Aquestes són les notes que vaig emprar en la meva participació en el debat posterior al passi del documental "El periple, la vella llum d'Europa". Són reflexions entorn el visionat del documental, obra de Mario Pons.
El record
Després
de veure el documental em porta al record d’altres dos documentals que havia
vist anteriorment. Un, el documental “Una verdad incómoda” d’Al Gore. Per què?
En aquell documental se’ns parlava d’un problema global, el canvi climàtic, un
problema que hem d’afrontar entre tots i totes. El què hem vist al Periple és
un problema global, les guerres i els refugiats. Vivim en un món globalitzat
amb problemes comuns i cal cercar solucions i conclusions comunes. Avui dia,
les fronteres no tenen cap sentit. Cada vegada més la gent compra a Amazon, un
gegant de les vendes francès, o a AliExpress, un altre gegant, en aquest cas
xinès. Les úniques fronteres que existeixen actualment són les naturals: els
mars, els oceans, les muntanyes... El món, la casa comuna, que hem de vetllar
per ella i la seva gent, per nosaltres i els nostres veïns.
L’altre
documental correspon a “El Papa Francisco, un hombre de Palabra”. Aquest record
me l’ha portat les imatges de Setmana Santa de Tortosa al final del documental.
Fa poques setmanes el vaig veure i també reflexionava sobre els refugiats. Així com l'entrevista que Jordi Évole li va fer al programa "Salvados".
El far
El
far és una torre amb una llanterna a la part superior. Aquesta és la definició
habitual dels diccionaris. Però al diccionari Alcover Moll, del qual en soc un
gran afeccionat, ens diu també que es una “Cosa que serveix de guia per a la
salvació”. La llum és la salvació, és el camí cap a un món millor, sinó hi ha llum,
hi ha obscuritat, la foscor. Aquesta produeix por, incertesa... al principi del
documental se’ns diu, si hi ha un far apagat és que alguna cosa passa...
El
far ha d’ajudar a trencar fronteres. Però sempre que està encès ajuda? El far
de Lesbos l’hagueren d’apagar perquè portava confusió i les barques
embarracaven. El far de la illa de Buda el cremaren per evitar que s’encengués
ja que facilitava la seva localització als avions italians situat a l’illa de
Mallorca.
Drama
Si
haguéssim de resumir aquest documental en una paraula hauríem de parlar de
DRAMA, en majúscules. El drama de les guerres, del terrorisme, dels refugiats,
dels exiliats.
La
gent va marxar a la Guerra Civil Espanyola, al principi i al final de la
guerra, per por, per necessitat de salvar-se. Dic al final, és evident, marxant
de l’Exèrcit franquista. Dic al principi, perquè gent de dretes i religiosos i
religioses també marxaren a l’exili fugint els mesos de juliol i agost. Per
exemple, a Vilafranca, el pare Martí Grivé, capellà de Sant Ramon i fundador
del Museu de Vilafranca. També Pere Grases. Ell era secretari de l’alcalde de
Barcelona Carles Pi Sunyer. Recomano la lectura del llibre “El dia revolt.
Literatura catalana de l’exili” de Julià Guillamón, publicat el 2008 i
presentat al Vilafranca el maig de 2009.
Segons
ACNUR, l’organisme de la ONU d’ajuda al refugiat, d’Espanya marxaren 440.000
ciutadans, finalitzada la Guerra Civil. Tots tenim les imatges al cap, per
haver-les vist en fotografies, pel·lícules i documentals del Perthus. A Mèxic
arribaren 25.000 persones. Creuaren la gran frontera, que és l’Oceà Atlàntic.
Sobre
els exiliats espanyols, tal com va escriure el catedràtic Javier Tusell, els hi
va caure una doble pena: la segona guerra mundial i la discòrdia interna. Quan
Alemanya va envair França, espanyols foren retornats a la frontera amb Espanya,
13.000 foren traslladats a Alemanya on foren portats a camps de concentració,
entre ells, el de Mauthausen. D’altres espanyols es pogueren quedar a França i
lluitaren amb els aliats contra l’ocupació alemanya. Fins i tot, a
l’alliberament de París, hi entraren espanyols. La discòrdia venia donada pels
desacords en com organitzar l’exili i l’ajut als exiliats espanyols. Per un
costat, el SERE, el Servicio de Emigración de los Republicanos Españoles, de
Juan Negrín, president del Consell de Ministres. Per un altre, la JARE, la
Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles, organitzada per Indalecio
Prieto, que havia estat ministre de Defensa fins el 1938 i que al final de la
guerra es trobava a Mèxic, i que el seu president va ser Lluís Nicolau d’Olwer.
L’exili a Amèrica llatina va ser, sobretot, de classes dirigents. A Europa, de
classe obrera i camperola.
Els
sirians tenen necessitat de parlar del conflicte, de la seva desgràcia, de les
seves pèrdues, necessiten exterioritzar. Tot al contrari del què passà a la
Guerra Civil. Encara ara, vuitanta anys després de la seva fi, hi ha qui no vol
parlar, no vol recordar? O no vol exterioritzar el seu record.
Tampoc
ens em d’oblidar l’exili interior que hi hagué a Espanya després de la guerra
civil. Alguns per motius polítics, hi hagueren desterraments, prohibicions a
tornar a residir al seu poble, a la seva ciutat, havent de passar diversos anys
fóra del seu lloc, del seu espai, del seu ambient. Lluny de la família.
Però
també per motius econòmics, la gent que marxà de casa seva, ho deixà tot, per
la fam. Quanta gent no vingué a Catalunya buscant treball en les fàbriques, a
l’àrea metropolitana de Barcelona, a Sabadell, a Terrassa... com vivia aquesta gent? Molt
sovint en barraques. Riades del Vallès de l’any 1962.
Les fotografies
Les fotografies
són records. En el documental es veuen a alguns dels protagonistes amb fotografies
en paper a les mans. La família siriana, Alfred Vallès i la família Bada Leal. Són
presents en les seves mans. Possiblement ha estat el poc que s’han pogut emportar
amb ells, els pocs records que poden conservar de temps passats... La fotografia
conserva el moment, parem atenció ara quan fem una fotografia, que fotografiem,
a qui... els hi donem un valor? O fotografiem indiscriminadament, es guarden en
el disc dur, en la targeta de memòria del telèfon...
La solució
Síria.
Qui reconstruirà el seu país? Podran tornar tots a algun dia? Quin futur els
espera? Quina solució pot haver?
