"E apres de Tarragona anaren a Sarbos, puix a Vilafranca, qui es una noble vila e bona, e bon los feyla aytanta donor com en una ciutat, e stegren hi dos jorns. E puix de Vilafranca anarensen a senct Climent, puix de senct Climent a Barcelona".
Qui va ser Alfons X, el Savi?
Així ens ho explica l'Enciclopèdia Catalana:
Toledo, 23 de novembre de 1221 — Sevilla, 4 d'abril de 1284
Fill de Ferran III i de Beatriu, filla de Felip, duc de Suàbia. En prendre possessió, en nom del seu pare, del regne de Múrcia (1243), sorgiren friccions amb Jaume I de Catalunya-Aragó, que prosseguia la reconquesta de València; concordaren el tractat d'Almirra (1244). Rebel·lat el regne de Múrcia durant l'absència d'Alfons, que havia acudit al setge de Sevilla, l'ajudà a sotmetre'l l'infant Alfons d'Aragó (1248); Jaume I, reduí, el 1266 una nova revolta de Múrcia. Alfons X, ja rei de Castella (1252), continuà la guerra amb Portugal per la possessió de l'Algarve (1253), al qual renuncià posteriorment. També obtingué el vassallatge de Teobald II de Navarra (1254), malgrat el suport de Jaume I al rei navarrès. Renuncià, altrament, al ducat de Gascunya —a la defensa del qual participà Gastó VII de Bearn— i el cedí (1254) a la seva germana Elionor, muller d'Eduard, hereu d'Enric III d'Anglaterra. Prosseguí la reconquesta d'Andalusia, i conquerí Niebla (1261) i Cadis, i lluità amb el rei de Granada, que se li declarà tributari (1266). Com a nét de Felip de Suàbia, Alfons X pretengué la successió a l'imperi germànic; la seva elecció (1257) fou impugnada i hi renuncià després d'haver intentat, debades, de vèncer l'oposició del papa Gregori X en l'entrevista amb ell a Bellcaire (1275). Durant la seva absència de Castella es produí l'atac del rei de Granada, el desembarcament dels benimerins i la mort del seu hereu Ferran de Castella (1275); el fill segon, Sanç, salvà el perill i es plantejà la qüestió successòria. Sanç es presentà com a hereu, prescindint dels seus nebots, els infants de la Cerda, sostinguts per llur oncle matern, Felip III de França, i llur àvia, Violant, que els portà a Aragó (1277). Alfons X s'oposà finalment a Sanç i esclatà la guerra civil; les corts de Valladolid (1282) donaren el govern a Sanç, aliat amb Pere II de Catalunya-Aragó, amb Dionís de Portugal i amb Granada. Alfons X sol·licità l'auxili dels benimerins, i morí poc després a Sevilla. Durant el seu govern afavorí el comerç, establí la fira de Múrcia i protegí les de Baeza, Conca i Cáceres; renovà els privilegis de Ferran III als mercaders genovesos; la seva política monetària ha estat objecte de judicis contradictoris entre els historiadors.
L'obra jurídica d'Alfons X representà una fita en l'evolució de l'antic dret castellà i comportà la unitat legislativa. D'antuvi conclogué el Septenario, començat pel seu pare Ferran III el Sant, tractat polític, moral i religiós. La seva primera obra important fou l'anomenat Fuero Real (atorgat el 1255), basat en el dret germànic, que tingué el caràcter supletori dels furs municipals, bé que en algunes poblacions tingué vigència exclusiva. Recopilació de la tradició jurídica castellana, interrompé la vigència del Fuero Juzgo. Seguí en l'obra legislativa del monarca l'Espéculo, de gran valor doctrinal, important exponent de la tendència unificadora, basat ja en elements dels drets canònic i romà. Els dos codis anteriors són el precedent més directe de la seva obra fonamental, el més important monument jurídic de Castella: Las Siete Partidas (1256-1263/65). D'altres disposicions d'Alfons X són les Leyes para los Adelantados Mayores, conjunt de regles per a l'exercici d'aquest càrrec, d'època incerta; l'Ordenamiento de las Tafurerías (1276), reglamentació de les cases públiques de joc, les Leyes del Estilo, també anomenades Declaración de las leyes del Fuero, la majoria de les quals no són sinó una explicació del Fuero Real.
L'obra literària d'Alfons X donà impuls definitiu a la prosa castellana, valorada ja en el regnat del seu pare Ferran III quan, en disposar la substitució del llatí pel castellà en els documents de la cort, establí l'oficialitat d'aquesta llengua. Essent encara príncep encomanà la versió castellana dels contes orientals recollits al llibre Calila e Dimna, el qual influí poderosament damunt narradors i fabulistes posteriors. Cap al 1270 començà la redacció de la Crónica General, que narra la història de Castella des dels orígens mítics fins al regnat de Ferran III. Amb la General e Grande Estoria intentà de realitzar una història universal, de la qual, però, únicament arribà a escriure els capítols que comprenen des de la creació fins als pares de la Mare de Déu. En la seva època, possiblement també amb la seva intervenció, hom compongué Poridat de poridades, conjunt d'exemples i de lliçons morals, d'origen àrab en la major part. Per a l'esplai de la cort redactà el Libro de ajedrez, dados et tablas, utilitzant-hi també fonamentalment texts àrabs. L'obra literària d'Alfons X no és original ni fou elaborada personalment, però fou ell qui estimulà, dirigí i corregí el treball d'un grup nombrós de col·laboradors àrabs, hebreus i cristians, els quals continuaren la tasca de l'escola de traductors de Toledo, i portaren a terme la feina més extensa de recopilació realitzada a l'edat mitjana, amb l'originalitat d'incorporar a la tradició cristiana importants aportacions d'origen oriental. L'obra poètica realitzada en llengua gallega té caràcter més personal. Fonamentalment destaquen les Cantigas de Santa Maria, conjunt de 420 cançons, 360 de les quals són de tipus narratiu, explicant miracles de la Mare de Déu, i la resta de caràcter líric, amb predomini dels loores o lloances a Maria a la manera de les cançons d'amor trobadoresques. Malgrat que és l'obra més personal d'Alfons X, hom sap que hi col·laborà el torreiro gallec Airos Numes, i possiblement algun altre poeta galaicoportuguès. Els temes narratius de les Cantigas procedeixen en la seva major part de les col·leccions de miracles de Maria que tingueren gran difusió a l'edat mitjana, especialment les de Vincent de Beauvais i Gautier de Coincy, però hi són recollits, a més, miracles de tradició popular. Alfons X deixà també 30 composicions profanes, igualment en gallec, en llur major part cançons d'escarni o poemes de contingut moral. En canvi, no cultivà el tema amorós i fins i tot mostrà desdeny per la tradició lírica galaicoportuguesa de les cançons d'amic, i es decantà amb preferència cap als gèneres d'origen provençal.