Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris documentació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris documentació. Mostrar tots els missatges

12 de març del 2019

La tipología documental en la Corona de Castilla entre los siglos XIII y XV


Con el Reinado de Alfonso VII (1105-1157) empiezan a existir cambios importantes en la topología documental castellana que se manifiesta en la preparación del documento y en la estructura de organización y presentación de las piezas documentales. Durante este período de reinado aparece el título de canciller; un canciller importante fue el “magister Hugo” que aparece en casi todos los documentos desde 1135 a 1149 junto con el notario que se les presupone una procedencia del reino de Francia que organizan la chancillería real; el funcionamiento de la chancillería por parte de tres personas, es decir, el canciller, los notarios y los escribanos, y que funcionaba de la siguiente manera: el canciller recibía del rey la orden de hacer el documento y mandaba al notario que redactara la minuta y el escribano hacia la puesta en limpio. Con el reinado de Alfonso X el Sabio se legisla sobre la chancillería real y la organización de la misma recogida en las Partidas, en el Espéculo y en el Ordenamiento de Cortes. En este reinado encontramos un mayor número de personal: canciller, notarios, escribanos, registradores y selladores.
Durante estas épocas con la nueva organización cancilleresca se encuentran unas características propias en los documentos públicos. Así, encontramos caracteres externos y en el lenguaje donde se empieza a utilizar el papel; la escritura se realiza en estilo gótico (caligráfica y cursiva) y en algunos casos en minúscula diplomática; aplicación de elementos ornamentales como miniaturas; desaparición parcial a finales del siglo XII del latín culto aunque se siga utilizando en documentos más solemnes y aparición de textos romanceados.
A partir de entonces surge la aparición de cuatro tipos y categorías documentales nuevas: el privilegio rodado, las cartas y el mandato.
·         El privilegio rodado es el tipo más solemne de la topología documental realizado por la cancillería castellana entre los siglos XII y XV y surgen a partir de Fernando II de León y de Sancho III de Castilla. Están realizados en pergamino de gran formato, con una excelente caligrafía y ornamentados. Además, de las siguientes características:
o   La validación. Se le da realmente mucha importancia donde ser hace intervenir a la familia real dando unos elementos de vistosidad que contribuyeron a hacer que los privilegios rodados tuviesen un diploma hermoso.
o   El tenor documental. Resultaba completo y no faltaba de ordinario ni en las partes de menor sustantividad y más accidentales.
o   Fuente histórica. Tienen un interés relativo porque principalmente se utilizaron para la confirmación de documentos anteriores haciendo referencia a este y siendo confirmado en posterioridad por otras personas.
o   Evolución de los privilegios astures y leoneses. Estos son los precedentes más inmediatos aunque evidentemente hay elementos diferenciadores como la “rota” o rueda dicha así por la forma que tiene el signo real y que da nombre al documento y es de origen pontificio.
o   Uso muy frecuente del privilegio rodado. Su éxito le llevó a ser utilizado a lo largo de cuatro siglos.
o   Uso de fórmulas del privilegio rodado en el protocolo inicial, en el preámbulo o arenga, en la notificación, en la intitulación, en la dirección de a quien va dirigido, en la expositio, en la dispositio, en las cláusulas sancionales y en el protocolo final donde se incluye la validación, una parte importante de los privilegios rodados donde se revestía de gran solemnidad a base de largas listas de personas que confirmaban el documento.
o   El signo rodado. En sus principios consistía en un doble círculo. A partir del siglo XIII su trazado se complica, además de en su policromía y en su leyenda. Entonces constará de tres espacios circulares y el de más interior contiene un emblema característico de la corona como una cruz florensada y cuatro cuarteles con castillos y leones inscritos. En el segundo círculo se escribe el nombre del monarca con una cruz antepuesta. Y en círculo más externo se dejaba para la confirmación del alférez o mayordomo regio.
·         Las cartas. La realización de las cartas también viene regulada en las Partidas donde dice como se deben realizar la carta plomada y la carta abierta, de que partes constaran y con que tipo de sello tendrán que validarse. Las cartas plomadas y abiertas se caracterizan por que carecen en su protocolo final del signo rodado y de las largas listas de confirmantes y de elementos ornamentales en la caligrafía. Tampoco hay fórmulas corroborativas. Servia para documentar los mismos asuntos que el privilegio rodado por lo cual no hay diferencias en su contenido jurídico.
o   La diferencia entre la carta plomada y la carta abierta procede del sello, si era realizado con plomo o cera, usándose mayoritariamente las de cera. De las cartas plomadas se pueden diferenciar de dos tipologías:
§  Tipo primero. Le falta la dirección y cuyo conjunto textual se estructura así: falta de invocación, empieza por la notificación, sigue la intitulación, no hay dirección explícita, pasando a la exposición y a la disposición. Existen cláusulas prohibitivas. En la fecha se escribe el topónimo, día de la semana, día del mes y el año de la era hispánica. Puede contener en la parte inferior una serie de firmas de diferentes funcionarios de la cancillería.
§  Tipo segundo. Lleva la dirección explícita precedida de una intitulación. La dirección suele ser funcionarios o personas con cargo público. El texto se inicia con una notificación.
De la carta abierta su única diferencia elemental es el sello de cera, todo lo demás es igual que el otro modelo de carta.
·         Mandato. Documento que sirve para que el rey comunicase órdenes suyas a las autoridades y a los funcionarios del reino de Castilla. Su origen procede del reinado de Alfonso IX de León, es de gran sencillez. Con Alfonso X se cambia el pergamino por el papel y el sello pendiente.
En los documentos privados también existió un cambio que afectan a la naturaleza del documento privado y a sus estructuras. Los cambios que se producen son la aparición de nuevas clases de documentos como la compraventa, donación, permuta, testamentos, última voluntad y las escrituras del censo. También se usa el romance como lengua en los textos. Como novedades estructurales hay en las compra-ventas y permutas una tendencia a prescindir de la invocación verbal y la invocación es uniforme mediante fórmula, y en los testamentos hay constantemente la invocación, una intitulación y una profesión de fe.

