El retaule de la Mare de Déu i de Sant Jordi de l'església Sant Francesc de Vilafranca

Pintat a finals del segle XIV pel pintor gironí Lluís Borrassà, el retaule va ser realitzat per a la capella dels cavallers, on tenia enterrament, entre d’altres, la família Febrer i la família Boixadors. En època moderna, s’hi enterren els Miret, família burgesa. De grans dimensions, dos mestres i mig d’ample per quatre metres d’alt, el retaule es divideix en tres franges verticals emmarcades amb quatre marges, i una franja horitzontal a la part inferior del retaule.

A l’espai central es representa la Mare de déu fent l’entrada al temple i sant Jordi. Sobre aquestes dues imatges, hi ha la Crucifixió de Jesús on, a la seva esquerra, hi ha representada la Verge Maria i d’altres dones seguidores seves i, a la dreta, un grup d’homes a cavall.

A la part esquerra del retaule hi ha la representació de tres moments de la vida de la Mare de Déu: el brodat del vel al temple, les esposalles de Maria i, compartint el mateix espai, l’Anunciació i la Nativitat.

A la dreta es pintaren diferents passatges de la vida de sant Jordi: la mort del drac i la salvació de la donzella, el martiri de sant Jordi en la roda i en la creu, i la decapitació del sant.

Als quatre marges s’hi representen dotze sants i santes com sant Jaume, sant Pere i santa Eulàlia.

A la predel·la, a la part inferior del retaule, s’hi representa santa Maria Egipcíaca, la Verge dels Dolors, Jesucrist amb les marques de la Passió, sant Joan Evangelista i sant Francesc d’Assís rebent els estigmes.

El Año Mil, un libro de Georges Duby, desde la visión de Raoul Glaber.

Georges Duby, autor del libro.

El historiador francés Georges Duby escribió este libro en el año 1988. En él se explica cómo vivió la sociedad cuando se le acercaba el año 1000 y, por lo tanto, un cambio importante. La sociedad, en general, vivía atemorizada, porque coincidía la fecha con la posible llegada del fin del mundo. Duby, para realizar este libro empleó un margen de 500 años alrededor del año 1000 para enmarcar la historia, con un cariz fantástico.

Raoul Glaber es uno de los personajes del libro. Él fue un monje que estuvo en varios monasterios de Borgoña, viviendo principalmente en el de Cluny. Glaber, además, tenía una gran capacidad para escribir i entorno a 1048 escribió cinco libros de historias, unas de las cuales dedicadas al abad Odilón. Según algunos, no tenía una buena fama porque era muy hablador, se lo creía todo, era pesado y escribía en latín vulgar.

De los escritores anteriores al año 1000 solamente Veda el Venerable y Pablo el Diácono escribieron sobre  la llegada del tan posiblemente fatídico año. Por eso, Glaber, criticó la falta de historiografía general de todos los países puesto que los trabajos de estas dos personas son de tipo local y nacional.

Raoul Glaber fue todo un personaje. La primera mención de Georges Duby a Glaber se encuentra cuando habla de una obra escrita por él dedica a Odilón, abad de Canterbury. Además, escribió una gran cantidad de teorías sobre el cristianismo y la posible llegada del fin del mundo, donde Dios iría aportando cosas nuevas al mundo hasta el día del juicio final. Según él, si Dios tardó 6 días para crear el mundo i el séptimo descansó, entonces Dios durante siete milenios estuvo enseñando a los hombres. Si durante seis milenios no hubo ningún indicio hasta que en el séptimo milenio se acabará el mundo. Pero como con la llegada del año 1000 no pasó nada, considera que hubo un error de fechas ya que en lugar del nacimiento de Jesús podría coincidir con la fecha de la muerte, en el año 1033. A pesar de ello, Glaber creió que alrededor del año 1000 sucedieron cosas que tenían relación con lo que profetizó San Juan en el libro del Apocalipsis.

Duby escribió que Glaber tenía fijación por los números. Por ello, destacó la importancia del número 4 en la simbología mística y mágica: 4 son los Evangelios, 4 las virtudes, 4 los sentidos (excepto el tacto) y 4 los elementos de la naturaleza. Raoul Glaber realizó un paralelismo entre los cuatro elementos y los cuatro evangelios: en el Evangelio de Mateo hay la justicia y la tierra, en el de Marcos, la tranquilidad y el agua, en el de Lucas una similitud entre el aire y la fuerza, y en el de Juan el éter que es fuego y prudencia.

En el año 1014 cayó un comenta en el mes de septiembre y sus consecuencias duraron tres meses. La luz de dicho cometa solo aparecía por la noche y Glaber afirmó que podía ser un nuevo astro que Dios enviaba, u otra estrella más de las que existen en el cielo. Según el mismo Glaber, la gente asoció este hecho con el incendio producido en una iglesia. En el año 1033 hubo un eclipse de sol que provocó grandes temores entre la población, produciéndose el alzamiento de los nobles de la ciudad de Roma contra el Papa y expulsándolo.

