del Penedès, la presentació del llibre "Caterina Rovirosa Biscaí. Calafell, 1703? - Vilafranca del Penedès, 1731. Un passeig des dels inicis de Calafell" de Núria Raspall Rovirosa. L'encarregat de fer la presentació vaig ser jo mateix. Aquest és el text de la presentació. Si bé al llarg del meu parlament va intervenir també l'autora, fent diverses aportacions, així també, havent una interacció amb els assistents a l'acte. Aquest és el text que vaig preparar i que ara el comparteixo amb tots aquells que no van poder assistir.
Caterina Rovirosa
Biscaí. Calafell, 1703 ? – Vilafranca del Penedès, 1731. Un passeig des dels
inicis de Calafell.
Biblioteca Torras i Bages, 1 de juliol de 2021
La
nostra coneixença
Juliol de 2008. Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès. La data exacta del dia la desconeixo. Ens va presentar la Montse Morató Via, tot terreny de l’arxiu, a la qual molts li devem molt, perquè és una gran coneixedora els documents, papers i paperots que allà s’hi conserven. El dia que es jubili, encara li queden uns anyets, li haurem de fer un gran homenatge, tot sigui dit.
Al llarg d’aquests anys hem anat coincidint tant a l’Arxiu Comarcal, jo fent allà d’arxiver extern com usuari, però també, i és el motiu pel qual més ens hem conegut, ha estat perquè des de finals de 2007 jo era el responsable de l’Arxiu Eclesiàstic de Vilafranca i, per tant, realitzava la gestió de les consultes a l’arxiu. Ja fa tretze anys i mig que em faig càrrec, com ha passat el temps!
La Núria és una dona de costums. En aquells moments encara treballava a la Diputació i s’agafava un dia de festa a la feina, els divendres, per tal de venir a Vilafranca. Ho dic en passat perquè ja fa uns anyets que està jubilada i no cal que s’agafi festa, ni tampoc ho fa últimament perquè com us podeu imaginar, la pandèmia ens ho ha trastocat tot. Seguim, la Núria és una dona de costums. El divendres pel matí agafava a Barcelona un tren en direcció a Vilafranca. En arribar, anava a l’Hotel Pere III, deixava la maleta i anava a l’Arxiu Comarcal. Després anava a dinar a l’Ateneu, records d’infantesa cal dir, gairebé sempre acompanyada d’alguna persona. Recordo que jo vaig anar-hi una vegada. La Montse Morató unes quantes, també la Montse Arnan, i també algun o alguna Rovirosa que tomba per Vilafranca i voltants. A la tarda, tornava a l’Arxiu Comarcal i a les sis de la tarda venia a l’Arxiu Eclesiàstic fins a les nou del vespre. Durant tres hores buscava i tornava a buscar els seus avantpassats, també de les branques Rovirosa com Raspall i les altres que li anessin sortint, Riba també una d’elles, oi? Després se’n tornava cap a l’hotel a fer nit. L’endemà dissabte, te la podies trobar donant un tomb pel mercat, recollia la maleta al Pere III i a l’hora de dinar ja era a Barcelona. Les seves consultes sempre han anat acompanyades d’una ampolla d’aigua de litre i mig i d’una lupa, per mirar millor aquella lletra que podria ser tant difícil d’entendre. També s’acompanya d’una petita càmera de fotos per tal de fotografiar el document o registre eclesiàstic que li pot ser d’interès i mirar-s’ho en la pantalla de l’ordinador.