En los siglos XIV y XV la Cancillería real experimenta un reforzamiento a partir de las Cortes de Alcalá de 1348 que atorgaron a las Partidas la condición de ley. Así, desde tiempos anteriores con la monarquía de Alfonso XI se continuaron usando los tipos documentales de privilegio rodado, la carta plomada y el mandato. Del Privilegio rodado sigue siendo igual que en la época anterior. Existen algunas singularidades como las relativas a su forma y tamaño, su contenido y disposición textual. La carta plomada durante este período va realizándose cada vez menos. El mandato prácticamente está desaparecido.
Así, es como surgen nuevos grupos documentales o continúan algunos de los que ya existían:
·         La provisión real. Se caracteriza por el uso habitual del papel, el sello de placa y como lengua el romance castellano. Solían emanar directamente de los reyes o a nombre del monarca. La disposición y fórmulas son las que siguen: intitulación, dirección, salutación, notificación, exposición, disposición, cláusulas sancionales, data y validación.
·         La sobrecarta. Es una clase de provisión real con el objeto de reiterar la vigencia de un documento anterior.
·         La albalá. Será un documento que se refiere siempre a asuntos económicos usándose en la administración del reino para el nombramiento y asignación de salarios y para la exención de tributos  y cargas económicas. Existe también una gran variedad de las partes que forman el tenor documental.
·         La carta misiva. Sirvió para la comunicación de los reyes con sus vasallo, otros reyes y nobles.
·         La real cédula. Sustituirá a la carta misiva en sus funciones de correspondencia oficial en un principio pero que luego será como el mandato ya desaparecido.
·         Otros tipos de documentos públicos: las pragmáticas, las sentencias, las ejecutorias, las actas.
La mayoría de los documentos están escritos en romance castellano, se escriben en su sobretodo en soporte papel y la escritura es cortesana. Se reduce el uso del sello y se generaliza el sello de placa o adherente.
En la documentación privada aparecen las cartas de pago y las cartas de poder.

En tiempos de los Reyes Católicos encontramos que la cancillería real está compuesta por el canciller, los notarios, el mayordomo mayor, los contadores mayores, los escribanos mayores, los concertadores, los secretarios y los escribanos. Continúan existiendo los documentos tradicionales y surgen nuevos tipos documentales o renovados:
·         Carta real de merced. Son documentos en papel y en letra cortesana, solemnes y se caracterizan por no tener invocación, titulación corta, otorgamiento en la parte dispositiva y el mandato o orden. Sirven para los casos de mercedes concedidas por la realeza a súbditos en concepto de dinero, ciudades, villas o lugares para su gobierno y disfrute de rentas, cargos públicos…
·         Carta de privilegio. Su finalidad consiste en ser garantía jurídica de otros documentos reales anteriores. Son de categoría igual o parecida a los privilegios rodados. El tenor documental está formado por invocación verbal, preámbulo, notificación y se inserta el documento reproduciéndolo íntegramente.
·         Carta de privilegio y confirmación. Es un documento ideado para confirmar otros anteriores con privilegios y mercedes concedidos a personas o instituciones. La mayor parte de los documentos confirmados son cartas de privilegio.
En la documentación privada se registra una mejor organización de las notarías. Son documentos de compraventa, permuta, testamentos, censos, cartas de pago, cartas de poder… Y surgen contratos con impresores, artistas, libros de fábrica de iglesias, inventarios de bienes, libros de actas, libros de arrendamiento de bienes…

