24 de novembre del 2009

Avui, el bloc fa 2 anys!!!

Avui, 24 de novembre de 2009, fa dos anys que vaig posar en funcionament aquest bloc dedicat a la història i a la cultura d'aquí i d'arreu. Les actualitzacions d'un bloc sempre no són fàcils de realitzar si no es manté una constància setmanal o quinzenal. Hem tingut mesos amb 4 entrades o mesos amb simplement 1. No sempre la feina professional ha fet possible mantenir aquestes actualitzacions.
Al llarg d'aquests dos anys hem comptabilitzat 3.846 visites. La majoria d'entrades es realitzen des d'Espanya, encara que també rebem visites procedents d'altres països, destacant les consultes realitzades des de Sudamèrica. Els articles que la gent ha consultat més han estat els que fan referència a una ressenya del llibre d'Ivan Bunin "Días malditos" (m'imagino que són estudiants) i els articles que fan referència a les petjades de l'aviació republicana a Santa Margarida i els Monjos, que com ja sabeu alguns de vosaltres, fa 5 anys que treballo aquest tema. També han tingut moltes visites el pregó que vaig pronunciar a la Festa Major de Les Llambardes (Torrelles de Foix), i l'article sobre Sant Jocund, patró de Vilafranca.
Continuarem treballant i difonent aspectes històrics i culturals, recerques, noticies d'interès, curiositats de Vilafranca, del Penedès i d'arreu.
Ja tenim preparats alguns articles més que properament podreu llegir.

Moltes gràcies!

18 de novembre del 2009

El Cid i Vilafranca del Penedès


A vegades assistir a un ple municipal serveix per conèixer d'on venen els mals històrics de Catalunya i dels Països Catalans per les lliçons d'història que imparteixen magistralment alguns regidors. En el torn de prec i preguntes en el final del ple celebrat aquest passat dimarts 17 de novembre de 2009, el grup municipal de la CUP (Candidatura d'Unitat Popular) va demanar que és canviés el nom del carrer del Cid per un d'aquí ja que aquest personatge no és català ni té res a veure amb els Països Catalans. La desmemòria, la falta de coneixement de la història i la extrema ignorància porten a aquestes afirmacions. M'he permès copiar a continuació l'entrada en l'Enciclopèdia Catalana sobre el Cid:

el Cid
[Rodrigo Díaz de Vivar]
Vivar, Castella, ~1043 - València, 10 de juliol de 1099

