Aquest divendres a la tarda he assistit a la presentació del llibre de Ramon Marrugat i Cuyàs titulat "La poesia de Manuel Milà i Fontanals" publicat per l'Institut d'Estudis Penedesencs.
La publicació d'un llibre en temps de crisi econòmica sempre és elogiant, però sobretot encara ho és més quan es tracta d'un llibre sobre l'estudi de la poesia en català de Manuel Milà i Fontanals, un tema que podria tenir un públic reduït però que en la presentació s'ha fet pal·lesa que no era així.
Aquestes quatre ratlles les escric acabat de venir de l'acte de presentació. Algun dia, espero no molt llunyà, el llegiré perquè, editorialment parlant, té les mides que més m'agraden per un llibre i que el seu tacte es deixa acaronar.
Molt bona feina a tots, moltes felicitats i, en especial, al Ramon Marrugat, qui he coincidit sense posar-nos d'acord, en alguns llocs més insuals com va ser el seminari de l'Arquebisbat de Tarragona en un curs sobre arxius parroquial. El meu interès com arxiver i el seu com usuari.
Aquesta setmana podreu llegir en el Cargol el meu darrer article en el "Racó de la Història". El trobareu en paper i també en la web. Aquesta setmana... Sant Raimon de Penyafort!
Des del dimecres 9 de desembre de 2009 es poden consultar online els continguts d’aquests setmanaris desapareguts.
S'han digitalitzat per la Generalitat en un projecte d'abast català amb la participació dels Arxius Comarcals.
Dins del projecte Pandora, de la Subdirecció General d'Arxius de la Generalitat de Catalunya, s’ha iniciat un projecte de digitalització de la premsa local i comarcal dipositada en els Arxius Comarcals. Aquest projecte que fins l’actualitat, ha permès la digitalització de 407.780 pàgines de premsa local i comarcal de 16 comarques catalanes, a l’Alt Penedès, permet consultar per Internet els setmanaris ja desapareguts d’Acció Catòlica, Panadés, La Voz del Penedès i Tothom publicats a Vilafranca entre els anys 1923 i 1984 a través de l'adreça: http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/pandora.
A través d’aquesta adreça, es pot consultat on-line el setmanari Acció Catòlica entre els anys 1923-1956 amb un total de 6.599 pàgines; el setmanari Panadés i La Voz del Penedès entre els anys 1962 i 1980 amb un total de 15.702 pàgines, i el setmanari Tothom que es publicà entre els anys 1969 i 1984 amb 13.017 pàgines. Aquesta digitalització, practicada sobre els fons hemerogràfics conservats a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès, s’ha fet per garantir la preservació dels originals, que es deterioren molt ràpidament per la baixa qualitat del paper amb l’ús continuat pels investigadors i estudiosos. D’aquesta manera es pot permetre la consulta sense restringir l’accés a la informació. Es poden fer consultes per dates o per paraules, de forma que el programa fa una recerca contra tots els diaris, o contra un de concret, mostrant-nos només les pàgines concretes on es compleix la condició de recerca. L’aplicatiu, fa possible ampliar les consultes a la premsa digitalitzada de totes les comarques de Catalunya. La consulta es pot realitzar per tota Catalunya, per comarques concretes o si s’escau, dins de cada comarca es poden escollir els diferents diaris digitalizats. Les cerques es poden fer amb cerca simple o avançada. En aquest darrer cas, es poden fer cerques per paraules i frases, en totes les publicacions o algunes en concret i també se’n pot concretar l'espai cronològic. Cal remarcar que aquesta eina representa un avantatge pels estudiosos, investigadors i usuaris perquè permet universalitzar la cultura atès que es pot fer la consulta des de qualsevol lloc del món, sense restriccions d’horaris i sense la necessitat de desplaçaments.
El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, sota la direcció del Museu d’Història de Catalunya, restaurarà les tombes reials del Monestir de Santes Creus, coincidint amb el 850è aniversari del monument, que se celebra l’any vinent. Les tombes reials, que daten del segle XIV, corresponen als reis Pere III el Gran, Jaume II i la seva esposa Blanca d’Anjou i a l’almirall Roger de Llúria. Aquest projecte de restauració el va anunciar el dia 26 de novembre, en roda de premsa el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras.
El projecte consisteix en una intervenció arquitectònica, arqueològica i escultòrica a les tombes i l’obertura, l’excavació, l’exhumació i l’estudi de les restes humanes dels sepulcres. Segons els historiadors, aquestes tombes reials són els primers exemples de l’art gòtic català.
