El dia 1 de juliol de 2021, va tenir lloc a la biblioteca Torras i Bages de Vilafranca
del Penedès, la presentació del llibre "Caterina Rovirosa Biscaí. Calafell, 1703? - Vilafranca del Penedès, 1731. Un passeig des dels inicis de Calafell" de Núria Raspall Rovirosa. L'encarregat de fer la presentació vaig ser jo mateix. Aquest és el text de la presentació. Si bé al llarg del meu parlament va intervenir també l'autora, fent diverses aportacions, així també, havent una interacció amb els assistents a l'acte. Aquest és el text que vaig preparar i que ara el comparteixo amb tots aquells que no van poder assistir.Caterina Rovirosa
Biscaí. Calafell, 1703 ? – Vilafranca del Penedès, 1731. Un passeig des dels
inicis de Calafell.
Biblioteca
Torras i Bages, 1 de juliol de 2021
La
nostra coneixença
Juliol de 2008. Arxiu Comarcal de l’Alt
Penedès. La data exacta del dia la desconeixo. Ens va presentar la Montse
Morató Via, tot terreny de l’arxiu, a la qual molts li devem molt, perquè és
una gran coneixedora els documents, papers i paperots que allà s’hi conserven.
El dia que es jubili, encara li queden uns anyets, li haurem de fer un gran
homenatge, tot sigui dit.
Al llarg d’aquests anys hem anat coincidint
tant a l’Arxiu Comarcal, jo fent allà d’arxiver extern com usuari, però també,
i és el motiu pel qual més ens hem conegut, ha estat perquè des de finals de
2007 jo era el responsable de l’Arxiu Eclesiàstic de Vilafranca i, per tant,
realitzava la gestió de les consultes a l’arxiu. Ja fa tretze anys i mig que em
faig càrrec, com ha passat el temps!
La Núria és una dona de costums. En aquells
moments encara treballava a la Diputació i s’agafava un dia de festa a la
feina, els divendres, per tal de venir a Vilafranca. Ho dic en passat perquè ja
fa uns anyets que està jubilada i no cal que s’agafi festa, ni tampoc ho fa
últimament perquè com us podeu imaginar, la pandèmia ens ho ha trastocat tot.
Seguim, la Núria és una dona de costums. El divendres pel matí agafava a
Barcelona un tren en direcció a Vilafranca. En arribar, anava a l’Hotel Pere
III, deixava la maleta i anava a l’Arxiu Comarcal. Després anava a dinar a
l’Ateneu, records d’infantesa cal dir, gairebé sempre acompanyada d’alguna
persona. Recordo que jo vaig anar-hi una vegada. La Montse Morató unes quantes,
també la Montse Arnan, i també algun o alguna Rovirosa que tomba per Vilafranca
i voltants. A la tarda, tornava a l’Arxiu Comarcal i a les sis de la tarda
venia a l’Arxiu Eclesiàstic fins a les nou del vespre. Durant tres hores
buscava i tornava a buscar els seus avantpassats, també de les branques
Rovirosa com Raspall i les altres que li anessin sortint, Riba també una
d’elles, oi? Després se’n tornava cap a l’hotel a fer nit. L’endemà dissabte,
te la podies trobar donant un tomb pel mercat, recollia la maleta al Pere III i
a l’hora de dinar ja era a Barcelona. Les seves consultes sempre han anat
acompanyades d’una ampolla d’aigua de litre i mig i d’una lupa, per mirar
millor aquella lletra que podria ser tant difícil d’entendre. També s’acompanya
d’una petita càmera de fotos per tal de fotografiar el document o registre
eclesiàstic que li pot ser d’interès i mirar-s’ho en la pantalla de
l’ordinador.
Cal dir que als arxius de Vilafranca –tant al
Comarcal com a l’Eclesiàstic- s’han fet grans amistats i coneixences. Desconec
si això succeeix a d’altres llocs. Però al final, es fan amistats, no tant
sols, entre arxivers i usuaris, sinó entre els mateixos usuaris. Podríem dir
que s’acaba convertint en un club social. Recordo un dia a la parròquia que van
coincidir la Núria i el Josep Segura, durant tres hores cap dels dos em va
demanar cap llibre per consultar. Encadenaven converses una darrera l’altra.