Sobrenom d'origen àrab amb el qual és conegut el guerrer Rodrigo Díaz de Vivar. Era fill de Diego Laínez i descendent del semillegendari Laín Calvo. Orfe de jove i criat a la casa de l'infant Sanç, fill de Ferran I de Lleó i Castella, participà, en el seguici d'aquest i a favor d'al-Muqtadir de Saragossa, en la batalla de Graus (1063) contra Ramir I d'Aragó. Esdevingut Sanç rei de Castella (1065), aquest el féu alferes reial. La seva victòria en el combat singular sostingut amb el navarrès Eiximèn Garcés (vers el 1066) pel domini d'uns castells li valgué el sobrenom de Campeador, i per la seva afortunada gestió en el setge de Saragossa (1067) rebé, sembla, el títol de Cid. Participà en les lluites de Sanç II contra el seu germà Alfons de Lleó a Llantada (1068) i a Golpejera (1072) i en l'atac contra Zamora, posseïda per la infanta Urraca, en el qual morí el rei, fet que donà a Alfons la corona de Castella. Pel juliol del 1074 es casà amb Ximena Díaz, neboda del rei Alfons, de la qual l'any següent tingué el seu primogènit Diego; el rei féu lliures llavors totes les seves heretats. El 1079 ajudà el rei de Sevilla al-Mu'tamid contra el de Granada, que era ajudat pel comte García Ordóñez, el qual fou fet presoner a Cabra. Enemistat amb Alfons VI, sobretot arran d'una cavalcada que féu el 1081, sense autorització d'aquest, contra el regne de Toledo, fou expulsat de Castella. El Cid i la seva mainada s'oferiren aleshores als comtes de Barcelona Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, però l'oferiment no fou acceptat i sembla que hi hagué alguna violència a la cort de Barcelona, a conseqüència de la qual el Cid devia ferir un nebot dels comtes. Ajudà aleshores Yūsuf al-Mu'tamin, rei de Saragossa, en la lluita contra el seu germà al-Mundir, rei de Lleida, Tortosa i Dénia, que cercà l'ajut dels comtes de Barcelona i de Sanç Ramires d'Aragó: el 1082 aquells ocuparen Montsó i Tamarit i reedificaren el castell d'Almenar, on derrotaren i feren momentàniament presoner Berenguer Ramon II. Després d'un nou intent, fallit, de reconciliació amb Alfons VI de Castella i Lleó (1083), dugué a terme, al servei d'al-Mu'tamin, una incursió a Aragó, i unes altres, a la comarca de Morella (1084) —reedificà i guarní el castell d'Olocau—, i el 14 d'agost de 1084 derrotà prop de Morella al-Mundir i el seu aliat Sanç Ramires. Mort al-Mu'tamin (1085), el Cid romangué al servei del seu fill Ahmad ibn Yūsuf al-Musta'īn. La invasió dels almoràvits i la derrota d'Alfons VI a Sagrajas (1086) afavoriren una nova reconciliació amb aquest, el qual li concedí dominis importants. Probablement d'acord amb ell, intervingué (1088) amb al- Musta'īn en la defensa de València, assetjada per al-Mundir i els catalans, els quals es retiraren vers Tortosa davant la presència del Cid. Aquest restà aleshores al costat d'al-Qādir a València, que després acudí novament a defensar (1089) de l'atac, aquesta vegada conjunt, d'al-Musta'īn i Berenguer Ramon II, i obligà aquest darrer a replegar-se a Requena. Fallit un contacte amb Alfons VI, amb qui s'havia de trobar prop de Xàtiva, fou acusat per aquest de traïció, foren presos els seus feus i heretats i empresonats la seva muller i els seus fills; l'oferiment d'exculpar-se en combat judicial fou desatès. Llavors s'emparà (1090) del castell de Polop i de l'important tresor d'al-Mundir, reedificà el castell d'Ondara i derrotà, a Tébar, Berenguer Ramon II, el qual ell féu presoner ensems amb altres nobles catalans, que alliberà poc temps després mitjançant un rescat important. Mort al-Mundir, el seu fill Sulaymān ibn Hūd acceptà la protecció del Cid. Un nou intent de reconciliació amb Alfons VI (1091) fracassà i, desenganyat, decidí d'establir-se permanentment a l'orient de la Península Ibèrica i de cercar, davant el perill almoràvit, una sòlida entesa amb tots els sobirans d'aquestes terres: fortificà Benicadell, convingué una pau estable amb Sanç Ramires (1091) i amb al-Musta'īn de Saragossa, i aconseguí una avinença entre aquest i Sanç Ramires. Restaren com a adversaris Alfons VI (que atacà València el 1092) i sobretot els almoràvits, que ja havien arribat a Alzira. Al juliol del 1093, després d'apoderar-se de Juballa (el Puig), inicià el setge de València, on el cap del partit proalmoràvit, ibn Gahhāf, havia enderrocat i fet executar al-Qādir i intentava, llavors, d'independitzar-se alhora dels almoràvits i del Cid i de fer cara a una fracció que volia incorporar la ciutat a l'imperi almoràvit. El setge (aviat ocupà els ravals de Vilanova i d'Alcúdia), dificultat per repetides incursions almoràvits, perdurà fins el 15 de juny de 1094, que el Cid prengué possessió de València, bo i respectant a ibn Gahhāf el càrrec de cadi. Organitzà llavors el règim de la ciutat per fer possible la convivència entre cristians i sarraïns, i féu venir de Castella la seva muller i els seus fills Diego, Cristina i María. Repel·lí un nou atac de l'exèrcit almoràvit i, lliure ja d'aquest perill, féu executar ibn Gahhāf (maig del 1095). Encara hagué de fer cara a una revolta sarraïna dins la ciutat i, ajudat de Pere I d'Aragó, a una nova irrupció almoràvit, que fou derrotada a Bairén (gener del 1097). Fou vençut més tard a Alzira, però contraatacà pocs mesos després als reductes sarraïns d'Almenara i Morvedre, que ocupà el 1098. El casament de la seva filla María amb Ramon Berenguer III (1098), i de l'altra, Cristina, amb l’Infant Ramir, senyor de Montsó, desvinculà definitivament el Cid de Castella-Lleó i completà el seu enquadrament en els estats cristians de l'orient de la Península Ibèrica.

M'he permès el luxe de remarcar en vermell algunes de les referències en el text a Catalunya, la ciutat de València i, com no podia ser d'altra manera, dels Països Catalans.

M'agradaria recordar el què va dir el general Millán Astray a Miguel de Unamuno el 12 d'octubre de 1936 en un acte al paranimf de l'Universitat de Salamanca, evidentment, en un context de guerra civil: "¡Muera la inteligencia!".

15 de novembre del 2009

Presentació del llibre: "La repressió del primer franquisme a l'Alt Penedès (1936-1948)


El passat divendres 13 de novembre, a les 20h, en el Saló de Plens del Consell Comarcal de l'Alt Penedès va tenir lloc la presentació del llibre "La repressió del primer franquisme a l'Alt Penedès (1939-1948)" escrit conjuntament amb els historiadors Ramon Arnabat i Jesús Castillo. Va ser un èxit de gent que va omplir la sala de plens i la sala d'accés de gom a gom. Es calcula prop de 180 persones. A continuació us exposo la breu intervenció que vaig realitzar en la presentació del llibre:


Bon Vespre,

Sr. Jordi Girona, president del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, Sr. Josep Fontana, professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, familiars, amics i companys que avui heu vingut a acompanyar-nos en aquest acte. Igualment, a les persones que avui hi sou presents patidors de la repressió franquista i, en molts casos, en el record dels seus familiars aquí presents.