Cal dir que als arxius de Vilafranca –tant al Comarcal com a l’Eclesiàstic- s’han fet grans amistats i coneixences. Desconec si això succeeix a d’altres llocs. Però al final, es fan amistats, no tant sols, entre arxivers i usuaris, sinó entre els mateixos usuaris. Podríem dir que s’acaba convertint en un club social. Recordo un dia a la parròquia que van coincidir la Núria i el Josep Segura, durant tres hores cap dels dos em va demanar cap llibre per consultar. Encadenaven converses una darrera l’altra. Amb el Josep, llàstima que no ha pogut venir perquè té torn a la fàbrica, quan va fer els cinquanta anys, vam anar d’excursió tots tres un dissabte al matí, vam anar a visitar el castell de Sant Martí Sarroca, i després vam pujar al santuari de Foix, que ell el coneix bé per ser fill de Torrelles. Al final, vam acabar entaulats a la casa del Josep, amb la seva dona Marta i els seus fills, el Roger i la Júlia. Aquest és un exemple d’aquesta amistat que un pot fer en un arxiu. No és l’únic cas, succeeix bastant sovint a Vilafranca. Per exemple, tinc dos usuaris a l’arxiu de la parròquia, que acostumen a coincidir bastant sovint, són els Peres, tots dos es diuen Pere. Amb el Pere de Barcelona, ens havíem trucat durant el confinament de la pandèmia, per veure com estàvem i de tant en tant ens enviem missatges, amb l’altre Pere, el vilafranquí Pere Ferrando, fins i tot, hem tombat per Vilafranca buscant edificis per esbrinar si aquell lloc podia ser o no on va succeir tal fet o tal altra.
La
Caterina Rovirosa Biscaí
Si agafem el llibre i l’obrim per la pàgina 145 podrem llegir:
“El primer contacte amb la Caterina va venir de manera completament casual. Un dia, quan tot just feia poc temps que sabia que en Jaume Rovirosa de Rocacrespa procedir de Calafell, un historiador de Vilafranca del Penedès em va enviar les imatges d’uns capítols matrimonials de Caterina Rovirosa Biscaí, de Calafell, i de Pau Alcover, de Vilafranca del Penedès, i em comentava que, en veure el cognom Rovirosa, pensava que potser serien d’alguns avantpassats; ho feia recordant el que més d’una persona m’ha sentit dir: si algun dia trobaven cap document on apareixia el meu cognom, m’ho fessin saber perquè segur que era dels meus, tal com sempre ha passat si tinc prou informació per relacionar-los”.
Aquest historiador no és una altra persona que el Daniel Sancho. És a dir, jo. I aquest és el motiu pel qual estic fent jo la presentació del llibre. M’ho recordava la Núria en un correu electrònic el 20 d’abril, quan em demanava que fos jo qui presentés el llibre a Vilafranca:
“Precisament, tu em vas donar a conèixer l’existència de la Caterina. Un dia em vas enviar per correu els capítols matrimonials del 24 de febrer de 1727 que es van fer a Vilafranca quan es va casar amb Pau Alcover, fill d’altre Pau Alcover. […] Quan me’ls vas enviar em vas dir que els havies trobat buscant un document i que vas pensar que potser serien de la meva família. Els vaig guardar, i passat un temps, quan vaig entrar de ple a Calafell, vaig veure que tenies raó, i que sí que l’era”.
El 25 de juny de 2012 em recordaves dos coses que t’havia dit que t’enviaria, però com que estava en aquells moments acabant diversos treballs del màster que estava cursant en aquell moment vam acordar que, un cop finalitzades les entregues, t’ho enviaria. Un d’aquests treballs que estava fent pel màster era un treball titulat: “Els Alcover de Vilafranca del Penedès: de pagesos a ferrers, de ferrers a propietaris, als segles moderns i contemporanis”. El motiu del treball era conèixer els Alcover, que eren els propietaris del molí d’en Rovira, en temps que Maria Ràfols Bruna, la beata Mare Ràfols, i que van vendre els seus descendents el dit molí el 1929 a la Congregació de les Germanes de la Caritat de Santa Anna. Aquest treball rau en un calaix, a veure si el publico en alguna revista històrica. És curiós, com del meu treball, on parlo del Pau Alcover i del seu fill, Pau Alcover Miró, qui va casar-se amb la Caterina Rovirosa Biscaí.
El llibre de la Núria
El llibre de la Núria és el tercer que escriu sobre els Rovirosa. L’any 2013 va publicar “La Nissaga dels Rovirosa. Un viatge pel Penedès, 1461-2011”; el 2017, el llibre “Jaume Rovirosa Castellet, l’hereu. Rocacrespa 1640 – Constantí 1704”; i el 2020, el llibre sobre la Caterina Rovirosa. Si que dóna de si aquesta família!
En aquest cas, en el cas de la Caterina Rovirosa Biscaí, d’un fet concret, a partir d’uns capítols matrimonials, entre Pau Alcover i la Caterina, investiga i basteix tot un llibre.