Por todo ello, Glaber aparece en el libro de Georges Duby como una persona crítica con la sociedad de la época y sobre la bibliografía del momento, por criticar los libros publicados entonces. Finalmente, Raoul Glaber es más positivo y pone de manifiesto la alegría del universo después del año 1033 cuando acabaron las hambrunas y se llenaron las iglesias de grandes decoraciones plasmándose estas en el arte sacro.

Nova web de l'Arxiu històric del Col·legi de Notaris de Barcelona amb més de 900 volums digitalitzats

Ahir dilluns 12 de maig, el Col·legi de Notaris de Barcelona va presentar la nova web de l'Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Aquest nou espai web conté més de 900 volums digitalitzats, datats entre 1296 i 1435, del total de 3.336 registres digitalitzats.

Aquesta és una molt bona notícia pels estudiosos de l'època medieval, sobretot centrat en la ciutat de Barcelona. Sens dubte és una eina que serà de molt ús ja què la digitalització i consulta via web podrà facilitat la consultar per investigadors d'arreu del món.

http://arxiu.notarisdecatalunya.org:8081/Documento/Seleccion

550 anys després dels fets de 1462 a Vilafranca i l'assassinat de 500 vilafranquins al Racó de la Història del Cargol

El rei Joan II d'Aragó

Aquesta setmana al Cargol trobareu el meu article sobre "Els fets de 1462 i l'assassinat de 500 vilafranquins" on podreu llegir que va passar fa 550 anys a Vilafranca del Penedès durant la guerra civil catalana (1462-1472). No us ho perdeu!

Ho podeu llegir en paper o online a: 

http://issuu.com/elcargol/docs/cargol_699?mode=window&backgroundColor=%23222222

El retaule de Sant Jordi de l'església de Sant Francesc de Vilafranca a l'exposició temporal del MNAC Catalunya 1400

Aquesta és la primera gran exposició sobre un dels cicles més creatius de la història de l’art català, situat al voltant del segle xv. Coincideix amb l’etapa de l’art europeu coneguda com el «gòtic internacional», fruit d’un intercanvi i una convergència de tradicions diverses i que s’identifica amb un mecenatge aristocràtic o cortesà, d’esperit retrospectiu i de tendència esteticista.

A partir de grans obres mestres dels artistes catalans més rellevants de tots els temps, com ara Lluís Borrassà, Rafael Destorrents, Pere Joan o Bernat Martorell, l’exposició, entre altres temes, mostra la renovació de la miniatura; presenta el retaule com a expressió distintiva de la pintura catalana; deixa constància de la importància de l’arribada d’artistes europeus a Catalunya amb el consegüent afrancesament de la cultura catalana, i fa un panorama de la pluralitat de centres de creació artística.

Catalunya 1400. El Gòtic Internacional reuneix les quatre taules amb escenes narratives del Retaule de sant Jordi de Bernat Martorell, avui al Louvre, segurament procedent de la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, així com altres retaules complets de Lluís Borrassà -en retaule de l'església de Sant Francesc de Vilafranca-, Joan Mates, el mateix Martorell o Jaume Ferrer.

També s’exposaran els dos principals monuments de la miniatura gòtica catalana, un tipus d’obres que molt rarament és accessible al gran públic: el cèlebre Missal de santa Eulàlia de Rafael Destorrents –que des de fa molts anys no havia sortit de la catedral de Barcelona– i el Saltiri i llibre d’Hores de Bernat Martorell, conservat a l’Arxiu Històric dela Ciutat de Barcelona.

L’exposició inclou alhora una mostra molt selectiva d’escultura, objectes d’orfebreria i brodats, entre els quals destaca el frontal i una de les dalmàtiques del tern de sant Jordi, de la capella de Sant Jordi del Palau Generalitat.

Cal destacar que es presenten alguns dels descobriments que els conservadors d’art gòtic del MNAC han fet recentment, tot prolongant aquesta línia d’investigació i reinterpretació que culmina un important cicle de recerca d’un dels moments més creatius de l’art català

La Festa del Mil·lenari de Sant Pere de Riudebitlles

El passat 11 de març de 2011, el poble alt penedesencs de Sant Pere de Riudebitlles va celebrar la festa del seu mil·lenari amb diferents activitats durant el cap de setmana, organitzat pel Grup de Recerques Històriques de Sant Pere de Riudebitlles.

El dissabte a la tarda es va pronunciar una conferència a dues veus sobre el document de donació del terme de Sant Pere de Riudebitlles al monestir de Sant Martino de la ínsula Gallinària a la Ligúria italiana a càrrec de Carme Muntaner i Bernabé Dalmau. A la nit, es va realitzar un sopar medieval al palau dels Marquessos de Llió. 