Durant la roda de premsa, el conseller ha destacat especialment l’obertura de la tomba de Pere III el Gran per a la seva restauració i estudi, “ja que els estudis previs que s’han fet d’inspecció i anàlisi semblen corroborar que es tractaria de l’única tomba reial de la Corona d'Aragó d’època medieval que no ha estat profanada i que, per tant, podria aportar dades inèdites del rei”. Segons apunten alguns historiadors, podria tractar-se d’una de les darreres tombes d’un rei medieval encara per estudiar.
D’aquesta manera, i després de romandre més de 700 anys intacta, el projecte de restauració preveu l’obertura d’aquesta tomba, que serà una oportunitat única per obtenir dades sense precedents sobre la vida i el físic del rei (ADN, característiques físiques, malalties que va patir durant la seva vida, causa de la mort, dieta alimentària, entre d’altres) i sobre els rituals d’enterrament reial de l’època, indumentària, armes i objectes d’ús reial que s’hi poguessin trobar (tècniques d’embalsamament, disposició del cos, aixovar amb què eren enterrats, tipus de taüt, entre altres aspectes).
El conseller ha anunciat que si l’estat de les restes ho permet, el cos del rei es traslladaria al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, amb seu a Sant Cugat del Vallès, per a ser restaurat i analitzat.
La intervenció també és d’especial interès atesa la importància de Pere III el Gran (València, 1240-Vilafranca del Penedès, 1285), fill de Jaume I i Violant d’Hongria, que va ser monarca d'Aragó i València i comte de Barcelona (en el període 1276-1285). Està considerat el responsable de l’expansió mediterrània de la Corona d'Aragó en l’edat mitjana. Es va casar, a desgrat del Papat, amb Constança de Sicília, filla del rei Manfred I. Va conquerir Sicília lluitant contra els francesos i contra el Papat, va flexibilitzar el poder autocràtic reial i va fer el primer pas per allunyar l’Església del poder polític a Europa.
El conseller Tresserras s’ha referit a Pere III com “un gran personatge històric que va marcar una època en l’Europa del seu temps” i ha afegit que “va ser l’arquitecte d’un ambiciós model d’expansió per la Mediterrània”. Joan Manuel Tresserras també ha destacat la gran presència del rei en la literatura i ha assenyalat que el van citar autors com Dant, Bocaccio o Shakesperare.
Estudi interdisciplinar del sepulcre de Pere III Amb motiu de la restauració, s’han fet uns estudis previs d’inspecció i anàlisi de la tomba de Pere III, que han consistit en una endoscòpia (visió de l’interior del sarcòfag per mitjà d’una petita càmera de vídeo) i una analítica de gasos (estudi de l’atmosfera interior per determinar els compostos volàtils que poden desaparèixer un cop oberta la tomba).
Les imatges de l’endoscòpia mostren la presència d’unes restes humanes que ocuparien la llargada total de la banyera, cobertes per un teixit i contingudes dins una estructura de taüt, probablement de fusta i sense tapa. L’endoscòpia permet intuir la presència d’un crani i d’una possible cervellera o casc. Encara es desconeix si el cos porta vestimenta reial, armament i elements de defensa. Des del punt de vista científic, el nivell d’estanquitat de la tomba hauria permès un bon estat de conservació de les restes i de l’atmosfera ambiental interior del sarcòfag, que també pot aportar dades inèdites fins al moment.
Els primers resultats de l’analítica de gasos mostren que es podrien identificar elements com la brea, el betum, el sílice o herbes aromàtiques, que formen part de les receptes egípcies, gregues i posteriorment medievals utilitzades en processos d’embalsamament. L’embalsamament va ser una pràctica habitual en els enterraments de membres de les cases reials europees a partir del segle XII, amb tècniques procedents de l’antic Egipte.
L’excavació de la tomba, molt complexa tècnicament, permetrà fer un estudi interdisciplinari de les restes amb la intervenció d’historiadors, arqueòlegs, restauradors especialitzats en els diversos tipus de materials que es puguin trobar a l’interior de la tomba i paleopatòlegs, entre d’altres especialistes.
