El Año Mil, un libro de Georges Duby, desde la visión de Raoul Glaber.

Georges Duby, autor del libro.

El historiador francés Georges Duby escribió este libro en el año 1988. En él se explica cómo vivió la sociedad cuando se le acercaba el año 1000 y, por lo tanto, un cambio importante. La sociedad, en general, vivía atemorizada, porque coincidía la fecha con la posible llegada del fin del mundo. Duby, para realizar este libro empleó un margen de 500 años alrededor del año 1000 para enmarcar la historia, con un cariz fantástico.

Raoul Glaber es uno de los personajes del libro. Él fue un monje que estuvo en varios monasterios de Borgoña, viviendo principalmente en el de Cluny. Glaber, además, tenía una gran capacidad para escribir i entorno a 1048 escribió cinco libros de historias, unas de las cuales dedicadas al abad Odilón. Según algunos, no tenía una buena fama porque era muy hablador, se lo creía todo, era pesado y escribía en latín vulgar.

De los escritores anteriores al año 1000 solamente Veda el Venerable y Pablo el Diácono escribieron sobre  la llegada del tan posiblemente fatídico año. Por eso, Glaber, criticó la falta de historiografía general de todos los países puesto que los trabajos de estas dos personas son de tipo local y nacional.

Raoul Glaber fue todo un personaje. La primera mención de Georges Duby a Glaber se encuentra cuando habla de una obra escrita por él dedica a Odilón, abad de Canterbury. Además, escribió una gran cantidad de teorías sobre el cristianismo y la posible llegada del fin del mundo, donde Dios iría aportando cosas nuevas al mundo hasta el día del juicio final. Según él, si Dios tardó 6 días para crear el mundo i el séptimo descansó, entonces Dios durante siete milenios estuvo enseñando a los hombres. Si durante seis milenios no hubo ningún indicio hasta que en el séptimo milenio se acabará el mundo. Pero como con la llegada del año 1000 no pasó nada, considera que hubo un error de fechas ya que en lugar del nacimiento de Jesús podría coincidir con la fecha de la muerte, en el año 1033. A pesar de ello, Glaber creió que alrededor del año 1000 sucedieron cosas que tenían relación con lo que profetizó San Juan en el libro del Apocalipsis.

Duby escribió que Glaber tenía fijación por los números. Por ello, destacó la importancia del número 4 en la simbología mística y mágica: 4 son los Evangelios, 4 las virtudes, 4 los sentidos (excepto el tacto) y 4 los elementos de la naturaleza. Raoul Glaber realizó un paralelismo entre los cuatro elementos y los cuatro evangelios: en el Evangelio de Mateo hay la justicia y la tierra, en el de Marcos, la tranquilidad y el agua, en el de Lucas una similitud entre el aire y la fuerza, y en el de Juan el éter que es fuego y prudencia.

En el año 1014 cayó un comenta en el mes de septiembre y sus consecuencias duraron tres meses. La luz de dicho cometa solo aparecía por la noche y Glaber afirmó que podía ser un nuevo astro que Dios enviaba, u otra estrella más de las que existen en el cielo. Según el mismo Glaber, la gente asoció este hecho con el incendio producido en una iglesia. En el año 1033 hubo un eclipse de sol que provocó grandes temores entre la población, produciéndose el alzamiento de los nobles de la ciudad de Roma contra el Papa y expulsándolo.

Por todo ello, Glaber aparece en el libro de Georges Duby como una persona crítica con la sociedad de la época y sobre la bibliografía del momento, por criticar los libros publicados entonces. Finalmente, Raoul Glaber es más positivo y pone de manifiesto la alegría del universo después del año 1033 cuando acabaron las hambrunas y se llenaron las iglesias de grandes decoraciones plasmándose estas en el arte sacro.

Presentació del llibre: "La repressió del primer franquisme a l'Alt Penedès (1936-1948)

El passat divendres 13 de novembre, a les 20h, en el Saló de Plens del Consell Comarcal de l'Alt Penedès va tenir lloc la presentació del llibre "La repressió del primer franquisme a l'Alt Penedès (1939-1948)" escrit conjuntament amb els historiadors Ramon Arnabat i Jesús Castillo. Va ser un èxit de gent que va omplir la sala de plens i la sala d'accés de gom a gom. Es calcula prop de 180 persones. A continuació us exposo la breu intervenció que vaig realitzar en la presentació del llibre:

Bon Vespre,

Sr. Jordi Girona, president del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, Sr. Josep Fontana, professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, familiars, amics i companys que avui heu vingut a acompanyar-nos en aquest acte. Igualment, a les persones que avui hi sou presents patidors de la repressió franquista i, en molts casos, en el record dels seus familiars aquí presents.