L'endemà diumenge, dia central dels actes del mil·lenari, es va escenificar a la plaça situada davant de l'església parroquial de l'acte de donació del terme de Sant Pere als monjos italians. Tot seguit, a les 12h, es va celebrar l'Ofici Solemne que va finalitzar amb l'acte de la signatura, mil anys després, del document de donació. En finalitzar, i ja a la plaça, es va col·locar en un recipient de terrissa diferents documents que testimoniaven el què estava passant aquell mateix diumenge i es va col·locar sota terra amb una làpida commemorativa.

Alfons X el Savi, rei de Castella, a Vilafranca

El rei Alfons X, el Savi, va fer una estada a Vilafranca durant un parell de dies, a l'any 1274, quan anava de camí cap a Lió, on es celebrava un Concili. Així ho recull la Crònica de Ramon Muntaner:

"E apres de Tarragona anaren a Sarbos, puix a Vilafranca, qui es una noble vila e bona, e bon los feyla aytanta donor com en una ciutat, e stegren hi dos jorns. E puix de Vilafranca anarensen a senct Climent, puix de senct Climent a Barcelona".

Qui va ser Alfons X, el Savi?

Així ens ho explica l'Enciclopèdia Catalana:

Toledo, 23 de novembre de 1221 — Sevilla, 4 d'abril de 1284

Fill de Ferran III i de Beatriu, filla de Felip, duc de Suàbia. En prendre possessió, en nom del seu pare, del regne de Múrcia (1243), sorgiren friccions amb Jaume I de Catalunya-Aragó, que prosseguia la reconquesta de València; concordaren el tractat d'Almirra (1244). Rebel·lat el regne de Múrcia durant l'absència d'Alfons, que havia acudit al setge de Sevilla, l'ajudà a sotmetre'l l'infant Alfons d'Aragó (1248); Jaume I, reduí, el 1266 una nova revolta de Múrcia. Alfons X, ja rei de Castella (1252), continuà la guerra amb Portugal per la possessió de l'Algarve (1253), al qual renuncià posteriorment. També obtingué el vassallatge de Teobald II de Navarra (1254), malgrat el suport de Jaume I al rei navarrès. Renuncià, altrament, al ducat de Gascunya —a la defensa del qual participà Gastó VII de Bearn— i el cedí (1254) a la seva germana Elionor, muller d'Eduard, hereu d'Enric III d'Anglaterra. Prosseguí la reconquesta d'Andalusia, i conquerí Niebla (1261) i Cadis, i lluità amb el rei de Granada, que se li declarà tributari (1266). Com a nét de Felip de Suàbia, Alfons X pretengué la successió a l'imperi germànic; la seva elecció (1257) fou impugnada i hi renuncià després d'haver intentat, debades, de vèncer l'oposició del papa Gregori X en l'entrevista amb ell a Bellcaire (1275). Durant la seva absència de Castella es produí l'atac del rei de Granada, el desembarcament dels benimerins i la mort del seu hereu Ferran de Castella (1275); el fill segon, Sanç, salvà el perill i es plantejà la qüestió successòria. Sanç es presentà com a hereu, prescindint dels seus nebots, els infants de la Cerda, sostinguts per llur oncle matern, Felip III de França, i llur àvia, Violant, que els portà a Aragó (1277). Alfons X s'oposà finalment a Sanç i esclatà la guerra civil; les corts de Valladolid (1282) donaren el govern a Sanç, aliat amb Pere II de Catalunya-Aragó, amb Dionís de Portugal i amb Granada. Alfons X sol·licità l'auxili dels benimerins, i morí poc després a Sevilla. Durant el seu govern afavorí el comerç, establí la fira de Múrcia i protegí les de Baeza, Conca i Cáceres; renovà els privilegis de Ferran III als mercaders genovesos; la seva política monetària ha estat objecte de judicis contradictoris entre els historiadors.

L'obra jurídica d'Alfons X representà una fita en l'evolució de l'antic dret castellà i comportà la unitat legislativa. D'antuvi conclogué el Septenario, començat pel seu pare Ferran III el Sant, tractat polític, moral i religiós. La seva primera obra important fou l'anomenat Fuero Real (atorgat el 1255), basat en el dret germànic, que tingué el caràcter supletori dels furs municipals, bé que en algunes poblacions tingué vigència exclusiva. Recopilació de la tradició jurídica castellana, interrompé la vigència del Fuero Juzgo. Seguí en l'obra legislativa del monarca l'Espéculo, de gran valor doctrinal, important exponent de la tendència unificadora, basat ja en elements dels drets canònic i romà. Els dos codis anteriors són el precedent més directe de la seva obra fonamental, el més important monument jurídic de Castella: Las Siete Partidas (1256-1263/65). D'altres disposicions d'Alfons X són les Leyes para los Adelantados Mayores, conjunt de regles per a l'exercici d'aquest càrrec, d'època incerta; l'Ordenamiento de las Tafurerías (1276), reglamentació de les cases públiques de joc, les Leyes del Estilo, també anomenades Declaración de las leyes del Fuero, la majoria de les quals no són sinó una explicació del Fuero Real.