Amb el Josep, llàstima que no ha pogut venir perquè té torn a la fàbrica, quan
va fer els cinquanta anys, vam anar d’excursió tots tres un dissabte al matí,
vam anar a visitar el castell de Sant Martí Sarroca, i després vam pujar al
santuari de Foix, que ell el coneix bé per ser fill de Torrelles. Al final,
vam acabar entaulats a la casa del Josep, amb la seva dona Marta i els seus
fills, el Roger i la Júlia. Aquest és un exemple d’aquesta amistat que un pot
fer en un arxiu. No és l’únic cas, succeeix bastant sovint a Vilafranca. Per
exemple, tinc dos usuaris a l’arxiu de la parròquia, que acostumen a coincidir
bastant sovint, són els Peres, tots dos es diuen Pere. Amb el Pere de
Barcelona, ens havíem trucat durant el confinament de la pandèmia, per veure
com estàvem i de tant en tant ens enviem missatges, amb l’altre Pere, el vilafranquí Pere Ferrando,
fins i tot, hem tombat per Vilafranca buscant edificis per esbrinar si aquell
lloc podia ser o no on va succeir tal fet o tal altra.
La
Caterina Rovirosa Biscaí
Si agafem el llibre i l’obrim per la pàgina
145 podrem llegir:
“El primer contacte amb la Caterina va venir
de manera completament casual. Un dia, quan tot just feia poc temps que sabia
que en Jaume Rovirosa de Rocacrespa procedir de Calafell, un historiador de
Vilafranca del Penedès em va enviar les imatges d’uns capítols matrimonials de
Caterina Rovirosa Biscaí, de Calafell, i de Pau Alcover, de Vilafranca del
Penedès, i em comentava que, en veure el cognom Rovirosa, pensava que potser
serien d’alguns avantpassats; ho feia recordant el que més d’una persona m’ha
sentit dir: si algun dia trobaven cap document on apareixia el meu cognom, m’ho
fessin saber perquè segur que era dels meus, tal com sempre ha passat si tinc
prou informació per relacionar-los”.
Aquest historiador no és una altra persona que el Daniel Sancho. És a dir, jo. I aquest és el motiu pel qual
estic fent jo la presentació del llibre. M’ho recordava la Núria en un correu
electrònic el 20 d’abril, quan em demanava que fos jo qui presentés el llibre a
Vilafranca:
“Precisament, tu em vas donar a conèixer
l’existència de la Caterina. Un dia em vas enviar per correu els capítols
matrimonials del 24 de febrer de 1727 que es van fer a Vilafranca quan es va
casar amb Pau Alcover, fill d’altre Pau Alcover. […] Quan me’ls vas enviar em
vas dir que els havies trobat buscant un document i que vas pensar que potser
serien de la meva família. Els vaig guardar, i passat un temps, quan vaig
entrar de ple a Calafell, vaig veure que tenies raó, i que sí que l’era”.
El 25 de juny de
2012 em recordaves dos coses que t’havia dit que t’enviaria, però com que
estava en aquells moments acabant diversos treballs del màster que estava
cursant en aquell moment vam acordar que, un cop finalitzades les entregues,
t’ho enviaria. Un d’aquests treballs que estava fent pel màster era un treball
titulat: “Els Alcover de Vilafranca del Penedès: de pagesos a ferrers, de
ferrers a propietaris, als segles moderns i contemporanis”. El motiu del treball
era conèixer els Alcover, que eren els propietaris del molí d’en Rovira, en
temps que Maria Ràfols Bruna, la beata Mare Ràfols, i que van vendre els seus
descendents el dit molí el 1929 a la Congregació de les Germanes de la Caritat
de Santa Anna. Aquest treball rau en un calaix, a veure si el publico en alguna
revista històrica. És curiós, com del meu treball, on parlo del Pau Alcover i
del seu fill, Pau Alcover Miró, qui va casar-se amb la Caterina Rovirosa
Biscaí.
El llibre de la Núria
El llibre de la
Núria és el tercer que escriu sobre els Rovirosa. L’any 2013 va publicar “La
Nissaga dels Rovirosa. Un viatge pel Penedès, 1461-2011”; el 2017, el llibre
“Jaume Rovirosa Castellet, l’hereu. Rocacrespa 1640 – Constantí 1704”; i el
2020, el llibre sobre la Caterina Rovirosa. Si que dóna de si aquesta família!