12 de febrer del 2016

L'Arxiu Municipal de Vilafranca incorpora tres documents importants per a la ciutat


Aquest dimarts s'han presentat públicament a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès tres documents històrics que l'Ajuntament de Vilafranca ha adquirit i que fan referència a tres elements emblemàtics del patrimoni vilafranquí: el Palau Reial, el Palau Baltà i el Drac de Vilafranca. A la presentació han assistit Josep Maria Masachs, director de l'Arxiu Comarcal, Sonia Camanforte, arxivera responsable de l'Arxiu Municipal, i Raimon Gusi, regidor de Cultura de l'Ajuntament de Vilafranca.

El regidor de Cultura, Raimon Gusi, ha explicat que a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès va arribar l'oferta de compra d'aquests documents que, “pel seu contingut i interès es va considerar que tenien prou rellevància per ser adquirits, i passar a formar part del patrimoni de l'Ajuntament de Vilafranca. Els documents ara estaran convenientment conservats i custodiats a l'Arxiu Municipal”. 

El primer document és un trasllat que data del 1499, de Ferran el Catòlic, del privilegi que va concedir el rei Jaume I el Conqueridor al 1236, perquè la família vilafranquina dels Babau poguessin habitar el Palau Reial -l'actual Museu- amb la condició que, quan ell vingués a Vilafranca tingués a la seva disposició tota una llista de menjar i habitació, concretant-ne específicament el que ha de tenir (gallines, vi, plats, llenya, etc...) per a ell i tota la seva cort. Aquest privilegi s'entén, perquè les corts reials itineraven per tot el regne i el rei i el seguici havia de tenir un lloc on hostatjar-se. 

El segon és un document de venda d'unes cases del carrer dels Escudellers de Vilafranca feta pel frare Guardià dels Frares Menors de Vilafranca a Francesc Babau, i que es corresponen al que ara és el Palau Baltà o Palau dels Babau. Amb aquesta compra es configura tota la estructura actual del Palau tal com el coneixem (datat del 1522 aproximadament). 

El tercer document és el conveni celebrat el 26 de desembre de 1893 entre el senyor Baltà de Cela i els administradors de la confraria de Sant Miquel en virtut del qual, el senyor Baltà es compromet a restaurar el Drac de Vilafranca, propietat de la confraria de Sant Miquel, per treure-li pes, ja que pesava 107 quilos i no es trobava ningú per fer-lo ballar. En virtut d'aquest conveni, el Drac quedava dipositat al Palau Baltà, no podia sortir de Vilafranca i només podia actuar en les festes que se celebraven a la Vila. 

Segons explicava Josep M. Masachs, director de l'Arxiu Comarcal, aquests documents es van fer valorar per la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya i, “en funció del criteri que van exposar, es va fer una oferta a la propietat per a la seva adquisició que va ser acceptada”. 
La responsable de Gestió Documental i Arxiu de l'Ajuntament, Sònia Camanforte, explicava que aquests documents passaran a formar part del patrimoni municipal i s'incorporaran als fons de l'arxiu de l'Ajuntament de Vilafranca dipositats a l'Arxiu Comarcal. Aquests documents han estat digitalitzats i quan es publiqui la web de l'Arxiu Municipal es podran consultar. 

13 de maig del 2014

Nova web de l'Arxiu històric del Col·legi de Notaris de Barcelona amb més de 900 volums digitalitzats

Ahir dilluns 12 de maig, el Col·legi de Notaris de Barcelona va presentar la nova web de l'Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Aquest nou espai web conté més de 900 volums digitalitzats, datats entre 1296 i 1435, del total de 3.336 registres digitalitzats.
Aquesta és una molt bona notícia pels estudiosos de l'època medieval, sobretot centrat en la ciutat de Barcelona. Sens dubte és una eina que serà de molt ús ja què la digitalització i consulta via web podrà facilitat la consultar per investigadors d'arreu del món.



19 de febrer del 2014

Localitzen a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès el Cadastre Reial de 1717 de la Vegueria del Penedès