L'obra literària d'Alfons X donà impuls definitiu a la prosa castellana, valorada ja en el regnat del seu pare Ferran III quan, en disposar la substitució del llatí pel castellà en els documents de la cort, establí l'oficialitat d'aquesta llengua. Essent encara príncep encomanà la versió castellana dels contes orientals recollits al llibre Calila e Dimna, el qual influí poderosament damunt narradors i fabulistes posteriors. Cap al 1270 començà la redacció de la Crónica General, que narra la història de Castella des dels orígens mítics fins al regnat de Ferran III. Amb la General e Grande Estoria intentà de realitzar una història universal, de la qual, però, únicament arribà a escriure els capítols que comprenen des de la creació fins als pares de la Mare de Déu. En la seva època, possiblement també amb la seva intervenció, hom compongué Poridat de poridades, conjunt d'exemples i de lliçons morals, d'origen àrab en la major part. Per a l'esplai de la cort redactà el Libro de ajedrez, dados et tablas, utilitzant-hi també fonamentalment texts àrabs. L'obra literària d'Alfons X no és original ni fou elaborada personalment, però fou ell qui estimulà, dirigí i corregí el treball d'un grup nombrós de col·laboradors àrabs, hebreus i cristians, els quals continuaren la tasca de l'escola de traductors de Toledo, i portaren a terme la feina més extensa de recopilació realitzada a l'edat mitjana, amb l'originalitat d'incorporar a la tradició cristiana importants aportacions d'origen oriental. L'obra poètica realitzada en llengua gallega té caràcter més personal. Fonamentalment destaquen les Cantigas de Santa Maria, conjunt de 420 cançons, 360 de les quals són de tipus narratiu, explicant miracles de la Mare de Déu, i la resta de caràcter líric, amb predomini dels loores o lloances a Maria a la manera de les cançons d'amor trobadoresques. Malgrat que és l'obra més personal d'Alfons X, hom sap que hi col·laborà el torreiro gallec Airos Numes, i possiblement algun altre poeta galaicoportuguès. Els temes narratius de les Cantigas procedeixen en la seva major part de les col·leccions de miracles de Maria que tingueren gran difusió a l'edat mitjana, especialment les de Vincent de Beauvais i Gautier de Coincy, però hi són recollits, a més, miracles de tradició popular. Alfons X deixà també 30 composicions profanes, igualment en gallec, en llur major part cançons d'escarni o poemes de contingut moral. En canvi, no cultivà el tema amorós i fins i tot mostrà desdeny per la tradició lírica galaicoportuguesa de les cançons d'amic, i es decantà amb preferència cap als gèneres d'origen provençal.

Comencen les obres de restauració del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs d'Avinyonet del Penedès

La Diputació de Barcelona, a través del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL), va iniciar ahir les obres de restauració del claustre de l'antic monestir de Sant Sebastià dels Gorgs d'Avinyonet del Penedès i de la millora de l'accés. El monestir va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) el dia 31 d'agost de 2000. Els treballs tenen un termini d'execució de deu mesos.

Des de l'any 1999, el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local ha portat a terme una sèrie d'estudis: històrics, arqueològics, constructius i artístics i la restauració de la coberta y dels dos pisos interiors de la torre campanar. En aquests treballs es van recuperar i sanejar els magnífics sostres d'emmotllats de guix figuratius que hi havia, originals del segle XVI o inicis del XVII.

El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs apareix documentat l'any 1043 i, uns anys més tard, es convertí en Priorat. El terratrèmol de 1373 el va deixar molt deteriorat, el que va comportar obres de reparacions a l'absis i al campanar. L'any 1409 va passar a dependre del monestir de Montserrat. La desaparició del Priorat data de l'any 1821, quan va ser subhastat. En aquell moment, l'església va passar a ser una sufragània de la parroquial d'Avinyonet, però l'any 1867 va esdevenir parròquia independent.

A la darreria del segle XIX, sobre una part del monestir i del seu claustre es van construir diferents edificacions, com ara la rectoria. L'ala sud del claustre va quedar engolida per una d'elles, i tot l'espai claustral va ser utilitzat com a galliner i com a dependències agrícoles dels nous propietaris. A la dècada de 1970, el SPAL va iniciar els treballs de redescobriment del claustre, però aquesta actuació va quedar interrompuda.

El Rei Pere III d'Aragó, mort a Vilafranca, serà objecte d'estudi

El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, sota la direcció del Museu d’Història de Catalunya, restaurarà les tombes reials del Monestir de Santes Creus, coincidint amb el 850è aniversari del monument, que se celebra l’any vinent. Les tombes reials, que daten del segle XIV, corresponen als reis Pere III el Gran, Jaume II i la seva esposa Blanca d’Anjou i a l’almirall Roger de Llúria. Aquest projecte de restauració el va anunciar el dia 26 de novembre, en roda de premsa el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras.

El projecte consisteix en una intervenció arquitectònica, arqueològica i escultòrica a les tombes i l’obertura, l’excavació, l’exhumació i l’estudi de les restes humanes dels sepulcres. Segons els historiadors, aquestes tombes reials són els primers exemples de l’art gòtic català.