En portem tres llibres sobre els Rovirosa. La trilogia. I dubto que, coneixent a la Núria, ens quedem en tres. Segur que ja deu tenir alguna idea pel cap, algun fil per estirar, per explicar-nos més històries dels seus avantpassats directes o indirectes, com és el cas de la Caterina Rovirosa Biscaí. De totes maneres, si la Núria escriu un llibre és per donar a conèixer el que ha trobat, no tant sols per gaudi propi, sinó per compartir les seves troballes amb tothom que ho vulgui llegir.
La Núria es coneix els seus avantpassats com si els conegués a tots ells de primera mà, com si haguessin conviscut tota la vida amb ella i et parla dels seus avantpassats amb una naturalitat que et deixa perplex. Es coneix als seus avantpassats “al dedillo”. Això demostra una passió per la seva història personal i familiar que ho reflecteix perfectament en els seus llibres.
La Núria en el llibre ens explica com va fent la recerca, que troba, que no troba, les dificultats, les avantatges, ens exposa quines són les tipologies documentals que fa servir, i ens descriu quina funció han tingut al llarg de la història, aquell tipus de document, posem pel cas, notarial, i ens ho explica. També les diferents fonts per conèixer la genealogia: els llibres de registre parroquials que s’inicien de manera obligatòria amb el Concili de Trento, i ens fa cinc cèntims del Concili de Trento, dels fogatges, també dels capbreus...
Per exemple, ens explica que és un debitori, a la pàgina 129: “El debitori es generava quan es comprava un bé o un producte i no es pagava a l’acte, com que qui valdria avui en dia a comprar a terminis”.
Ens descriu per exemple, amb certa gràcia, en les pàgines de context que ens descriu la història de Calafell, de la població i de la seva gent, que eren les ordalies. Ella ens diu:
“N’hi havia diferents, tot i que les més
conegudes eren la de l’aigua i la del foc. En aquesta última modalitat, als
litigants se’ls donava l’oportunitat d’escollir entre un ventall de
possibilitats, com la d’agafar amb la mà un ferro roent o posar-la dins d’una
foguera o dins d’un calder amb aigua o oli bullint, o caminar descalç damunt
les brases. Precisament aquest darrer costum encara perdura durant la revetlla
de Sant Joan, tant a Catalunya com al País Basc, de manera lúdica o voluntària.
Vistes amb ulls del segle XXI, les ordalies són pròpies d’un comportament
totalment salvatge!
Un cop quedava suficientment confirmat que les parts posades al foc havien quedat satisfactòriament socarrimades davant dels membres del tribunal, es procedia a embenar-les durant tres dies, i a segellar-les per evitar que es retiressin fins passat el temps establert. Un cop transcorregut, es destapaven i es dictaminava el resultat final en funció de si les ferides només presentaven cremades, o bé si s’havien infectat. Les butllofes que es curaven abans del temps determinat eren senyal inequívoc que Déu designava la persona que tenia la raó. En l’ordalia de l’aigua, els dos litigants eren submergits lligats de mans i peus, i qui aconseguia sobreviure, se’l considerava guanyador per haver estat l’escollit de Déu per dir la veritat”.
En aquest darrer cas, i això ja és comentari meu, havies de ser Houdini. Apunts històrics com aquest fan amè el llibre, aquestes incorporacions en el desenvolupament de la narració, li donen un toc diferent. No deixa de ser un llibre d’història, i ben referenciat en la part pròpia dels Rovirosa, però coses com aquesta fan amable la seva lectura. Aquestes descripcions que trobem al text ens ajuden i ens estalvien anar-nos a buscar en què consisteixen en un diccionari o en un altre llibre d’història.
A més, la Núria sap del que parla en relació a les fonts documentals. No parla de llibre de naixements de la parròquia, parla de llibre de baptismes de la parròquia. Perquè l’Església no fa inscripcions de naixements, sinó de baptismes, que és quan se li confereix el sagrament. A vegades, i crec recordar que la Núria ho esmenta, a vegades el capellà o l’escrivent no posava el dia del naixement sinó únicament el del bateig, perquè la data important era el dia en que, tal com diu el Catecisme de l’Església Catòlica: el baptisme és el pòrtic de la vida en l’esperit i la porta que obre l’accés als altres sagraments. Per tant, a la parròquia no s’apunten naixements, s’apunten bateigs, que és la iniciació a la vida cristiana.