Els avenços tecnològics actuals permetran saber les característiques físiques i genètiques del rei, així com les malalties que va patir al llarg de la seva vida, la seva dieta alimentària o la causa de la seva mort. Així, es podrà fer una reconstrucció genètica de la dinastia reial, ja que s’analitzarà l’ADN de Pere III i es compararà amb les altres restes òssies, com les de la tomba de Jaume I, a Poblet, o la de Jaume II, a Santes Creus. També s’utilitzaran les noves tecnologies per fer una reconstrucció facial del rei.
Un rei enterrat com un emperador Pere III va ser enterrat en un sepulcre molt sofisticat, propi d’un emperador. El cos del rei es troba en una banyera de pòrfir, elaborada en època antiga, probablement amb pedra procedent d’Egipte. Només queden onze banyeres d’aquest tipus a tot Europa. La reutilització de banyeres romanes de pòrfir com a sarcòfag reial va ser un tret característic de la cultura funerària del baix-imperi i del món bizantí que van reprendre tant els emperadors carolingis com, més tard, els papes de Roma.
La banyera disposa d’una gruixuda tapa de pedra nummulítica de Girona sobre la qual hi ha un sarcòfag format per una urna amb escultures policromades amb motius florals i religiosos. Tot aquest conjunt es troba dins d’un templet format per columnes que sostenen una volta i quatre pinacles.
Pere III va ser enterrat primerament l’any 1285 en un lloc indeterminat del mateix monestir, prop de l’altar, i va ser traslladat entre finals de l’any 1302 i principis de 1303 en un enterrament secundari a aquesta tomba, que va fer construir el seu fill Jaume II per honorar la grandesa del seu pare. Pocs anys després es construí un altre mausoleu a l’altra costat del creuer, on van ser enterrats el fill de Pere III, Jaume II, i la seva esposa Blanca d’Anjou. D’altra banda, al costat del mausoleu de Pere el Gran es troba la tomba de l’almirall Roger de Llúria, que va manifestar la seva voluntat de ser enterrat als peus del seu senyor.
La documentació històrica indica que només hi va haver un intent d’obertura de la tomba de Pere III, l’any 1857 per part del restaurador Bonaventura Hernández Sanahuja, que va poder aixecar uns escassos centímetres la tapa del sepulcre, tal com explica a les seves memòries. Es creu que la sepultura no ha estat profanada degut al gran pes de la tapa i del conjunt escultòric que té al damunt i perquè el monestir de Santes Creus va romandre en estat d’abandonament durant un període molt curt de temps després de la desamortització de 1835, ja que es va anar poblant ràpidament de pagesos de la zona i l’església es va transformar en parroquial ben aviat.
850è aniversari de Santes Creus El juny de 2010 se celebra el 850è aniversari del Reial Monestir de Santes Creus, en commemoració de la donació de Santes Creus a la comunitat cistercenca de Santa Maria de Valldaura l’any 1160, data considerada com la de la seva fundació.
La restauració de les tombes reials és l’actuació més destacada prevista pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació per commemorar aquest aniversari. El projecte es completarà amb un projecte d’il·luminació de les tombes reials i del presbiteri de l’església. D’altra banda, el Museu d’Història de Catalunya, que gestiona els monuments patrimoni de la Generalitat, entre ells el Reial Monestir de Santes Creus, preveu emprendre mesures de millora de l’acolliment dels visitants i ja ha posat en marxa una nova senyalització interpretativa del monument que permet fer un itinerari pel conjunt. L’any 2008 el monestir va rebre 76.515 visites i va ser el segon monument més visitat de tots els que gestiona la Generalitat.
Avui, 24 de novembre de 2009, fa dos anys que vaig posar en funcionament aquest bloc dedicat a la història i a la cultura d'aquí i d'arreu. Les actualitzacions d'un bloc sempre no són fàcils de realitzar si no es manté una constància setmanal o quinzenal. Hem tingut mesos amb 4 entrades o mesos amb simplement 1. No sempre la feina professional ha fet possible mantenir aquestes actualitzacions. Al llarg d'aquests dos anys hem comptabilitzat 3.846 visites. La majoria d'entrades es realitzen des d'Espanya, encara que també rebem visites procedents d'altres països, destacant les consultes realitzades des de Sudamèrica. Els articles que la gent ha consultat més han estat els que fan referència a una ressenya del llibre d'Ivan Bunin "Días malditos" (m'imagino que són estudiants) i els articles que fan referència a les petjades de l'aviació republicana a Santa Margarida i els Monjos, que com ja sabeu alguns de vosaltres, fa 5 anys que treballo aquest tema. També han tingut moltes visites el pregó que vaig pronunciar a la Festa Major de Les Llambardes (Torrelles de Foix), i l'article sobre Sant Jocund, patró de Vilafranca. Continuarem treballant i difonent aspectes històrics i culturals, recerques, noticies d'interès, curiositats de Vilafranca, del Penedès i d'arreu.