Durant la roda de premsa, el conseller ha destacat especialment l’obertura de la tomba de Pere III el Gran per a la seva restauració i estudi, “ja que els estudis previs que s’han fet d’inspecció i anàlisi semblen corroborar que es tractaria de l’única tomba reial de la Corona d'Aragó d’època medieval que no ha estat profanada i que, per tant, podria aportar dades inèdites del rei”. Segons apunten alguns historiadors, podria tractar-se d’una de les darreres tombes d’un rei medieval encara per estudiar.

D’aquesta manera, i després de romandre més de 700 anys intacta, el projecte de restauració preveu l’obertura d’aquesta tomba, que serà una oportunitat única per obtenir dades sense precedents sobre la vida i el físic del rei (ADN, característiques físiques, malalties que va patir durant la seva vida, causa de la mort, dieta alimentària, entre d’altres) i sobre els rituals d’enterrament reial de l’època, indumentària, armes i objectes d’ús reial que s’hi poguessin trobar (tècniques d’embalsamament, disposició del cos, aixovar amb què eren enterrats, tipus de taüt, entre altres aspectes).

El conseller ha anunciat que si l’estat de les restes ho permet, el cos del rei es traslladaria al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, amb seu a Sant Cugat del Vallès, per a ser restaurat i analitzat.

La intervenció també és d’especial interès atesa la importància de Pere III el Gran (València, 1240-Vilafranca del Penedès, 1285), fill de Jaume I i Violant d’Hongria, que va ser monarca d'Aragó i València i comte de Barcelona (en el període 1276-1285). Està considerat el responsable de l’expansió mediterrània de la Corona d'Aragó en l’edat mitjana. Es va casar, a desgrat del Papat, amb Constança de Sicília, filla del rei Manfred I. Va conquerir Sicília lluitant contra els francesos i contra el Papat, va flexibilitzar el poder autocràtic reial i va fer el primer pas per allunyar l’Església del poder polític a Europa.

El conseller Tresserras s’ha referit a Pere III com “un gran personatge històric que va marcar una època en l’Europa del seu temps” i ha afegit que “va ser l’arquitecte d’un ambiciós model d’expansió per la Mediterrània”. Joan Manuel Tresserras també ha destacat la gran presència del rei en la literatura i ha assenyalat que el van citar autors com Dant, Bocaccio o Shakesperare.

Estudi interdisciplinar del sepulcre de Pere III
Amb motiu de la restauració, s’han fet uns estudis previs d’inspecció i anàlisi de la tomba de Pere III, que han consistit en una endoscòpia (visió de l’interior del sarcòfag per mitjà d’una petita càmera de vídeo) i una analítica de gasos (estudi de l’atmosfera interior per determinar els compostos volàtils que poden desaparèixer un cop oberta la tomba).

Les imatges de l’endoscòpia mostren la presència d’unes restes humanes que ocuparien la llargada total de la banyera, cobertes per un teixit i contingudes dins una estructura de taüt, probablement de fusta i sense tapa. L’endoscòpia permet intuir la presència d’un crani i d’una possible cervellera o casc. Encara es desconeix si el cos porta vestimenta reial, armament i elements de defensa. Des del punt de vista científic, el nivell d’estanquitat de la tomba hauria permès un bon estat de conservació de les restes i de l’atmosfera ambiental interior del sarcòfag, que també pot aportar dades inèdites fins al moment.

Els primers resultats de l’analítica de gasos mostren que es podrien identificar elements com la brea, el betum, el sílice o herbes aromàtiques, que formen part de les receptes egípcies, gregues i posteriorment medievals utilitzades en processos d’embalsamament. L’embalsamament va ser una pràctica habitual en els enterraments de membres de les cases reials europees a partir del segle XII, amb tècniques procedents de l’antic Egipte.

L’excavació de la tomba, molt complexa tècnicament, permetrà fer un estudi interdisciplinari de les restes amb la intervenció d’historiadors, arqueòlegs, restauradors especialitzats en els diversos tipus de materials que es puguin trobar a l’interior de la tomba i paleopatòlegs, entre d’altres especialistes.

Els avenços tecnològics actuals permetran saber les característiques físiques i genètiques del rei, així com les malalties que va patir al llarg de la seva vida, la seva dieta alimentària o la causa de la seva mort. Així, es podrà fer una reconstrucció genètica de la dinastia reial, ja que s’analitzarà l’ADN de Pere III i es compararà amb les altres restes òssies, com les de la tomba de Jaume I, a Poblet, o la de Jaume II, a Santes Creus. També s’utilitzaran les noves tecnologies per fer una reconstrucció facial del rei.

