La fundadora de la Congregació fou Maria Ràfols Bruna, nascuda al Molí d’en Rovira, el 5 de novembre de 1781, en mig d’una llar senzilla de la Vilafranca del segle XVIII, i en una família pagesa formada pels seus pares, Cristòfol i Margarita. Dos dies després del seu naixement, el 7 de novembre, rebré el sagrament del baptisme a l’església de Santa Maria de la mà del vicari Miquel Vila. Heus ací un fragment corresponent al registre del seu bateig: “[…] filla legitima, y natural de Christofol Ràfols Moliner del Moli dit den Rovira de dita Parroquia natural empero de la Santa Margarida del Panades y de Margarida Bruna sa muller tambe de Sta. Margarida foren Padrins Joan Pau Alcover Jove Pages, y Maria Bruna donsella filla de Joan Bruna Pages difunt y de Rosa Brugal conjuges”.
Poc temps després, la família Ràfols es traslladà al Molí de Mascaró, a la Bleda, anys que passà la seva infantesa la nostra protagonista. Les notícies sobre Maria Ràfols escassegen. Se sap que al 1794 va morir el seu pare i que la mare es tornà a casar amb Josep Marcer de Vilanova. Es traslladaren a viure a la capital del Garraf. Hi ha constància de que anà a Barcelona a estudiar interna, al Col·legi de l’Orde de Nostra Senyora. Si al 1794 se li morí el pare, el 1804 morí la seva mare a Vilanova.
No se sap com, Maria Ràfols anà a parar al Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Allà, el vicari de l’Hospital, el pare Joan Bonal (nascut a Terrades, Girona), coneixedor de la realitat que vivia l’Hospital de Gràcia, a Saragossa, mobilitzà a dotze “Germanes” i a dotze “Germans” com a voluntaris, per a realitzar un viatge fins a la capital aragonesa.
El viatge realitzat en carro i passant adversitats, arriben el 28 de desembre de 1804, a Saragossa, i davant de la Verge del Pilar li demanen protecció per a exercir la seva feina en els ideals de “caritat” i “amor”. Amb només 23 anys s’encarrega de dirigir el primer grup i allà comencen a treballar a l’Hospital de Gràcia, com si d’una “ONG” (organització no governamental) es tractés. No foren els germans i les germanes ben rebuts per part del personal de l’Hospital i patint, a part de la manca de eines per a exercir el “voluntariat”, el maltractament dels quals haurien d’ésser els seus companys i col·laboradors mutus.
Passats els primers temps, i el grup masculí havent desaparegut, la Guerra del Francès (també anomenada de la Independència), fou un dur cop per a les monges. Els setges dels exèrcits francesos eren forts, i si Agustina d’Aragó era la figura “lluitadora” social, Maria Ràfols era la figura “lluitadora” de la caritat. Es per aquest motiu que se’l hi atorgà el títol de ”Heroïna de la Caritat”.
En el primer setge a Saragossa els francesos bombardejaren l’Hospital i es incendià. Hagueren de traslladar l’Hospital a un altre espai molt més limitat. Molt més dur en fou el segon setge. Maria Ràfols, i les altres germanes, hagueren de demanar almoina, de deixar de menjar i fins i tot Maria Ràfols, s’arribà fins al campament francès situat a Torrero (actualment és un barri de Saragossa) per a demanar al general Lannes ajuda pels malalts i ferits. José María de Javierre així ho comenta: “[…] Eligió a dos Hermanas acompañantes, sujetaron a un palo el trapo blanco señal de paz, se echaron a la calle tomando el camino de las puertas de Santa Engracia derechamente hacia las posiciones francesas, sin preocuparse de bombas ni disparos... Quisiera yo haber contemplado la cara de los tiradores sitiados cuando las vieron pasar sin detenerse; y la cara de los soldados franceses cuando las vieron llegar: tres monjas con su hábito negro enarbolando una bandera blanca. Jamás en las batallas europeas presenciaron tal espectáculo […]”. Aquesta visita al campament francès s’anà repetint en la cerca de medicaments i “restes” de menjar dels francesos.
En aquest segon setge, apareix en la memòria de la Congregació, la tradició del “Cantarico”. En el context del segon setge i la manca de l’abast d’aigua, subministrament tallat pels francesos, la set envaïa als malalts ja que les reserves s’havien exhaurit; Maria Ràfols recordà que a la sagristia de l’església es servava un càntir d’aigua beneïda, l’anà a cercar i en donà a beure als malalts. Un cop begueren tots, Maria Ràfols retornà el càntir al seu lloc, i en deixar-ho veié que hi havia la mateixa aigua que abans de beure.
Al 1815, Maria Ràfols retornà a Vilafranca durant un període de dos mesos per a descansar i passar un temps amb la seva família. Segurament a la casa d’algun germà que o bé no aniria a Vilanova amb la seva mare quant es tornà a casa, o bé perquè retornà a Vilafranca un cop va morir.
En el clima i el context de les guerres carlines, una altra vegada sacseja a Maria Ràfols, al 1834. La presència d’una planxa de plom per a fer flors de roba que Maria Ràfols tenia, fou peça clau per explicar el que passà. Unes falses declaracions de dues persones, digueren que a l’Hospital, el capellà Nerín tenia unes planxes per a fer bales i cartutxos i qui li aconseguí la placa era Maria Ràfols. La vilafranquina anà a la presó durant dos mesos, fins que hom pagà una fiança. Un any després fou declarada innocent, però l’obliguen a anar a Osca, desterrada, on viurà amb les monges fins al 1841 que retorna a Saragossa. Del 1841 al 1845 s’encarregarà de dirigir la “Inclusa”, fins que la “Sitiada”, que era la Junta de Govern de l’Hospital, la jubilà. Li arribà la mort el 30 d’agost de 1853, després de tota una vida dedicada als altres. En la celebració de la Beatificació de la Mare Ràfols, el 16 d’octubre de 1994, al sermó proclamat per Joan Pau II destacà d’ella que “la caridad no muere, no pasa jamás, la gran lección de una caridad sin fronteras, vivida em la entrega de cada día”.