Ja tenim preparats alguns articles més que properament podreu llegir.
A vegades assistir a un ple municipal serveix per conèixer d'on venen els mals històrics de Catalunya i dels Països Catalans per les lliçons d'història que imparteixen magistralment alguns regidors. En el torn de prec i preguntes en el final del ple celebrat aquest passat dimarts 17 de novembre de 2009, el grup municipal de la CUP (Candidatura d'Unitat Popular) va demanar que és canviés el nom del carrer del Cid per un d'aquí ja que aquest personatge no és català ni té res a veure amb els Països Catalans. La desmemòria, la falta de coneixement de la història i la extrema ignorància porten a aquestes afirmacions. M'he permès copiar a continuació l'entrada en l'Enciclopèdia Catalana sobre el Cid:
el Cid [Rodrigo Díaz de Vivar] Vivar, Castella, ~1043 - València, 10 de juliol de 1099
Sobrenom d'origen àrab amb el qual és conegut el guerrer Rodrigo Díaz de Vivar. Era fill de Diego Laínez i descendent del semillegendari Laín Calvo. Orfe de jove i criat a la casa de l'infant Sanç, fill de Ferran I de Lleó i Castella, participà, en el seguici d'aquest i a favor d'al-Muqtadir de Saragossa, en la batalla de Graus (1063) contra Ramir I d'Aragó. Esdevingut Sanç rei de Castella (1065), aquest el féu alferes reial. La seva victòria en el combat singular sostingut amb el navarrès Eiximèn Garcés (vers el 1066) pel domini d'uns castells li valgué el sobrenom de Campeador, i per la seva afortunada gestió en el setge de Saragossa (1067) rebé, sembla, el títol de Cid. Participà en les lluites de Sanç II contra el seu germà Alfons de Lleó a Llantada (1068) i a Golpejera (1072) i en l'atac contra Zamora, posseïda per la infanta Urraca, en el qual morí el rei, fet que donà a Alfons la corona de Castella. Pel juliol del 1074 es casà amb Ximena Díaz, neboda del rei Alfons, de la qual l'any següent tingué el seu primogènit Diego; el rei féu lliures llavors totes les seves heretats. El 1079 ajudà el rei de Sevilla al-Mu'tamid contra el de Granada, que era ajudat pel comte García Ordóñez, el qual fou fet presoner a Cabra. Enemistat amb Alfons VI, sobretot arran d'una cavalcada que féu el 1081, sense autorització d'aquest, contra el regne de Toledo, fou expulsat de Castella. El Cid i la seva mainada s'oferiren aleshores als comtes de Barcelona Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, però l'oferiment no fou acceptat i sembla que hi hagué alguna violència a la cort de Barcelona, a conseqüència de la qual el Cid devia ferir un nebot dels comtes. Ajudà aleshores Yūsuf al-Mu'tamin, rei de Saragossa, en la lluita contra el seu germà al-Mundir, rei de Lleida, Tortosa i Dénia, que cercà l'ajut dels comtes de Barcelona i de Sanç Ramires d'Aragó: el 1082 aquells ocuparen Montsó i Tamarit i reedificaren el castell d'Almenar, on derrotaren i feren momentàniament presoner Berenguer Ramon II. Després d'un nou intent, fallit, de reconciliació amb Alfons VI de Castella i Lleó (1083), dugué a terme, al servei d'al-Mu'tamin, una incursió a Aragó, i unes altres, a la comarca de Morella (1084) —reedificà i guarní el castell d'Olocau—, i el 14 d'agost de 1084 derrotà prop de Morella al-Mundir i el seu aliat Sanç Ramires. Mort al-Mu'tamin (1085), el Cid romangué al servei del seu fill Ahmad ibn Yūsuf al-Musta'īn. La invasió dels almoràvits i la derrota d'Alfons VI a Sagrajas (1086) afavoriren una nova reconciliació amb aquest, el qual li concedí dominis importants. Probablement d'acord amb ell, intervingué (1088) amb al- Musta'īn en la defensa de València, assetjada per al-Mundir i els catalans, els quals es retiraren vers Tortosa davant la presència del Cid. Aquest restà aleshores al costat d'al-Qādir a València, que després acudí novament a defensar (1089) de l'atac, aquesta vegada conjunt, d'al-Musta'īn i Berenguer Ramon II, i obligà aquest darrer a replegar-se a