Aquests dies fa quatre anys que vaig començar la recerca sobre la repressió franquista en nivell judicial, en relació als judicis per responsabilitats polítiques, a l’Arxiu General del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya situat en l’edifici de l’Audiència Provincial en el passeig Lluís Companys de Barcelona. L’Arxiu esta situat en els freds i humits soterranis d’aquell immens edifici. Com que tenien molta feina a Barcelona i no podien treballar en tots els expedients que tenien oberts, procedien a enviar els expedients per a la seva instrucció al jutjat cap del partit judicial d’on procedien els encausats. D’aquesta manera, a Vilafranca també trobem expedients en el Fons del Jutjat de 1a Instància i Instrucció de Vilafranca, dipositats a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès.

La repressió judicial, mitjançant la depuració de responsabilitats polítiques, s’iniciava arran de la promulgació de la llei de 9 de febrer de 1939, de Responsabilitats polítiques.

La llei creava jutjats especials territorials provincials de responsabilitats polítiques. Com podia el tribunal incoar un expedient a una persona? Per diferents vies:

• Denúncia
• Per comunicació del Tribunal Militar

Majoritàriament era aquesta segona opció. Quan s’iniciava un procés al Tribunal Militar enviaven un ofici als Jutjats amb la relació de la persona o les persones (acostumava a ser aquest darrer cas) amb un breu resum del seu historial.

A partir d’aquí s’iniciava el procés amb els seus respectius oficis, declaracions de la persona, de testimonis, més oficis... ah! i els informes de l’Alcalde de la població, el rector de la parròquia, el cap de la Falange i el cap de la Caserna de la Guàrdia Civil més propera a la residència de l’encausat.

Els expedients finalitzaven amb la seva respectiva sentència, que podia ser individual o col·lectiva (si l’expedient era col·lectiu, com passava en molts casos). Les condemnes eren, segons la llei, sancions econòmiques i altres mesures com de seguretat consistent en la inhabilitació per a l’exercici de determinats càrrecs i l’allunyament de llocs de residència habitual i, fins i tot, es podia perdre la nacionalitat espanyola. Les sancions eren de tres grups. El primer grup eren restrictives de l’activitat i suposava la inhabilitació absoluta o especial per a desenvolupar càrrecs públics; el segon grup eren les que limitaven la llibertat de residència com l’estranyament, relegació a les possessions espanyoles a l’Àfrica, el confinament i el desterrament. Un tercer grup eren les penes econòmiques com la pèrdua total de béns, el pagament d’una quantitat fixa o la pèrdua d’uns bens determinats.

A l’Alt Penedès, de les 287 persones que se’ls va obrir expedient de responsabilitats polítiques només van ser condemnades un total de 40 persones, que correspon al 13.93% de les persones encausades. En relació a la població total de l’Alt Penedès representava el 0.085% de la població.

De les 287 persones, 12 van ser absoltes, 186 persones amb sobreseïment, 49 no tenim constància de la resolució, imaginem que també van tenir sobreseïment, i les 40 persones condemnades. D’aquestes 40 persones, 15 pateixen pèrdua de béns, inhabilitació i confinament; 9 multa entre 100 i 1.000 pessetes i 8 tenen multa de més de 1.000 pessetes, per posar uns exemples dels resultats més elevats.

Bé, explicar i simplificar el què va suposar els judicis de responsabilitats polítiques és difícil i complicat, en el llibre ho trobaran més detallat.

M’agradaria finalitzar amb la lectura d’un fragment del llibre El Vano Ayer d’Isaac Rosa sobre la memòria històrica:

“El olvido impuesto sobre los muertos puede, en efecto, convertirse en una segunda muerte, un ensañamiento postrero sobre el que fue fusilado, torturado, arrojado por una ventana o baleado en una manifestación, y que desde su insignificancia en la memoria (colectiva, por su exclusión de los manuales de historia y la falta de reconocimientos; individual, por la inevitable desaparición de sus deudos y conocidos en cuya memoria mortal concluye; e incluso física, por la inexistencia de una lápida, de un lugar conocido bajo la tierra) se convierte en un depreciado cadáver que cada día vuelve a ser fusilado, torturado, defenestrado o baleado en el poco atendido espacio de las dignidades. Por el contrario, en otras ocasiones, la mala memoria sobre los muertos puede dejarles vida, o al menos negarles la muerte, lo que lejos de ser un consuelo puede convertirse en mayor oprobio: cuestionar lo único que le queda al finado, su propia muerte”.