Un rei enterrat com un emperador
Pere III va ser enterrat en un sepulcre molt sofisticat, propi d’un emperador. El cos del rei es troba en una banyera de pòrfir, elaborada en època antiga, probablement amb pedra procedent d’Egipte. Només queden onze banyeres d’aquest tipus a tot Europa. La reutilització de banyeres romanes de pòrfir com a sarcòfag reial va ser un tret característic de la cultura funerària del baix-imperi i del món bizantí que van reprendre tant els emperadors carolingis com, més tard, els papes de Roma.

La banyera disposa d’una gruixuda tapa de pedra nummulítica de Girona sobre la qual hi ha un sarcòfag format per una urna amb escultures policromades amb motius florals i religiosos. Tot aquest conjunt es troba dins d’un templet format per columnes que sostenen una volta i quatre pinacles.

Pere III va ser enterrat primerament l’any 1285 en un lloc indeterminat del mateix monestir, prop de l’altar, i va ser traslladat entre finals de l’any 1302 i principis de 1303 en un enterrament secundari a aquesta tomba, que va fer construir el seu fill Jaume II per honorar la grandesa del seu pare. Pocs anys després es construí un altre mausoleu a l’altra costat del creuer, on van ser enterrats el fill de Pere III, Jaume II, i la seva esposa Blanca d’Anjou. D’altra banda, al costat del mausoleu de Pere el Gran es troba la tomba de l’almirall Roger de Llúria, que va manifestar la seva voluntat de ser enterrat als peus del seu senyor.

La documentació històrica indica que només hi va haver un intent d’obertura de la tomba de Pere III, l’any 1857 per part del restaurador Bonaventura Hernández Sanahuja, que va poder aixecar uns escassos centímetres la tapa del sepulcre, tal com explica a les seves memòries. Es creu que la sepultura no ha estat profanada degut al gran pes de la tapa i del conjunt escultòric que té al damunt i perquè el monestir de Santes Creus va romandre en estat d’abandonament durant un període molt curt de temps després de la desamortització de 1835, ja que es va anar poblant ràpidament de pagesos de la zona i l’església es va transformar en parroquial ben aviat.

850è aniversari de Santes Creus
El juny de 2010 se celebra el 850è aniversari del Reial Monestir de Santes Creus, en commemoració de la donació de Santes Creus a la comunitat cistercenca de Santa Maria de Valldaura l’any 1160, data considerada com la de la seva fundació.

La restauració de les tombes reials és l’actuació més destacada prevista pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació per commemorar aquest aniversari. El projecte es completarà amb un projecte d’il·luminació de les tombes reials i del presbiteri de l’església. D’altra banda, el Museu d’Història de Catalunya, que gestiona els monuments patrimoni de la Generalitat, entre ells el Reial Monestir de Santes Creus, preveu emprendre mesures de millora de l’acolliment dels visitants i ja ha posat en marxa una nova senyalització interpretativa del monument que permet fer un itinerari pel conjunt. L’any 2008 el monestir va rebre 76.515 visites i va ser el segon monument més visitat de tots els que gestiona la Generalitat.

Comentari sobre un privilegi donat pel repoblament d'Olèrdola el 1108

Ens trobem a principis del segle XII ja que el document data del 1108. En els Comtats Catalans regnava en Ramon Berenguer III (1093-1131), la situació al Comtat de Barcelona era pròspera, perquè el patrimoni comtal havia anat augmentant durant els dos segles anteriors gràcies a les terres que es guanyaven a la frontera, és a dir, a la Marca Hispànica i que eren terres de ningú i que van ser possessions dels comtes mitjançant l’aprisió, que consistia en ser una forma d’explotació de la terra pagesa que funcionava com a fre de la gran propietat dels nobles i eclesiàstics que, en altres llocs de Catalunya, estaven augmentant els seus territoris gràcies als petits pagesos.

En aquest marc, van haver conseqüències importants encara que no a tots els nivells, l’aristocràcia va augmentar el seu poder econòmic, els aprisiadors van haver de donar les seves terres a nobles i monestir per tal de sobreviure. En les terres penedesenques, on s’emmarca el document, als segle X i XI van ser temps de construcció de castell a les muntanyes que envolten la plana del Penedès, els castells que es van edificar van ser el Castell d’Avinyó (Avinyonet del Penedès), el Castell de Font-Rubí (Guardiola de Font-Rubí), el Castell de Mediona (Mediona), el Castell de Sant Martí Sarroca, el Castell de Subirats (Subirats) el Castell de Gelida (Gelida) fins a on va arribar la ràtzia feta pels sarraïns el 1107 i el Castell Vell de la Marca (Castellví del Penedès), l’últim castell que hi havia a la Marca i que estava enfront de territori musulmà.

El Castell d’Olèrdola, i que des de l’antiguitat ha sigut un lloc escollit per a fer assentaments, com per exemple els ibero-romans, on va ser lloc durant uns temps per l’establiment dels exèrcits romans. Les notícies de l’establiment en època alto-medieval les trobem documentades al 911 en un document fa referència a la urbs Olerdulae on en resten vestigis a l’església de Sant Miquel com per exemple, l’absis. Pels murs del conjunt d’Olèrdola han passat multituds d’accions, des de la ràtzia d’Almanzor de l’any 985 i on va devastar la ciutat de Barcelona fins a la proclamació per part de Mir Geribert a l’any 1041 com a Príncep d’Olèrdola en acte de rebeldia en contra de Ramon Berenguer I. La consolidació de la repoblació de les terres penedesenques es deu al privilegi i franquesa que va donar Berenguer Ramon I i la seva muller Sança als habitants d’Olèrdola el 1025.

