com a independent en el número 10. Va sortir elegida regidora i va ocupar-se de la regidoria de vies i obres públiques. Quatre anys més tard, a les eleccions de 1991, va anar al sisè lloc a la candidatura i ja com a militant del PSC. Va tornar a ser regidora i va ocupar-se de la segona tinença d’alcaldia i va ser regidora de parcs i jardins, via pública, edificis municipals, de la unitat de serveis i del cementiri. I així fins a l’any 2003. Al llarg de quatre mandats municipals va formar part del govern de la ciutat de Vilafranca i va arribar a ser alcaldessa, encara que fos accidental. 

Aquest text va formar part de l'acte d'homenatge que el dia 4 de juliol de 2017 se li va fer a Celina Guijo Lobato, traspassada el dia 8 de maig d'aquest any a l'edat de 68 anys, després d'una vida dedicada als demés.

Nota de premsa. Les altres protagonistes: el paper de les dones durant la Guerra Civil i la postguerra

La taula rodona celebrada divendres dia 7 va girar entorn el paper protagonista de les dones durant la Guerra civil i la postguerra. Tal i com va explicar la regidora de Benestar, Filo Martínez, “la recuperació de l’experiència històrica de les dones ens aporta una nova manera d’interpretar la realitat i implica un redescobriment del nostre passat de d’una nova perspectiva que creiem molt necessària”.
L’historiador Daniel Sancho, encarregat de moderar l’acte, va insistir en el fet que la història de les dones també s’ha de considerar història, “amb la normalitat que això ha de suposar” i malgrat que els estudis històrics han estat elaborats fins ara majoritàriament en clau masculina. Daniel Sancho va reivindicar la importància de la lluita de les dones en la guerra “al front de la rereguarda, tirant endavant la família, el treball al camp, a les fàbriques”, i també en la postguerra. Uns temps difícils durant els quals les dones no van ser subjectes passius, sinó “protagonistes al 50% amb els homes”.
Pel que fa a les participants de la taula rodona, la Maria Teresa Valldosera, de La Ràpita, tenia 16 anys quan van caure les bombes; la Rosa Bertran, dels Monjos, en tenia 9 anys, i la Montserrat Rovira, també dels Monjos, dos anys. Totes tres van obrir les portes dels seus records al públic assistent –més de 50 persones–. La seva quotidianitat en moments de necessitat, els esforços de les seves mares i àvies per tirar endavant, els records de l’escola, la seva vivència com a nenes dels aspectes ideològics del conflicte, l’experiència dels atacs aeris i un llarg etcètera. En definitiva, van mostrar com tant elles com les dones de les seves famílies van ser protagonistes actives d’una història que no sempre les ha tingut en compte com a tals.

Les altres protagonistes: el paper de les dones durant la Guerra Civil i la postguerra

Divendres 7 de novembre de 2008 va tenir lloc a la Casa de Cultura Mas Catarro de Santa Margarida i els Monjos la taula rodona Les altres protagonistes: el paper de les dones durant la Guerra Civil i la postguerra que vaig tenir el plaer de moderar. Bé això de moderar potser no gaire però m’ho vaig passar la mar de bé, vaig gaudir molt i estic molt content per com va anar tot plegat: la preparació i l’acte. Vull donar les gràcies per haver-me demanat poder participar en aquest acte. A més de ser l’acte que més gent va aplegar de tots els actes que es van organitzar de dilluns a divendres amb més de 50 persones!!! Doblant la xifra d’assistents als demés actes. Genial!!!

Us penjo gairebé tot el que portava escrit (falten els temes i les preguntes més concretes).

INICI DE L’ACTE

Bona tarda a tothom,

Gràcies Filo Martínez, regidora de Benestar Social i del servei de Dona al Dia de l’Ajuntament, per les teves paraules.

