Ha tancat Cal Palau, un establiment centenari vilafranquí.

Foto: Daniel Sancho París

El passat diumenge 31 de desembre de 2017 va tancar portes el centenari establiment del carrer de Sant Bernat "Cal Palau". L'avi Isidre Palau va arribar a Vilafranca i s'instal·là al carrer de Sant Bernat on fou un gran agitador cultural, ja que compaginava la venda de diaris amb la professió de músic. L'Isidre Palau i Martí Rios, eren els principals instigadors de les festes del carrer Sant Bernat.  

El va succeir al negoci el seu fill Joan Palau Vives, que el compaginava amb la conducció d'un autobús de línia per diferents pobles del Penedès. De la botiga se'n ocupava sobretot la seva dona, la senyora Piñol, filla de Sant Sebastià dels Gorgs. Anys més enllà va pendre el relleu el seu fill Joan Palau Piñol. Però qui realment hi estava al davant, va ser una altra dona, la Lola Cabezas. I tot plegat fins aquest passat diumenge, 31 de desembre. 

No tant sols ha tancat una botiga de venda de diaris, revistes i papereria, ha tancat un petit temple del saber popular, del coneixement i de les tertúlies que en d'altres temps es farien en cafès. En aquí s'hi feien a dins de Cal Palau, i els dissabtes de mercat i els diumenges es perllongaven fins a mig carrer de Sant Bernat. Fútbol, política i records d'altres temps, eren temes dels quals servidor i d'altres persones hi parlavem sense complexos. 

Modes Reno fa 50 anys!

Tal dia com avui de fa 50 anys, el 4 de juliol de 1964, Josep Maria Catasús i Roser Pallerola van obrir la botiga de roba de dona Cal Reno. Tot un referent en el comerç vilafranquí ha estat al llarg dels anys, i esperem que ho sigui durant molts anys més, una botiga emblemàtica.

Aquell cartell enorme amb les lletres "RENO" ha estat present en moltes instantànies sorgides de les càmeres de fotografia de forans i vilafranquins que han retratat moments de la vida política, social i cultural de la nostra ciutat. Quantes imatges fixes i en moviment han estat realitzades amb la botiga de Cal Reno al fons, des de diades castelleres, passant per Corpus, fins a qualsevol manifestació popular i social. 

Sempre recordaré, aquelles coses de nens, la columna rodona que feia cantonada de la botiga. Una columna plena de tessel·les de colorins que com a infant que era, m'agradava veure i passar-hi la mà com si pel tacte es transmetés algun poder especial. Tants colors en un mateix indret era impossible, devia pensar aleshores.

Si una cosa tenen moltes de les botigues que de fa tants anys existeixen als pobles i ciutats és la voluntant dels seus propietaris de continuar endavant amb el negoci familiar, on el pes sentimental és elevat, clar. Però en aquest cas, crec que no només és el pes de la família, de totes les clientes i amics, sinó de tota Vilafranca!

Per molts anys, que no sempre se'n fan 50!