EL document és una carta de repoblació ja que és un privilegi atorgat pel Comte Ramon Berenguer III i és contemporani als fets succeïts ja que data del 26 de novembre del 1108 i ens narra fets que van ocórrer el 31 d’agost de l’any anterior.
Durant el període de l’arribada dels musulmans fins a la instal·lació de la autoritat omeia (713 – 1010), els àrabs eren escasos i es centraven majoritàriament a governar, cosa que va provocar que el contingent militar es formés per berebers que feien els seus avançaments militars per les antigues vies romanes i així fins arribar als Pirineus i França. Quan es crea els regnes de Taifes (1010 – 1100) i que te inici quan els berebers s’aixequen contra el poder i control dels àrabs, van conseguir que no tingués continuació la guerra. A partir d’ara les Taifes pagaran paries als regnes cristians. Quan apareixen els almoràvits (1100-1153) van envair els regnes de Taifes per evitar la independència, van crear fortificacions per a viure i van intentar d’unificar el conjunt de les Taifes.

El document data del 31 d’agost de l’any 1107, i diu els autors del document es culpen dels danys soferts per haver pecat i entenen que la ràtzia ha sigut un càstig o judici de Déu tal i com fa esment el text.

La ràtzia va ser feta per un exèrcit de musulmans, que cada primavera-estiu en feien, i que el document els tracta de pagans i enemics del nom de Crist. Les ràtzies eren comunes als segles VIII i IX i que van durar fins al segle XI; les expedicions tenien dos sentits, un de polític interior islamista i el exterior mitjançant els pactes de regnes i comtes cristians; les ràtzies tenien un sentit polític, fiscal i militar i es podia fer per terra i per mar, cal destacar la ràtzia del 985.

Dintre de la darrera etapa califal, el canceller ‘Abd al-Màlik, fill de al-Mansúr, va continuar dirigint ràtzies cap als comtats catalans, que pretenien debilitar als cristians de la frontera. L’any 1107, els sarraïns van fer la gran i última ràtzia musulmana feta al territori dels Comtats i que va suposar una altra destrucció d’Olèrdola, ja que va patir les ràtzies produïdes els anys 985 i 1102-1003, i la ràtzia va arribar fins a la població de Gelida. La prompte retirada dels sarraïns de les terres penedesenques va ser clau en la rapidesa restauració del Castell d’Olèrdola per part de les franqueses donades per Ramon Berenguer III.

Els musulmans van penetrar al Penedès (aquest terme toponímic vol dir terra de castells) en forma de ràtzia a les terres de la plana penedesenca, compresa dins de la Marca Hispànica, i van ocasionar molts danys: “[...]van envair molts termes i van destruir moltes esglésies i, profanant els llocs sants, ocasionaren als cristians grans derrotes [...]”. Els musulmans van cremar els conreus que s’hi practicaven al Penedès i van arribar fins al Castell de Gelida amb la conseqüència de provocar la mort dels primers penedesencs: “[...]i després de matar moltes persones amb l’espasa[...]”, la captivitat d’alguns membres de la població, per la qual cosa, el territori penedesenc es va veure despoblat ja sigui pels morts, presos i el que van fugir direcció cap al nord dels Comtats; cosa igual va passar al Castell d’Olèrdola.

El document també parla sobre la concessió de franqueses i de seguretat a tota la gent que vulgui anar al Castell d’Olèrdola per a repoblar-lo i revifar-lo de les ràtzies sofertes i fetes pels musulmans, que en el document es torna a referir-los com a pagans, els signant del document on autoritzen franqueses per tal de facilitar la repoblació del castell són en Ramon Berenguer III com a Comte de Barcelona i on pertanyia el castell civilment; nobles propers al Comte; el bisbe Ramon Guillem; el veguer del Castell d’Olèrdola, en Jordà, nét de Mir Geribert; i els castlans del castell en Bertran Sunyer i Enric Folc, tal i com diu el document: “[...] per això el senyor Ramon Berenguer comte i marquès de Barcelona, envoltat per molts dels seus nobles amb el consell de Ramon, bisbe de Barcelona, Jordà, veguer del castell d’Olèrdola, Bertran Sunyer i Enric Folc [...]”.