Ens fa aquesta descripció de la recerca amb naturalitat. Un exemple és a la pàgina 70 del llibre on trobem diversos fragments:
“Un bon dia, se’m va acudir tornar a l’Arxiu Històric de la Biblioteca de Catalunya. El primer cop que hi vaig anar-hi va ser per consultar els llibres d’ingressos d’aquest antic hospital de Barcelona, arran de la recerca que estava fent d’un avantpassat, Guillem Rovirosa, que era de la casa coneguda amb el nom del Frare de la quadra de Rocacrespa, de Cubelles. […] Quan vaig localitzar el registre, vaig preguntar a una de les bibliotecàries si em podia indicar on estava situada la sala, o millor dit, la quadra tal com s’anomenava, que dui el nom de Santa Maria. M’hi va acompanyar. Abans, però, li havia comentat el motiu del meu interès que, com era de suposar, la va sorprendre i, fins a un cert punt, emocionar”.
També cal dir que la Núria empatitza amb els personatges i les seves històries, a la pàgina 105 ens diu:
“Quan em venen a les mans alguns d’aquests documents, no puc evitar sentir-me traslladada en aquest lloc, en aquell precís moment. quan, avui en dia, anem al notari a fer testament, la majoria de les vegades ho fem de manera preventiva pel dia que ens arribi el moment final, però abans era diferent. Acostumaven a redactar-lo quan estaven malalts, encara que, en alguns casos, els menys, es recuperessin. Veritablement, eren els últims desigs d’una persona moribunda. A més del sofriment de la malaltia, s’hi havia d’afegir l’agonia moral. En aquests casos, em sento atrapada per les circumstàncies que estaven vivint, perquè, encara que siguin d’una altra branca, no deixem de compartir una part de la mateixa sang, i en certa manera, em sento afectada”.
Entre les anotacions que tinc després de fer la lectura del llibre, trobo una extreta de la pàgina 68. La mare de la Caterina Rovirosa, que es deia Caterina Biscaí, tenia un dels dos molins de la població de Santa Oliva, al Baix Penedès. Els molins van canviant de nom a la documentació depenent del propietari en aquell moment: Biscaí, d’en Juncosa, d’Abadal... per cert, a Santa Margarida i els Monjos, a tocar al castell de Penyafort, antic convent de Sant Domènec, hi ha la masia i antic molí de l’Abadal. Potser era la mateixa família que s’anava movent.
Tinc alguns dubtes quan escrius Manyer enlloc de Mayner, perquè Mayner és un cognom recorrent en la documentació, com a mínim a Vilafranca. Hi ha també quelcom a descobrir, que segurament serà una mica difícil, però es que Pau Alcover Miró, un cop es queda viudo de la Caterina, es casa en segones núpcies amb Josep Nin Vidal, del Vendrell, el 1732, un any després de morir-se la Caterina. Molts Nin hi ha per aquí el mig i que no estiguin vinculats. Es casen a Vilafranca, a Santa Maria. Hi ha un Joan Nin, de Vilafranca, que actua com a procurador de Josep Rovirosa, pare de la Caterina, pàgina 189, tal com consta.
Bé, el llibre és completíssim. Ens presentes els capítols matrimonials del Pau Alcover i la Caterina Rovirosa, trobarem en el llibre les despeses de la boda, la descripció de les robes que va portar, excepte el color que no ho diu, és tal qual poden veure a la portada del llibre.
Finalment, dir que aquest és un llibre d’història, de genealogia, sobretot de genealogia social perquè no tant sols ens aporta informació de les persones de caire genealògic i registral, sinó que ens aporta mitjançant la documentació notarial, altra informació que complementa la manera de viure, de treballar, els conflictes, els problemes, dels personatges del llibre. També hi ha toponímia. És un llibre molt complert i empra diferents eines i recursos que l’historiador té a les seves mans per completar el màxim possible la recerca. Només li falta una excavació arqueològica amb tots els ets i uts.