La història de les dones, malgrat aquesta diferenciació en els estudis històrics actuals de la història en general, escrita en masculí i amb personatges masculins, també és i s’ha de considerar història, amb la normalitat que això ha de suposar, sense distinció de gènere. Tot és història. S’ha d’anar cap a un estudi global, sense distinció de gènere, sense haver de fer actes de dones perquè en els actes que es podrien considerar normals no es veu reflectit el paper de les dones perquè se’ls ha reduït a la no història: en no considerar-se important les tasques familiars, de vida quotidiana, de treball i lluita política com accions pròpies també de la història. I tot sovint això és així perquè en els documents, en els papers, i fins no fa gaires anys, predominaven els homes, o més ben dit, només sortien els homes.
Aquesta taula rodona d’avui, pot pecar d’això que acabo de dir ara, però no és així, ja que avui es parlarà d’uns fets i d’uns temps compartits al 50% amb els homes, ells al front de guerra, però elles al front de la reraguarda, tirant endavant elles de la família, el treball al camp, a les fàbriques, portant els fills a l’escola, o ajudant a les mares i a les àvies en tot el que faci falta, buscant tots els recursos necessaris per tirar endavant. Però la lluita de les dones, no tan sols es fa present en la guerra, també en la postguerra. Amb l’inici del franquisme, el paper de la dona canvia de manera important, però cal recordar que durant aquells temps les dones continuen sent lluitadores ja que els homes estaven fora dels seus pobles, de les seves llars, sigui empresonats, a l’exili, havent de tornar a fer el servei militar... Les dones no van ser subjectes passius, ni víctimes de bombardeigs, sinó que van ser protagonistes al 50% amb els homes en aquells temps.

La guerra civil va afectar el municipi de Santa Margarida i els Monjos en un alt grau d’importància a principis de la guerra, però sobretot, a partir de l’agost de 1938 i fins al final de la guerra, al gener de 1939. És durant aquest temps que les dones del poble es veuen obligades a proveir la llar i a mantenir, totes soles, les seves famílies, per la manca obligada dels homes i dels fills que, malauradament, es veieren impel·lits, de manera voluntària, en alguns casos i en molts d’altres forçosa, a anar a la guerra.
El pes de les tasques del dia a dia va ser portat per les dones, cercant menjar i altres productes bàsics per la supervivència, treballant les terres, vetllant per la seva vida i la dels més pròxims.
Catalunya sota les bombes, el documental que hem acabat de veure, ens recorda uns fets, uns temps passats fa 70 anys i que després de tants i tants anys, la història, es repetí, amb imatges del conflicte dels Balcans. Molts dels que estem aquí presents, si no dir, la majoria, recordem la guerra dels Balcans, els bombardeigs... però no tots vem viure els bombardeigs de fa 70 anys, els del 6 d’agost i 5 de novembre de 1938.
Les nostres tres protagonistes d’aquesta tarda, si que hi van ser-hi presents. La Maria Teresa Valldosera, de la Ràpita, tenia 16 anys quan van caure les bombes; la Rosa Bertran, dels Monjos, en tenia 9 anys i la Montserrat Rovira, també dels Monjos, dos anys justos.

FINAL DE L’ACTE

Elles ens explicaran els seus records de la guerra i la postguerra, parlarem de fets polítics, econòmics i socials.

Moltes gràcies Maria Teresa, Rosa i Montserrat per obrir-nos les portes els vostres records, d’aquells temps passats, d’un temps difícils.

I finalitzarem recordant alguns dels 18 punts de las Normas de vida de la mujer de Falange:
· Que tu vida sea de abnegación y sacrificio.
· No traiciones tu magnífico destino de mujer, entregándote a funciones varoniles.
· Que el hombre de tu vida sea el mejor.
· Sé toda tú limpieza y claridad.

Us recordo les activitats que l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos te encara per endavant en aquesta setmana Sota les bombes:
Demà a les 10 del matí, caminada amb visita guiada als refugis de la Margaridoia, de Cal Rubió i del Serral. Sortida davant de l’Ajuntament.
A les 12 del migdia, acte institucional de commemoració dels bombardeigs de la Guerra Civil al Parc de la Memòria, situat davant de la Masia del Serral.
El diumenge de 12 del matí a dues del migdia, portes obertes als refugis del Serral, de la Margaridoia i de Cal Rubió.

Agrair finalment a la Laia Doltra i Elena Casanova, caps intel·lectuals d’aquest acte, a l’Àngels Travé i a l’Antonia de la Masia Mas Catarro. Moltes gràcies.

Ara, podem passar a fer un petit refrigeri a fora de la sala.

Bona nit a totes i a tots.