En aquest cas, en el
cas de la Caterina Rovirosa Biscaí, d’un fet concret, a partir d’uns capítols
matrimonials, entre Pau Alcover i la Caterina, investiga i basteix tot un
llibre.
En portem tres
llibres sobre els Rovirosa. La trilogia. I dubto que, coneixent a la Núria, ens
quedem en tres. Segur que ja deu tenir alguna idea pel cap, algun fil per
estirar, per explicar-nos més històries dels seus avantpassats directes o
indirectes, com és el cas de la Caterina Rovirosa Biscaí. De totes maneres, si
la Núria escriu un llibre és per donar a conèixer el que ha trobat, no tant
sols per gaudi propi, sinó per compartir les seves troballes amb tothom que ho
vulgui llegir.
La Núria es coneix
els seus avantpassats com si els conegués a tots ells de primera mà, com si
haguessin conviscut tota la vida amb ella i et parla dels seus avantpassats amb
una naturalitat que et deixa perplex. Es coneix als seus avantpassats “al
dedillo”. Això demostra una passió per la seva història personal i familiar que
ho reflecteix perfectament en els seus llibres.
La Núria en el
llibre ens explica com va fent la recerca, que troba, que no troba,
les dificultats, les avantatges, ens exposa quines són les tipologies
documentals que fa servir, i ens descriu quina funció han tingut al llarg de la
història, aquell tipus de document, posem pel cas, notarial, i ens ho explica.
També les diferents fonts per conèixer la genealogia: els llibres de registre
parroquials que s’inicien de manera obligatòria amb el Concili de Trento, i ens
fa cinc cèntims del Concili de Trento, dels fogatges, també dels capbreus...
Per exemple, ens
explica que és un debitori, a la pàgina 129: “El debitori es generava quan es comprava un bé o un producte i no es
pagava a l’acte, com que qui valdria avui en dia a comprar a terminis”.
Ens descriu per
exemple, amb certa gràcia, en les pàgines de context que ens descriu la
història de Calafell, de la població i de la seva gent, que eren les ordalies.
Ella ens diu:
“N’hi havia diferents, tot i que les més
conegudes eren la de l’aigua i la del foc. En aquesta última modalitat, als
litigants se’ls donava l’oportunitat d’escollir entre un ventall de
possibilitats, com la d’agafar amb la mà un ferro roent o posar-la dins d’una
foguera o dins d’un calder amb aigua o oli bullint, o caminar descalç damunt
les brases. Precisament aquest darrer costum encara perdura durant la revetlla
de Sant Joan, tant a Catalunya com al País Basc, de manera lúdica o voluntària.
Vistes amb ulls del segle XXI, les ordalies són pròpies d’un comportament
totalment salvatge!
Un cop quedava suficientment
confirmat que les parts posades al foc havien quedat satisfactòriament
socarrimades davant dels membres del tribunal, es procedia a embenar-les durant
tres dies, i a segellar-les per evitar que es retiressin fins passat el temps
establert. Un cop transcorregut, es destapaven i es dictaminava el resultat
final en funció de si les ferides només presentaven cremades, o bé si s’havien
infectat. Les butllofes que es curaven abans del temps determinat eren senyal
inequívoc que Déu designava la persona que tenia la raó. En l’ordalia de
l’aigua, els dos litigants eren submergits lligats de mans i peus, i qui
aconseguia sobreviure, se’l considerava guanyador per haver estat l’escollit de
Déu per dir la veritat”.
En aquest darrer
cas, i això ja és comentari meu, havies de ser Houdini. Apunts històrics com
aquest fan amè el llibre, aquestes incorporacions en el desenvolupament de la
narració, li donen un toc diferent. No deixa de ser un llibre d’història, i ben
referenciat en la part pròpia dels Rovirosa, però coses com aquesta fan amable
la seva lectura. Aquestes descripcions que trobem al text ens ajuden i ens
estalvien anar-nos a buscar en què consisteixen en un diccionari o en un altre
llibre d’història.
A més, la Núria sap
del que parla en relació a les fonts documentals. No parla de llibre de
naixements de la parròquia, parla de llibre de baptismes de la parròquia.