Josep Maria Masachs, director de l’Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès, i Josep Colomé, professor del Departament d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat de Barcelona, han localitzat el Cadastre Reial de 1717 corresponent a l’antiga Vegueria del Penedès.
Una de les conseqüències de la derrota catalana davant les tropes borbòniques en la Guerra de Successió (1702-1715), va ser la imposició d’un nou impost al Principat: el Reial Cadastre. Aquesta nova contribució, inspirada per José Patiño (Intendent de Catalunya nomenat per Felip V el 1713) s’afegia a les ja existents al Principat i comportava una càrrega prefixada per cada municipi que es repartia segons la riques individual.
El Cadastre es dividia en dues tipologies: reial i personal. En el cas del Cadastre reial es gravaven els bens immobles, diferenciant les terres segons la seva producció per unitat de superfície. Tenia un caràcter general, amb l’excepció dels edificis i les terres propietat de l’Església. Per la seva banda, el Cadastre personal gravava les rendes del treball.
El Cadastre Reial de 1717, de caràcter fiscal, indica la superfície corresponent a cada tipus de conreu i qualitat de terra en els diferents pobles, llocs o barriades de l’antiga vegueria. En alguns casos, s’indica també el nom dels propietaris de la terra (l’església n’estava exempta) i la superfície i tipus de conreu corresponent a cada un d’ells, així com la quantitat monetària que havien de satisfer amb motiu del nou impost.
Les noves autoritats borbones van desconfiar de les declaracions que van fer els diferents municipis, i van obligar a tornar a calcular les diferents superfícies de conreu per dos especialistes, un de nomenat per les autoritats locals i un segon nomenat pels representants de Felip V. En el cas del Penedès els resultats d’aquesta revisió van ser escripturats pel notari Josep Martí (manual nº 20, 1717, Arxiu de Protocols notarials de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès).

Emili Giralt, l’any 1950, va publicar el seu treball Evolució de l’agricultura al Penedès. Del Cadastre del 1717 a l’època actual, en les actes de la I Asamblea Intercomarcal del Penedès y Conca de Òdena. En aquest treball Giralt establia l’estructura de conreus existent al Penedès l’any 1717 a partir de les dades escripturades pel notari Josep Martí.

La nova documentació localitzada permet ampliar les dades publicades per Giralt, ja que en el cas d’alguns municipis apareixen els noms dels propietaris i la superfície i conreus que cada un d’ells posseïa. D’aquesta manera, podem estudiar l’estructura de la propietat de la terra, destacant la importància d’un nombre reduït de masos a través dels quals s’articulava el territori.

5 de gener del 2012

Restitució de documents a Catalunya procedents del Centre Documental de la Memòria Històrica

El Departament de Cultura ha anunciat l'inici del procediment formal de restitució dels fons documentals de titularitat privada retornats pel Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca a les persones i entitats que acreditin ser-ne els seus propietaris legítims.
La restitució afecta 114,5 metres de documents textuals, que sumen 11.198 unitats documentals i 401.270 pàgines escrites que l'Arxiu Nacional de Catalunya ha identificat, descrit i digitalitzat durant sis anys. Aquests treballs han permès identificar 85 fons documentals de particulars, partits polítics, sindicats i associacions diverses.
La relació dels fons, realitzada per l'Arxiu Nacional de Catalunya, s'ha recollit en un edicte que es publicarà en els propers dies al DOGC perquè els seus propietaris puguin decidir el destí dels documents dels quals són titulars, bé conservar-los a l'Arxiu o bé demanar-ne el lliurament.
El Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca no ha transferit encara la totalitat de documentació catalana en compliment de la llei 21/2005 de 17 de novembre de restitució a la Generalitat de Catalunya dels documents confiscats després de la Guerra Civil. 

25 d’octubre del 2011

Exposició "La maleta mexicana" al MNAC

El Museu Nacional d’Art de Catalunya, en coproducció amb l’International Center of Photography de Nova York (ICP), presenta a Barcelona l’exposició La maleta mexicana. El redescobriment dels negatius de la Guerra Civil espanyola de Capa, 'Chim' i Taro.
L'exposició és podrà veure al MNAC entre el 6 d'octubre de 2011 i el 15 de gener de 2012.
Robert Capa va abandonar París el 1939, deixant al seu darrere la guerra i tres caixes que contenien els negatius de 126 rodets fotogràfics amb 4.500 instantànies preses durant la guerra civil pel mateix Robert Capa, Gerda Taro i David Seymour 'Chim', entre maig de 1936 i març de 1939, així com un petit nombre de fotografies realitzades per Fred Stein a la capital francesa. El material es va donar per perdut fins que va reaparèixer a Mèxic el 1995 i, després de múltiples vicissituds, el 2007 els negatius van arribar a l’ICP. Els negatius trobats són de retrats fins ara desconeguts de personatges com Federico García Lorca, La Pasionaria i Ernest Hemingway, entre d’altres. També permeten contemplar les sèries senceres a les quals pertanyen algunes fotografies convertides en imatges icòniques de la guerra civil. La mostra ha estat comissariada per Cynthia Young, conservadora adjunta de l’ICP.

15 de setembre del 2010

Els Centre de Documentació tenen futur?

Últimament s’ha posat de moda a les nostres terres penedesenques posar l’etiqueta de “Centre de Documentació” a biblioteques que ja existien o a col·leccions de nova creació de caire especialitzat.