Requena. Fallit un contacte amb Alfons VI, amb qui s'havia de trobar prop de Xàtiva, fou acusat per aquest de traïció, foren presos els seus feus i heretats i empresonats la seva muller i els seus fills; l'oferiment d'exculpar-se en combat judicial fou desatès. Llavors s'emparà (1090) del castell de Polop i de l'important tresor d'al-Mundir, reedificà el castell d'Ondara i derrotà, a Tébar, Berenguer Ramon II, el qual ell féu presoner ensems amb altres nobles catalans, que alliberà poc temps després mitjançant un rescat important. Mort al-Mundir, el seu fill Sulaymān ibn Hūd acceptà la protecció del Cid. Un nou intent de reconciliació amb Alfons VI (1091) fracassà i, desenganyat, decidí d'establir-se permanentment a l'orient de la Península Ibèrica i de cercar, davant el perill almoràvit, una sòlida entesa amb tots els sobirans d'aquestes terres: fortificà Benicadell, convingué una pau estable amb Sanç Ramires (1091) i amb al-Musta'īn de Saragossa, i aconseguí una avinença entre aquest i Sanç Ramires. Restaren com a adversaris Alfons VI (que atacà València el 1092) i sobretot els almoràvits, que ja havien arribat a Alzira. Al juliol del 1093, després d'apoderar-se de Juballa (el Puig), inicià el setge de València, on el cap del partit proalmoràvit, ibn Gahhāf, havia enderrocat i fet executar al-Qādir i intentava, llavors, d'independitzar-se alhora dels almoràvits i del Cid i de fer cara a una fracció que volia incorporar la ciutat a l'imperi almoràvit. El setge (aviat ocupà els ravals de Vilanova i d'Alcúdia), dificultat per repetides incursions almoràvits, perdurà fins el 15 de juny de 1094, que el Cid prengué possessió de València, bo i respectant a ibn Gahhāf el càrrec de cadi. Organitzà llavors el règim de la ciutat per fer possible la convivència entre cristians i sarraïns, i féu venir de Castella la seva muller i els seus fills Diego, Cristina i María. Repel·lí un nou atac de l'exèrcit almoràvit i, lliure ja d'aquest perill, féu executar ibn Gahhāf (maig del 1095). Encara hagué de fer cara a una revolta sarraïna dins la ciutat i, ajudat de Pere I d'Aragó, a una nova irrupció almoràvit, que fou derrotada a Bairén (gener del 1097). Fou vençut més tard a Alzira, però contraatacà pocs mesos després als reductes sarraïns d'Almenara i Morvedre, que ocupà el 1098. El casament de la seva filla María amb Ramon Berenguer III (1098), i de l'altra, Cristina, amb l’Infant Ramir, senyor de Montsó, desvinculà definitivament el Cid de Castella-Lleó i completà el seu enquadrament en els estats cristians de l'orient de la Península Ibèrica.
M'he permès el luxe de remarcar en vermell algunes de les referències en el text a Catalunya, la ciutat de València i, com no podia ser d'altra manera, dels Països Catalans.
M'agradaria recordar el què va dir el general Millán Astray a Miguel de Unamuno el 12 d'octubre de 1936 en un acte al paranimf de l'Universitat de Salamanca, evidentment, en un context de guerra civil: "¡Muera la inteligencia!".
El passat divendres 13 de novembre, a les 20h, en el Saló de Plens del Consell Comarcal de l'Alt Penedès va tenir lloc la presentació del llibre "La repressió del primer franquisme a l'Alt Penedès (1939-1948)" escrit conjuntament amb els historiadors Ramon Arnabat i Jesús Castillo. Va ser un èxit de gent que va omplir la sala de plens i la sala d'accés de gom a gom. Es calcula prop de 180 persones.A continuació us exposo la breu intervenció que vaig realitzar en la presentació del llibre:
Bon Vespre,
Sr. Jordi Girona, president del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, Sr. Josep Fontana, professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, familiars, amics i companys que avui heu vingut a acompanyar-nos en aquest acte. Igualment, a les persones que avui hi sou presents patidors de la repressió franquista i, en molts casos, en el record dels seus familiars aquí presents.