Poc temps després, la família Ràfols es traslladà al Molí de Mascaró, a la Bleda, anys que passà la seva infantesa la nostra protagonista. Les notícies sobre Maria Ràfols escassegen. Se sap que al 1794 va morir el seu pare i que la mare es tornà a casar amb Josep Marcer de Vilanova. Es traslladaren a viure a la capital del Garraf. Hi ha constància de que anà a Barcelona a estudiar interna, al Col·legi de l’Orde de Nostra Senyora. Si al 1794 se li morí el pare, el 1804 morí la seva mare a Vilanova.
No se sap com, Maria Ràfols anà a parar al Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Allà, el vicari de l’Hospital, el pare Joan Bonal (nascut a Terrades, Girona), coneixedor de la realitat que vivia l’Hospital de Gràcia, a Saragossa, mobilitzà a dotze “Germanes” i a dotze “Germans” com a voluntaris, per a realitzar un viatge fins a la capital aragonesa.
El viatge realitzat en carro i passant adversitats, arriben el 28 de desembre de 1804, a Saragossa, i davant de la Verge del Pilar li demanen protecció per a exercir la seva feina en els ideals de “caritat” i “amor”. Amb només 23 anys s’encarrega de dirigir el primer grup i allà comencen a treballar a l’Hospital de Gràcia, com si d’una “ONG” (organització no governamental) es tractés. No foren els germans i les germanes ben rebuts per part del personal de l’Hospital i patint, a part de la manca de eines per a exercir el “voluntariat”, el maltractament dels quals haurien d’ésser els seus companys i col·laboradors mutus.
Passats els primers temps, i el grup masculí havent desaparegut, la Guerra del Francès (també anomenada de la Independència), fou un dur cop per a les monges. Els setges dels exèrcits francesos eren forts, i si Agustina d’Aragó era la figura “lluitadora” social, Maria Ràfols era la figura “lluitadora” de la caritat. Es per aquest motiu que se’l hi atorgà el títol de ”Heroïna de la Caritat”.
En el primer setge a Saragossa els francesos bombardejaren l’Hospital i es incendià. Hagueren de traslladar l’Hospital a un altre espai molt més limitat. Molt més dur en fou el segon setge. Maria Ràfols, i les altres germanes, hagueren de demanar almoina, de deixar de menjar i fins i tot Maria Ràfols, s’arribà fins al campament francès situat a Torrero (actualment és un barri de Saragossa) per a demanar al general Lannes ajuda pels malalts i ferits. José María de Javierre així ho comenta: “[…] Eligió a dos Hermanas acompañantes, sujetaron a un palo el trapo blanco señal de paz, se echaron a la calle tomando el camino de las puertas de Santa Engracia derechamente hacia las posiciones francesas, sin preocuparse de bombas ni disparos... Quisiera yo haber contemplado la cara de los tiradores sitiados cuando las vieron pasar sin detenerse; y la cara de los soldados franceses cuando las vieron llegar: tres monjas con su hábito negro enarbolando una bandera blanca. Jamás en las batallas europeas presenciaron tal espectáculo […]”. Aquesta visita al campament francès s’anà repetint en la cerca de medicaments i “restes” de menjar dels francesos.
En aquest segon setge, apareix en la memòria de la Congregació, la tradició del “Cantarico”. En el context del segon setge i la manca de l’abast d’aigua, subministrament tallat pels francesos, la set envaïa als malalts ja que les reserves s’havien exhaurit; Maria Ràfols recordà que a la sagristia de l’església es servava un càntir d’aigua beneïda, l’anà a cercar i en donà a beure als malalts. Un cop begueren tots, Maria Ràfols retornà el càntir al seu lloc, i en deixar-ho veié que hi havia la mateixa aigua que abans de beure.
Al 1815, Maria Ràfols retornà a Vilafranca durant un període de dos mesos per a descansar i passar un temps amb la seva família. Segurament a la casa d’algun germà que o bé no aniria a Vilanova amb la seva mare quant es tornà a casa, o bé perquè retornà a Vilafranca un cop va morir.
En el clima i el context de les guerres carlines, una altra vegada sacseja a Maria Ràfols, al 1834. La presència d’una planxa de plom per a fer flors de roba que Maria Ràfols tenia, fou peça clau per explicar el que passà. Unes falses declaracions de dues persones, digueren que a l’Hospital, el capellà Nerín tenia unes planxes per a fer bales i cartutxos i qui li aconseguí la placa era Maria Ràfols. La vilafranquina anà a la presó durant dos mesos, fins que hom pagà una fiança. Un any després fou declarada innocent, però l’obliguen a anar a Osca, desterrada, on viurà amb les monges fins al 1841 que retorna a Saragossa. Del 1841 al 1845 s’encarregarà de dirigir la “Inclusa”, fins que la “Sitiada”, que era la Junta de Govern de l’Hospital, la jubilà. Li arribà la mort el 30 d’agost de 1853, després de tota una vida dedicada als altres. En la celebració de la Beatificació de la Mare Ràfols, el 16 d’octubre de 1994, al sermó proclamat per Joan Pau II destacà d’ella que “la caridad no muere, no pasa jamás, la gran lección de una caridad sin fronteras, vivida em la entrega de cada día”.