Isaac Rosa. "El vano ayer". Seix Barral. Barcelona, 2004. p.63.

Moltes gràcies a tots!

Recull d'Històries de Sant Cugat Sesgarrigues

Des de fa 4 anys col·laboro amb l'Ajuntament de Sant Cugat Sesgarrigues (Alt Penedès) en les tasques pròpies de la meva professió d'historiador. Aquesta vegada, la cosa ha anat més enllà i m'he encarregat de la coordinació i producció editorial del llibre "Recull d'històries de Sant Cugat Sesgarrigues" que ha estat molt il·lusionant poder fer tot el procés del llibre i en un temps rècord de 33 dies (maquetació i impressió inclòs).

En el llibre hi ha un text introductori del llibre, a mode de manual del llibre. A continuació podeu llegir que s'hi pot trobar en aquest llibre, que tan de debó pugui tenir continuitat en un futur.

Per plasmar la història d’un poble, d’una entitat, d’un fet és necessari pels historiadors tota una sèrie de fonts documentals com documents escrits, fotografies i testimonis. I és això en part el que es troba en aquest llibre. Aquestes fonts són interessants no tan sols pels que les utilitzem per a redactar un llibre o un article sinó que també ho poden ser, i ho són, per a tothom.
La presència d’uns documents transcrits, en aquest cas, extrets dels diferents llibres d’actes dels plens municipals de l’Ajuntament de Sant Cugat és una de les millors maneres de difondre la història, en aquest cas particular d’un poble de la plana penedesenca. Els documents que trobareu en el llibre han estat seleccionats pel seu valor històrics segons l’interès polític, social i urbanístic que susciten, perquè els canvis d’alcaldia i regidories en moments concrets de la història, fets rellevants o el simple fet de regular urbanísticament un carrer o fer tot el possible perquè arribi l’enllumenat elèctric als carrers de Sant Cugat és, sens dubte, interessant i important.
També en el llibre es publiquen dues entrevistes: Josep Maria Peret Miralles i Carlos Ollé Casanovas. La primera, és raó de ser-hi aquí perquè va ser el seu pare la persona que va vendre els terrenys per poder construir els locals del Sindicat i el què hauria d’haver estat la seva secció de vi en els terrenys entre la sala i la carretera, ara motiu d’urbanització. No tan sols varem recollir els fets puntuals sobre el Sindicat, sinó que es va anar més enllà i l’entrevistat ens explicà quatre paraules de la història de la seva família, els de Cal Paretes, i la seva pròpia fins pràcticament a l’actualitat. La segona entrevista és la del Carlos Ollé. Part d’aquesta entrevista va ser feta fa gairebé quatre anys amb motiu del llibre del Sindicat Agrícola, que vaig tenir el enorme plaer i il·lusió de poder-lo fer. El Carlos en llegir-se l’entrevista un cop ja transcrita, va tenir ganes d’explicar-me algunes coses més, sobretot de la seva infantesa i algunes altres anècdotes que complementaven el text de la primera entrevista. Totes dues entrevistes recullen el tarannà del parlar de cada un d’ells, està plasmat en aquestes pàgines tal i com ells parlen, s’expressen i això és demostra en què les expressions, les frases, no presenten un llenguatge i unes construccions no tan literàries però si més casolanes. Crec que és important poder recollir la història oral, fer entrevistes a la gent, per tal de recollir el seu testimoni i el que és més important, difondre’l. Són aquí aquestes dues entrevistes però podia haver-ne unes altres, podia ser, sens dubte, la seva o la del seu pare o avi.
I finalment, hi ha l’Arxiu d’Imatges que pretén ser un finestra a totes aquelles fotografies que s’han anat recollint pel poble en diverses ocasions i què el veí i santcugatenc de tota la vida, el Jaume Clos, ha posat quatre ratlles a les fotografies tot identificant-les.
Com veieu, aquest llibre és molt variat, s’hi troba la conferència que el Ramon Arnabat va pronunciar sobre la Segona República a Sant Cugat Sesgarrigues amb motiu de l’11 de setembre de 2007, també hi ha les entrevistes, els documents, les fotografies... Aquest llibre pretén ser una eina perquè entre tots ens serveixi per recordar temps passats, uns records plens d’emocions i sentiments.