Segons la wikipedia: “El centro de documentación es una unidad de información que reúne, gestiona y difunde la documentación de un área del conocimiento determinado o la producida por un organismo o institución a la que se circunscribe. Surge para hacer frente a la explosión documental, principalmente de contenido científico-técnico. Presenta similitudes con la biblioteca especializada y se caracteriza por profundizar algunas de sus funciones, en especial el análisis documental de contenido, para lograr una mejor recuperación de la información, utilizando las nuevas tecnologías de la información”.

En la definició es diu que es caracteritza per l’anàlisi documental del contingut, per recuperar la informació i utilitzant les noves tecnologies. Això es fa en aquests nous centres? Fan buidatges de la informació, tot fent reculls temàtics per a posar-los a la disposició dels usuaris? O només serveix la informació per a treballar-la els seu personal que, tot sigui dit, no té cap formació de documentalista? O són altres històries que s'amaguen sota aquest nom? Calen centres de documentació avui dia per a recopilar la informació d’un tema quan els arxius d’arreu digitalitzen i pengen la documentació a Internet? Calen reculls temàtics, cosa que haurien de fer els Centres de Documentació, quan a la xarxa hi ha la premsa, articles en pdf en webs com dialnet o racó?

Són notes per fer reflexionar…

7 d’abril del 2010

Qui té un document, té un tresor!

Des de fa unes setmanes estem contemplant perplexos com alguns fons personals de documents apareixen a la venda en llibreries de vell i en antiquaris. Entre els que ens movem entre el sector històric i arxivístic de la vila sabem quina, de sobres, família s’ha venut la voluminosa documentació del seu pare i del seu avi. Una documentació que l’hauran venuda per pocs diners però que ara surt a la venda amb un preu molt elevat. Tant és així, que un lot compost d’uns vuit documents ha estat posat a la venda per 4.000 €, acompanyat amb el llibret d’escasses 80 pàgines com a resultat del seu estudi.
És realment una llàstima que la família no volgués dipositar el fons documental familiar en un arxiu públic, accessible a tothom, que donaria un bon nom a la memòria històrica local d’un personatge culturalment molt important per la “senyora vila”.
Jo, des de la meva posició com historiador i arxiver proposo, si algú té documents que ell creu que té un cert valor, sisplau, que s’arribi a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès (Av. Europa, al costat de l’estació d’autobusos, al barri de la Girada) i comenti que té uns documents per si l’arxiu està interessat en ser-ne dipositari.
Esperem que no tornin a passar aquestes barbaritats!

11 de desembre del 2009

Els setmanaris Acció Catòlica, Panadés, La Voz del Penedès i Tothom disponibles a Internet

Des del dimecres 9 de desembre de 2009 es poden consultar online els continguts d’aquests setmanaris desapareguts.

S'han digitalitzat per la Generalitat en un projecte d'abast català amb la participació dels Arxius Comarcals.

Dins del projecte Pandora, de la Subdirecció General d'Arxius de la Generalitat de Catalunya, s’ha iniciat un projecte de digitalització de la premsa local i comarcal dipositada en els Arxius Comarcals. Aquest projecte que fins l’actualitat, ha permès la digitalització de 407.780 pàgines de premsa local i comarcal de 16 comarques catalanes, a l’Alt Penedès, permet consultar per Internet els setmanaris ja desapareguts d’Acció Catòlica, Panadés, La Voz del Penedès i Tothom publicats a Vilafranca entre els anys 1923 i 1984 a través de l'adreça: http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/pandora.

A través d’aquesta adreça, es pot consultat on-line el setmanari Acció Catòlica entre els anys 1923-1956 amb un total de 6.599 pàgines; el setmanari Panadés i La Voz del Penedès entre els anys 1962 i 1980 amb un total de 15.702 pàgines, i el setmanari Tothom que es publicà entre els anys 1969 i 1984 amb 13.017 pàgines. Aquesta digitalització, practicada sobre els fons hemerogràfics conservats a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès, s’ha fet per garantir la preservació dels originals, que es deterioren molt ràpidament per la baixa qualitat del paper amb l’ús continuat pels investigadors i estudiosos. D’aquesta manera es pot permetre la consulta sense restringir l’accés a la informació. Es poden fer consultes per dates o per paraules, de forma que el programa fa una recerca contra tots els diaris, o contra un de concret, mostrant-nos només les pàgines concretes on es compleix la condició de recerca. L’aplicatiu, fa possible ampliar les consultes a la premsa digitalitzada de totes les comarques de Catalunya. La consulta es pot realitzar per tota Catalunya, per comarques concretes o si s’escau, dins de cada comarca es poden escollir els diferents diaris digitalizats. Les cerques es poden fer amb cerca simple o avançada. En aquest darrer cas, es poden fer cerques per paraules i frases, en totes les publicacions o algunes en concret i també se’n pot concretar l'espai cronològic.
Cal remarcar que aquesta eina representa un avantatge pels estudiosos, investigadors i usuaris perquè permet universalitzar la cultura atès que es pot fer la consulta des de qualsevol lloc del món, sense restriccions d’horaris i sense la necessitat de desplaçaments.