Perquè l’Església no fa inscripcions de naixements, sinó de baptismes, que és
quan se li confereix el sagrament. A vegades, i crec recordar que la Núria ho
esmenta, a vegades el capellà o l’escrivent no posava el dia del naixement sinó
únicament el del bateig, perquè la data important era el dia en que, tal com
diu el Catecisme de l’Església Catòlica: el baptisme és el pòrtic de la vida en
l’esperit i la porta que obre l’accés als altres sagraments. Per tant, a la
parròquia no s’apunten naixements, s’apunten bateigs, que és la iniciació a la
vida cristiana.
Ens fa aquesta
descripció de la recerca amb naturalitat. Un exemple és a la pàgina 70 del
llibre on trobem diversos fragments:
“Un bon dia, se’m va acudir tornar a l’Arxiu
Històric de la Biblioteca de Catalunya. El primer cop que hi vaig anar-hi va
ser per consultar els llibres d’ingressos d’aquest antic hospital de Barcelona,
arran de la recerca que estava fent d’un avantpassat, Guillem Rovirosa, que era
de la casa coneguda amb el nom del Frare de la quadra de Rocacrespa, de
Cubelles. […] Quan vaig localitzar el
registre, vaig preguntar a una de les bibliotecàries si em podia indicar on
estava situada la sala, o millor dit, la quadra tal com s’anomenava, que dui el
nom de Santa Maria. M’hi va acompanyar. Abans, però, li havia comentat el motiu
del meu interès que, com era de suposar, la va sorprendre i, fins a un cert
punt, emocionar”.
També cal dir que la Núria empatitza amb els personatges i
les seves històries, a la pàgina 105 ens diu:
“Quan em venen a les mans alguns d’aquests
documents, no puc evitar sentir-me traslladada en aquest lloc, en aquell precís
moment. quan, avui en dia, anem al notari a fer testament, la majoria de les
vegades ho fem de manera preventiva pel dia que ens arribi el moment final,
però abans era diferent. Acostumaven a redactar-lo quan estaven malalts, encara
que, en alguns casos, els menys, es recuperessin. Veritablement, eren els
últims desigs d’una persona moribunda. A més del sofriment de la malaltia, s’hi
havia d’afegir l’agonia moral. En aquests casos, em sento atrapada per les
circumstàncies que estaven vivint, perquè, encara que siguin d’una altra
branca, no deixem de compartir una part de la mateixa sang, i en certa manera,
em sento afectada”.
Entre les anotacions
que tinc després de fer la lectura del llibre, trobo una extreta de la
pàgina 68. La mare de la Caterina Rovirosa, que es deia Caterina Biscaí, tenia
un dels dos molins de la població de Santa Oliva, al Baix Penedès. Els molins
van canviant de nom a la documentació depenent del propietari en aquell moment:
Biscaí, d’en Juncosa, d’Abadal... per cert, a Santa Margarida i els Monjos, a
tocar al castell de Penyafort, antic convent de Sant Domènec, hi ha la masia i
antic molí de l’Abadal. Potser era la mateixa família que s’anava movent.
Tinc alguns dubtes
quan escrius Manyer enlloc de Mayner, perquè Mayner és un cognom recorrent en
la documentació, com a mínim a Vilafranca. Hi ha també quelcom a descobrir, que
segurament serà una mica difícil, però es que Pau Alcover Miró, un cop es queda
viudo de la Caterina, es casa en segones núpcies amb Josep Nin Vidal, del
Vendrell, el 1732, un any després de morir-se la Caterina. Molts Nin hi ha per
aquí el mig i que no estiguin vinculats. Es casen a Vilafranca, a Santa Maria.
Hi ha un Joan Nin, de Vilafranca, que actua com a procurador de Josep Rovirosa,
pare de la Caterina, pàgina 189, tal com consta.
Bé, el llibre és
completíssim. Ens presentes els capítols matrimonials del Pau Alcover i la
Caterina Rovirosa, trobarem en el llibre les despeses de la boda, la descripció
de les robes que va portar, excepte el color que no ho diu, és tal qual poden
veure a la portada del llibre.
Finalment, dir que
aquest és un llibre d’història, de genealogia, sobretot de genealogia social
perquè no tant sols ens aporta informació de les persones de caire genealògic i
registral, sinó que ens aporta mitjançant la documentació notarial, altra
informació que complementa la manera de viure, de treballar, els conflictes,
els problemes, dels personatges del llibre. També hi ha toponímia. És un llibre
molt complert i empra diferents eines i recursos que l’historiador té a les
seves mans per completar el màxim possible la recerca. Només li falta una
excavació arqueològica amb tots els ets i uts.