També es posa de manifest la concessió feta per part dels signants del document on es concedeixen tres tipus de privilegis. S’hi concedeixen franqueses i seguretat a tots els homes que vulguin anar al Castell per a que es repobli, s’hi visqui i en cas de batalla, guerra o invasió que el defensin també. El document otorga franquesa a tothom que hi vagi i els hi diu que no hauran de pagar cap cens ni cap impost i que tindran llibertats, també es concedeix als repobladors que només hauran de fer la meitat de serveis que prestaven al Comte, al veguer i als castlans del Castell. Ramon Berenguer III fa una crida a tots els homes que viuen sota el territori del Monestir de Sant Cugat: “[...] també els altres homes que són de Sant Cugat [...]”, on el castell pertanyia eclesiàsticament i on al Cartulari de Sant Cugat en tenim esment, i a gent que estan sota altres patrons monàstics i d’altres nobles i senyors dels Comtats Catalans. El document exposa també que els habitants del castell olerdolenc es defensin mútuament. als mateixos habitants. Els nou vinguts estaran sota la jurisdicció dels castlans del castell i si han de ser jutjats ho hauran d’ésser per aquests: “[...] i si hagués algun litigi entre els homes de la Castlania i d’altres homes que no ho , que els seus senyors administrin justícia i cada senyor que jutgi els seus homes [...]”, és a dir, cada persona haurà de ser jutjada per cada senyor al qual pertany. Seguint, el document diu que s’ha de complir tot l’abans senyalat i expressa el Comte de Barcelona que els pobladors del castell podran vendre i dividir les cases i els terrenys sempre i quant es faci amb el consentiment del senyor del castell.

Per últim, el document expressa que en el territori comprès entre Santa Margarida, Moja, Santa Digna, Fontallada, Vilallops, Mont-Rodon inclòs el castell (a la pàgina següent s’adjunta un mapa), el document expressa que hi hagi la pau i treva i que els homes que a cap habitant de la vegueria que hi visqui no pugin mai ésser detinguts.

La pau i treva esmentada en l’anterior paràgraf consistia en ser una institució on l’Església i la pagesia van unir-se per imposar dies de treves als nobles violents. La primera Assemblea de pau més antiga és la celebrada a Toluges el 1027 on es va proclamar la inviolabilitat del patrimoni eclesiàstic i també es va prohibir que es lluités de l’hora novena del dissabte fins a la primera del dilluns. Aquestes assembles de pau i treva derivarien en un futur a les corts.

En aquest document s’hi plasmà la voluntat de Ramon Berenguer III en establir privilegis per als que contribuïssin a la restauració i defensa del castell d’Olèrdola, necessari per a la defensa contra les invasions en forma de ràtzies per part dels àrabs que utilitzaven la via augusta. Aquest castell presenta un lloc estratègic magnífic, ja que des d’allà s’hi pot observar la plana del Penedès i per tant la via augusta que passava per aquest lloc.

Els privilegis es poden resumir en tres punts clars: 1r: pels homes que restaurin, habitin i defensin el castell, 2n: pels cavallers que visquessin allà i el defensin, i 3r: pels homes del districte d’Olèrdola. El document especifica els privilegis per a cada un d’aquest tres tipus, també es present una descripció del que havia succeït a la ràtzia.

La repoblació d’Olèrdola no va durar gaires anys més, ja que com a conseqüència de que la frontera baixava notablement al ser ocupada Tortosa al 1148, el castell va deixar de tenir aquest sentit de salvaguarda i, el 1191, el rei Alfons I va fer una donació a Berenguer de Vilafranca, Pere de Vilafranca, Dalmau de Canyelles i a Vidià de Sa Rafeguera la vila de Vilafranca per tal de que fos habitada, encara que la fundació seria una mica anterior a la data del 1191, amb la fundació als voltants de la Torre Dela, a prop de la Strata Francisca.

Corts de la Corona d'Aragó a Vilafranca: Les Corts del 1217

Al llarg de la història de Vilafranca s'han celebrat quatre vegades corts en aquí. Les primeres corts que es celebraren van ser a Vilafranca a l'any 1217 sota el reialme de Jaume I, el conqueridor. Mn. Agustí Coy Cotonat, en el seu llibre Vilafranca del Penedès, su historia y monumentos així exposava els aconteixements:

"Tuvieron lugar en 1217, sin que pueda fijarse el edificio en que tan trascendental acto tuvo lugar. Aunque por lo general se reunían en los edificios religiosos, no es posible precisarlo, puesto que todas las iglesias actuales son posteriores á aquella fecha, inclinándonos á quien bien pudo ser se reunieran en la primitiva Iglesia de Santa Maria ó la de la Orden de San Juan. Desde luego había de ser un edificio bastante capaz, en atención al gran número de prelados y magnates que concurrieron. Su duración debió ser breve, pues, aunque no muy completa la paz y tregua que se proclamó, tuvo la Corte un carácter primitivo y rudimentario.

En esta reunión se sentó el precedente del derecho de representación del pueblo, que le fué concedido en el siguiente reinado que se otorgó á los municipios catalanes, los derechos y franquezas que, tanto contrinuyeron á la prosperidad de Cataluña".

A la vila es van celebrar corts tres vegades més, el 1353, el 1367 i el 1451. De les altres en parlarem més endavant.