26 d’octubre del 2008

Pablo Sancho i Ramon Dilla obtenen la beca d'investigació del Patrimoni Tradicional i Festiu de Vilafranca

Els estudiants vilafranquins Ramon Dilla i Pablo Sancho són els autors del projecte guanyador de la beca d'investigació del patrimoni tradicional i festiu de Vilafranca convocada pel Servei de Cultura de l'Ajuntament amb l'objectiu de fomentar l'estudi, la difusió i el coneixement de la Festa Major. Així ho ha decidit el comitè de selecció de la beca format per Jan Grau, Raimon Casals, Mònica Moliner, membres del Consell de la Festa Major, Teresa Terrades, regidora de Cicle Festiu, Àngel Hom, cap del Servei de Cultura i Lídia Romeu, tècnica de Cicle Festiu.


S'han presentat dos projectes a la convocatòria: el projecte que planteja la realització d'una base de dades amb un inventari de tota la documentació que es localitzi de la Festa Major i l'altre que planteja l'estudi d'una matèria molt més específica. En aquest sentit, el comitè de selecció ha valorat la necessitat actual d'iniciar l'estudi desenvolupant un inventari de tota la documentació existent, com a pas previ a la investigació de temes molt més específics que es detectaran com a resultat d'aquesta primera investigació.


Ramon Dilla Martí (Alcañiz, 1985) és llicenciat en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona i actualment està cursant el post-grau d'Estudis Avançats en Història de l'Art en l'itinerari d'investigació i recerca de la Universitat de Barcelona, estudis que combina amb pràctiques al Departament d'Art Romànic del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Ha treballat com a documentador en diverses exposicions, ha fet pràctiques a la Galeria Maragall Edicions i va ser guardonat l'any 2003 amb un premi Llavor de Lletres amb el seu treball de recerca, “L'Evolució de l'escala a Vilafranca”. És ballador del Ball de Cercolets.


Pablo Sancho París (Vilafranca, 1985) combina els estudis de segon cicle d'Història de l'Art i de Comunicació Audiovisual a la Universitat de Barcelona. Durant el passat curs ha estat becat pel Ministeri d'Educació i Ciència com a col·laborador del Departament d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona dins del Centre d'Investigacions Film-Història. També ha estat col·laborador en diferents mitjans de comunicació locals fent ressenyes de cinema.


La beca d'investigació del patrimoni tradicional i festiu de la Festa Major té una dotació econòmica de 5.000 € i el termini de finalització està fixat per al desembre de 2009. A banda de les biblioteques i arxius on es farà la cerca de tota aquella documentació (bibliogràfica, gràfica, audiovisual i sonora) que faci referència a la Festa Major, si hi ha alguna persona que disposa d'informació o de qualsevol tipus de material que pugui contribuir a la recerca, es pot posar en contacte amb el Servei de Cultura de l'Ajuntament, adreçant-se al carrer Escorxador, 19-21, de dilluns a divendres, de 9 del matí a 2 del migdia i de 5 de la tarda a 9 del vespre, trucant al telèfon 93 890 04 59 demanant per Lídia Romeu o bé escrivint per correu electrònic a l'adreça lromeu@vilafranca.org

16 de març del 2008

Comentari sobre un privilegi donat pel repoblament d'Olèrdola el 1108

Ens trobem a principis del segle XII ja que el document data del 1108. En els Comtats Catalans regnava en Ramon Berenguer III (1093-1131), la situació al Comtat de Barcelona era pròspera, perquè el patrimoni comtal havia anat augmentant durant els dos segles anteriors gràcies a les terres que es guanyaven a la frontera, és a dir, a la Marca Hispànica i que eren terres de ningú i que van ser possessions dels comtes mitjançant l’aprisió, que consistia en ser una forma d’explotació de la terra pagesa que funcionava com a fre de la gran propietat dels nobles i eclesiàstics que, en altres llocs de Catalunya, estaven augmentant els seus territoris gràcies als petits pagesos.