Aquests dies fa quatre anys que vaig començar la recerca sobre la repressió franquista en nivell judicial, en relació als judicis per responsabilitats polítiques, a l’Arxiu General del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya situat en l’edifici de l’Audiència Provincial en el passeig Lluís Companys de Barcelona. L’Arxiu esta situat en els freds i humits soterranis d’aquell immens edifici. Com que tenien molta feina a Barcelona i no podien treballar en tots els expedients que tenien oberts, procedien a enviar els expedients per a la seva instrucció al jutjat cap del partit judicial d’on procedien els encausats. D’aquesta manera, a Vilafranca també trobem expedients en el Fons del Jutjat de 1a Instància i Instrucció de Vilafranca, dipositats a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès.
La repressió judicial, mitjançant la depuració de responsabilitats polítiques, s’iniciava arran de la promulgació de la llei de 9 de febrer de 1939, de Responsabilitats polítiques.
La llei creava jutjats especials territorials provincials de responsabilitats polítiques. Com podia el tribunal incoar un expedient a una persona? Per diferents vies:
Denúncia
Per comunicació del Tribunal Militar
Majoritàriament era aquesta segona opció. Quan s’iniciava un procés al Tribunal Militar enviaven un ofici als Jutjats amb la relació de la persona o les persones (acostumava a ser aquest darrer cas) amb un breu resum del seu historial.
A partir d’aquí s’iniciava el procés amb els seus respectius oficis, declaracions de la persona, de testimonis, més oficis... ah! i els informes de l’Alcalde de la població, el rector de la parròquia, el cap de la Falange i el cap de la Caserna de la Guàrdia Civil més propera a la residència de l’encausat.
Els expedients finalitzaven amb la seva respectiva sentència, que podia ser individual o col·lectiva (si l’expedient era col·lectiu, com passava en molts casos). Les condemnes eren, segons la llei, sancions econòmiques i altres mesures com de seguretat consistent en la inhabilitació per a l’exercici de determinats càrrecs i l’allunyament de llocs de residència habitual i, fins i tot, es podia perdre la nacionalitat espanyola. Les sancions eren de tres grups. El primer grup eren restrictives de l’activitat i suposava la inhabilitació absoluta o especial per a desenvolupar càrrecs públics; el segon grup eren les que limitaven la llibertat de residència com l’estranyament, relegació a les possessions espanyoles a l’Àfrica, el confinament i el desterrament. Un tercer grup eren les penes econòmiques com la pèrdua total de béns, el pagament d’una quantitat fixa o la pèrdua d’uns bens determinats.
A l’Alt Penedès, de les 287 persones que se’ls va obrir expedient de responsabilitats polítiques només van ser condemnades un total de 40 persones, que correspon al 13.93% de les persones encausades. En relació a la població total de l’Alt Penedès representava el 0.085% de la població.
De les 287 persones, 12 van ser absoltes, 186 persones amb sobreseïment, 49 no tenim constància de la resolució, imaginem que també van tenir sobreseïment, i les 40 persones condemnades. D’aquestes 40 persones, 15 pateixen pèrdua de béns, inhabilitació i confinament; 9 multa entre 100 i 1.000 pessetes i 8 tenen multa de més de 1.000 pessetes, per posar uns exemples dels resultats més elevats.
Bé, explicar i simplificar el què va suposar els judicis de responsabilitats polítiques és difícil i complicat, en el llibre ho trobaran més detallat.
M’agradaria finalitzar amb la lectura d’un fragment del llibre El Vano Ayer d’Isaac Rosa sobre la memòria històrica:
“El olvido impuesto sobre los muertos puede, en efecto, convertirse en una segunda muerte, un ensañamiento postrero sobre el que fue fusilado, torturado, arrojado por una ventana o baleado en una manifestación, y que desde su insignificancia en la memoria (colectiva, por su exclusión de los manuales de historia y la falta de reconocimientos; individual, por la inevitable desaparición de sus deudos y conocidos en cuya memoria mortal concluye; e incluso física, por la inexistencia de una lápida, de un lugar conocido bajo la tierra) se convierte en un depreciado cadáver que cada día vuelve a ser fusilado, torturado, defenestrado o baleado en el poco atendido espacio de las dignidades. Por el contrario, en otras ocasiones, la mala memoria sobre los muertos puede dejarles vida, o al menos negarles la muerte, lo que lejos de ser un consuelo puede convertirse en mayor oprobio: cuestionar lo único que le queda al finado, su propia muerte”.
Isaac Rosa. "El vano ayer". Seix Barral. Barcelona, 2004. p.63.