Aquests dies fa quatre anys que vaig començar la recerca sobre la repressió franquista en nivell judicial, en relació als judicis per responsabilitats polítiques, a l’Arxiu General del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya situat en l’edifici de l’Audiència Provincial en el passeig Lluís Companys de Barcelona. L’Arxiu esta situat en els freds i humits soterranis d’aquell immens edifici. Com que tenien molta feina a Barcelona i no podien treballar en tots els expedients que tenien oberts, procedien a enviar els expedients per a la seva instrucció al jutjat cap del partit judicial d’on procedien els encausats. D’aquesta manera, a Vilafranca també trobem expedients en el Fons del Jutjat de 1a Instància i Instrucció de Vilafranca, dipositats a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès.

La repressió judicial, mitjançant la depuració de responsabilitats polítiques, s’iniciava arran de la promulgació de la llei de 9 de febrer de 1939, de Responsabilitats polítiques.

La llei creava jutjats especials territorials provincials de responsabilitats polítiques. Com podia el tribunal incoar un expedient a una persona? Per diferents vies:

  • Denúncia
  • Per comunicació del Tribunal Militar

Majoritàriament era aquesta segona opció. Quan s’iniciava un procés al Tribunal Militar enviaven un ofici als Jutjats amb la relació de la persona o les persones (acostumava a ser aquest darrer cas) amb un breu resum del seu historial.

A partir d’aquí s’iniciava el procés amb els seus respectius oficis, declaracions de la persona, de testimonis, més oficis... ah! i els informes de l’Alcalde de la població, el rector de la parròquia, el cap de la Falange i el cap de la Caserna de la Guàrdia Civil més propera a la residència de l’encausat.

Els expedients finalitzaven amb la seva respectiva sentència, que podia ser individual o col·lectiva (si l’expedient era col·lectiu, com passava en molts casos). Les condemnes eren, segons la llei, sancions econòmiques i altres mesures com de seguretat consistent en la inhabilitació per a l’exercici de determinats càrrecs i l’allunyament de llocs de residència habitual i, fins i tot, es podia perdre la nacionalitat espanyola. Les sancions eren de tres grups. El primer grup eren restrictives de l’activitat i suposava la inhabilitació absoluta o especial per a desenvolupar càrrecs públics; el segon grup eren les que limitaven la llibertat de residència com l’estranyament, relegació a les possessions espanyoles a l’Àfrica, el confinament i el desterrament. Un tercer grup eren les penes econòmiques com la pèrdua total de béns, el pagament d’una quantitat fixa o la pèrdua d’uns bens determinats.

A l’Alt Penedès, de les 287 persones que se’ls va obrir expedient de responsabilitats polítiques només van ser condemnades un total de 40 persones, que correspon al 13.93% de les persones encausades. En relació a la població total de l’Alt Penedès representava el 0.085% de la població.

De les 287 persones, 12 van ser absoltes, 186 persones amb sobreseïment, 49 no tenim constància de la resolució, imaginem que també van tenir sobreseïment, i les 40 persones condemnades. D’aquestes 40 persones, 15 pateixen pèrdua de béns, inhabilitació i confinament; 9 multa entre 100 i 1.000 pessetes i 8 tenen multa de més de 1.000 pessetes, per posar uns exemples dels resultats més elevats.

Bé, explicar i simplificar el què va suposar els judicis de responsabilitats polítiques és difícil i complicat, en el llibre ho trobaran més detallat.

M’agradaria finalitzar amb la lectura d’un fragment del llibre El Vano Ayer d’Isaac Rosa sobre la memòria històrica:

El olvido impuesto sobre los muertos puede, en efecto, convertirse en una segunda muerte, un ensañamiento postrero sobre el que fue fusilado, torturado, arrojado por una ventana o baleado en una manifestación, y que desde su insignificancia en la memoria (colectiva, por su exclusión de los manuales de historia y la falta de reconocimientos; individual, por la inevitable desaparición de sus deudos y conocidos en cuya memoria mortal concluye; e incluso física, por la inexistencia de una lápida, de un lugar conocido bajo la tierra) se convierte en un depreciado cadáver que cada día vuelve a ser fusilado, torturado, defenestrado o baleado en el poco atendido espacio de las dignidades. Por el contrario, en otras ocasiones, la mala memoria sobre los muertos puede dejarles vida, o al menos negarles la muerte, lo que lejos de ser un consuelo puede convertirse en mayor oprobio: cuestionar lo único que le queda al finado, su propia muerte”.

Isaac Rosa. "El vano ayer". Seix Barral. Barcelona, 2004. p.63.

Moltes gràcies a tots!

8 de novembre del 2009

Col·laboració quinzenal al setmanari El Cargol

Hola,
des d'aquest dijous 5 de novembre de 2009 comença la meva col·laboració quinzenal en el setmanari El Cargol, que es distribueix els dijous en la comarca de l'Alt Penedès.
El primer article va ser sobre Maria Ràfols Bruna. El text el podreu trobar en paper consultant El Cargol i en la web del setmanari penedesenc http://www.elcargol.com/racohistoria.htm
Doneu un tomb per la història de l'Alt Penedès amb el Cargol!