En aquest marc, van haver conseqüències importants encara que no a tots els nivells, l’aristocràcia va augmentar el seu poder econòmic, els aprisiadors van haver de donar les seves terres a nobles i monestir per tal de sobreviure. En les terres penedesenques, on s’emmarca el document, als segle X i XI van ser temps de construcció de castell a les muntanyes que envolten la plana del Penedès, els castells que es van edificar van ser el Castell d’Avinyó (Avinyonet del Penedès), el Castell de Font-Rubí (Guardiola de Font-Rubí), el Castell de Mediona (Mediona), el Castell de Sant Martí Sarroca, el Castell de Subirats (Subirats) el Castell de Gelida (Gelida) fins a on va arribar la ràtzia feta pels sarraïns el 1107 i el Castell Vell de la Marca (Castellví del Penedès), l’últim castell que hi havia a la Marca i que estava enfront de territori musulmà.

El Castell d’Olèrdola, i que des de l’antiguitat ha sigut un lloc escollit per a fer assentaments, com per exemple els ibero-romans, on va ser lloc durant uns temps per l’establiment dels exèrcits romans. Les notícies de l’establiment en època alto-medieval les trobem documentades al 911 en un document fa referència a la urbs Olerdulae on en resten vestigis a l’església de Sant Miquel com per exemple, l’absis. Pels murs del conjunt d’Olèrdola han passat multituds d’accions, des de la ràtzia d’Almanzor de l’any 985 i on va devastar la ciutat de Barcelona fins a la proclamació per part de Mir Geribert a l’any 1041 com a Príncep d’Olèrdola en acte de rebeldia en contra de Ramon Berenguer I. La consolidació de la repoblació de les terres penedesenques es deu al privilegi i franquesa que va donar Berenguer Ramon I i la seva muller Sança als habitants d’Olèrdola el 1025.

EL document és una carta de repoblació ja que és un privilegi atorgat pel Comte Ramon Berenguer III i és contemporani als fets succeïts ja que data del 26 de novembre del 1108 i ens narra fets que van ocórrer el 31 d’agost de l’any anterior.
Durant el període de l’arribada dels musulmans fins a la instal·lació de la autoritat omeia (713 – 1010), els àrabs eren escasos i es centraven majoritàriament a governar, cosa que va provocar que el contingent militar es formés per berebers que feien els seus avançaments militars per les antigues vies romanes i així fins arribar als Pirineus i França. Quan es crea els regnes de Taifes (1010 – 1100) i que te inici quan els berebers s’aixequen contra el poder i control dels àrabs, van conseguir que no tingués continuació la guerra. A partir d’ara les Taifes pagaran paries als regnes cristians. Quan apareixen els almoràvits (1100-1153) van envair els regnes de Taifes per evitar la independència, van crear fortificacions per a viure i van intentar d’unificar el conjunt de les Taifes.

El document data del 31 d’agost de l’any 1107, i diu els autors del document es culpen dels danys soferts per haver pecat i entenen que la ràtzia ha sigut un càstig o judici de Déu tal i com fa esment el text.

La ràtzia va ser feta per un exèrcit de musulmans, que cada primavera-estiu en feien, i que el document els tracta de pagans i enemics del nom de Crist. Les ràtzies eren comunes als segles VIII i IX i que van durar fins al segle XI; les expedicions tenien dos sentits, un de polític interior islamista i el exterior mitjançant els pactes de regnes i comtes cristians; les ràtzies tenien un sentit polític, fiscal i militar i es podia fer per terra i per mar, cal destacar la ràtzia del 985.

Dintre de la darrera etapa califal, el canceller ‘Abd al-Màlik, fill de al-Mansúr, va continuar dirigint ràtzies cap als comtats catalans, que pretenien debilitar als cristians de la frontera. L’any 1107, els sarraïns van fer la gran i última ràtzia musulmana feta al territori dels Comtats i que va suposar una altra destrucció d’Olèrdola, ja que va patir les ràtzies produïdes els anys 985 i 1102-1003, i la ràtzia va arribar fins a la població de Gelida. La prompte retirada dels sarraïns de les terres penedesenques va ser clau en la rapidesa restauració del Castell d’Olèrdola per part de les franqueses donades per Ramon Berenguer III.

Els musulmans van penetrar al Penedès (aquest terme toponímic vol dir terra de castells) en forma de ràtzia a les terres de la plana penedesenca, compresa dins de la Marca Hispànica, i van ocasionar molts danys: “[...]van envair molts termes i van destruir moltes esglésies i, profanant els llocs sants, ocasionaren als cristians grans derrotes [...]”. Els musulmans van cremar els conreus que s’hi practicaven al Penedès i van arribar fins al Castell de Gelida amb la conseqüència de provocar la mort dels primers penedesencs: “[...]i després de matar moltes persones amb l’espasa[...]”, la captivitat d’alguns membres de la població, per la qual cosa, el territori penedesenc es va veure despoblat ja sigui pels morts, presos i el que van fugir direcció cap al nord dels Comtats; cosa igual va passar al Castell d’Olèrdola.

El document també parla sobre la concessió de franqueses i de seguretat a tota la gent que vulgui anar al Castell d’Olèrdola per a repoblar-lo i revifar-lo de les ràtzies sofertes i fetes pels musulmans, que en el document es torna a referir-los com a pagans, els signant del document on autoritzen franqueses per tal de facilitar la repoblació del castell són en Ramon Berenguer III com a Comte de Barcelona i on pertanyia el castell civilment; nobles propers al Comte; el bisbe Ramon Guillem; el veguer del Castell d’Olèrdola, en Jordà, nét de Mir Geribert; i els castlans del castell en Bertran Sunyer i Enric Folc, tal i com diu el document: “[...] per això el senyor Ramon Berenguer comte i marquès de Barcelona, envoltat per molts dels seus nobles amb el consell de Ramon, bisbe de Barcelona, Jordà, veguer del castell d’Olèrdola, Bertran Sunyer i Enric Folc [...]”.

També es posa de manifest la concessió feta per part dels signants del document on es concedeixen tres tipus de privilegis. S’hi concedeixen franqueses i seguretat a tots els homes que vulguin anar al Castell per a que es repobli, s’hi visqui i en cas de batalla, guerra o invasió que el defensin també. El document otorga franquesa a tothom que hi vagi i els hi diu que no hauran de pagar cap cens ni cap impost i que tindran llibertats, també es concedeix als repobladors que només hauran de fer la meitat de serveis que prestaven al Comte, al veguer i als castlans del Castell. Ramon Berenguer III fa una crida a tots els homes que viuen sota el territori del Monestir de Sant Cugat: “[...] també els altres homes que són de Sant Cugat [...]”, on el castell pertanyia eclesiàsticament i on al Cartulari de Sant Cugat en tenim esment, i a gent que estan sota altres patrons monàstics i d’altres nobles i senyors dels Comtats Catalans. El document exposa també que els habitants del castell olerdolenc es defensin mútuament. als mateixos habitants. Els nou vinguts estaran sota la jurisdicció dels castlans del castell i si han de ser jutjats ho hauran d’ésser per aquests: “[...] i si hagués algun litigi entre els homes de la Castlania i d’altres homes que no ho , que els seus senyors administrin justícia i cada senyor que jutgi els seus homes [...]”, és a dir, cada persona haurà de ser jutjada per cada senyor al qual pertany. Seguint, el document diu que s’ha de complir tot l’abans senyalat i expressa el Comte de Barcelona que els pobladors del castell podran vendre i dividir les cases i els terrenys sempre i quant es faci amb el consentiment del senyor del castell.

Per últim, el document expressa que en el territori comprès entre Santa Margarida, Moja, Santa Digna, Fontallada, Vilallops, Mont-Rodon inclòs el castell (a la pàgina següent s’adjunta un mapa), el document expressa que hi hagi la pau i treva i que els homes que a cap habitant de la vegueria que hi visqui no pugin mai ésser detinguts.

La pau i treva esmentada en l’anterior paràgraf consistia en ser una institució on l’Església i la pagesia van unir-se per imposar dies de treves als nobles violents. La primera Assemblea de pau més antiga és la celebrada a Toluges el 1027 on es va proclamar la inviolabilitat del patrimoni eclesiàstic i també es va prohibir que es lluités de l’hora novena del dissabte fins a la primera del dilluns. Aquestes assembles de pau i treva derivarien en un futur a les corts.

En aquest document s’hi plasmà la voluntat de Ramon Berenguer III en establir privilegis per als que contribuïssin a la restauració i defensa del castell d’Olèrdola, necessari per a la defensa contra les invasions en forma de ràtzies per part dels àrabs que utilitzaven la via augusta. Aquest castell presenta un lloc estratègic magnífic, ja que des d’allà s’hi pot observar la plana del Penedès i per tant la via augusta que passava per aquest lloc.

Els privilegis es poden resumir en tres punts clars: 1r: pels homes que restaurin, habitin i defensin el castell, 2n: pels cavallers que visquessin allà i el defensin, i 3r: pels homes del districte d’Olèrdola. El document especifica els privilegis per a cada un d’aquest tres tipus, també es present una descripció del que havia succeït a la ràtzia.

La repoblació d’Olèrdola no va durar gaires anys més, ja que com a conseqüència de que la frontera baixava notablement al ser ocupada Tortosa al 1148, el castell va deixar de tenir aquest sentit de salvaguarda i, el 1191, el rei Alfons I va fer una donació a Berenguer de Vilafranca, Pere de Vilafranca, Dalmau de Canyelles i a Vidià de Sa Rafeguera la vila de Vilafranca per tal de que fos habitada, encara que la fundació seria una mica anterior a la data del 1191, amb la fundació als voltants de la Torre Dela, a prop de la Strata Francisca.