dimecres, 5 de juliol de 2017

Esbós biogràfic de Celina Guijo Lobato: dona, sindicalista, veïna, regidora.

L’orígen. La Celina.
Celina Guijo va néixer el 23 de desembre de 1948, filla de Claudio Guijo Solís i de Manuela Lobato García, a Cáceres perquè la seva mare va anar a donar llum a la clínica des de Valdemorales, i de ben petita ja va venir a residir a Vilafranca amb la seva família. El 13 de maig de 1973, a la capella de Fàtima, va contraure matrimoni amb el Manuel Medialdea, i el celebrant va ser l’amic sacerdot Mn. Ventura. La seva mitja taronja, del qual en nasqueren els seus fills Sergi i Miquel.

El moviment obrer a Vilafranca. La sindicalista.
En les dècades dels anys 60 i 70 del segle XX van ser temps difícils pels treballadors de la majoria d’indústries. Són temps en què les polítiques econòmiques del franquisme apostaven per un model de creixement afavoridor per a l’empresari i ofegador pel treballador. A Vilafranca els sectors majoritaris eren la construcció, la confecció i el vitivinícola.
El primer conflicte obrer de consideració a Vilafranca va tenir lloc a Piensos el Sol el 1970. Els treballadors de l’empresa es van negar a fer hores extres i reclamaven una presència sindical en els òrgans de direcció de l’empresa. La resposta va ser l’acomiadament de Josep Galofré.
En aquell moment, va jugar un paper important la Joventut Obrera Catòlica (JOC) en la conscienciació als treballadors de l’empresa i passant a l’acció sindical amb el repartiment de pasquins a les portes de les fàbriques. La complicitats del mossens a les parròquies de Vilafranca va ser clau en molts dels processos de resistència a la vila. Alguns homes i dones de la JOC van impulsar a l’any 1972 l’Assemblea Obrera de Vilafranca, entre els quals hi havia Lluís Becerro, Àngels Navarro, Justa Jiménez, Andreu Retamal, Celina Guijo, Montserrat Junyent, Fèlix Sogas, entre d’altres.
El 1972 és l’any del conflicte laboral a la fàbrica de confecció Peyton. L’empresa, cada mes d’abril, realitzava un augment de sou als seus treballadors. Aquest any ells opinaren del com s’havia de realitzar els augments de sou. Els obrers, majoritàriament dones, van redactar un manifest, recolzat amb més de 100 signatures (un terç de la plantilla) en què demanaven un increment de sou del 20%, enlloc de les habituals 100 pessetes per tothom per igual. L’empresa va oferir un augment entre el 10 i el 22% a partir de les categories inferiors. d’aquesta manera, alguns treballadors cobrarien les 100 pessetes habituals i d’altres menys. Els treballadors aleshores exposaren d’altres problemes: les distribucions de tasques i les sincronitzacions. I feren dos dies de vaga que consistia en treballar però baixant la productivitat. Aleshores, per aquest motiu, va ser acomiadades Montserrat Junyent i Celina Guijo, en un primer moment, i Pedro Delgado més tard. I anaren a judici.  La Celina així m’ho va explicar fa uns anys en una entrevista que li vaig realitzar sobre la seva etapa sindical:
Vàrem anar a un advocat a Barcelona. Ens va acompanyar un capellà que era del grup de gent que estàvem en aquell moment. Els membres de l’Assemblea Obrera van treballar per veure que es podia fer per donar-nos suport. Anàvem a Vilanova i a Tarragona a explicar el que havia passat. Va venir molta gent el dia del judici. Molta gent de Vilafranca es va apropar a la ronda de Sant Pere, que és on estava magistratura. Es va viure tot amb molta intensitat. En tot moment vaig comptar amb el meu pare que havia estat sindicalista. La mare deia allò de “no ficar-se en res”.
El judici va sortir favorable a l’empresa i Pedro Delgado, que havia declarar a favor d’elles va ser acomiadat als pocs mesos.

El moviment veïnal a Vilafranca. La veïna.
Des de primers de la dècada de 1970, la societat vilafranquina ja es movia, estava organitzada, i prova d’això va ser la promoció de dos candidats a les eleccions del terç familiar el 1973. Els moviments veïnals van suposar entre finals del franquisme i a principis de la transició un element important d’oposició als ajuntaments i també una plataforma de reivindicació i de realització de propostes de millora als barris i la seva gent.
Si bé des feia temps els ciutadans s’anaven organitzant, la legalització de les associacions de veïns a Vilafranca van arribar pràcticament amb la mort de Franco. Les primeres associacions de veïns legalitzades van ser L’Espirall i Sant Julià. El tercer barri en tenir associació de veïns va ser Les Clotes. El 9 de gener de 1977 es va celebrar la primera assemblea amb l’assistència de 53 veïns. El 4 de novembre de 1978 l’associació de veïns va fer la primera assemblea un cop va ser legalitzada pel Govern Civil de Barcelona, un altre cop al col·legi Sant Ramon. Es van presentar dues candidatures: una encapçalada per Joan Virgili i l’altra per Andreu Retamal, on hi anava la Celina. Després de les votacions, el president de l’associació va ser Joan Virgili i la Celina Guijo va quedar fóra de la primera junta. Però als pocs anys, va entrar a la junta de l’associació i ho va fer com a presidenta fins el 1987.
Durant els anys en què la Celina va ser presidenta de l’associació de veïns, el local estava situat a la plaça de les Clotes, es va treballar principalment en l’urbanisme per tal de crear nos espais verds, com la plaça de la Verema, la construcció del vial de les Clotes, per tal de fer passar el trànsit de vehicles pels afores del barri i de la ciutat, així com cosir les dues parts del barri que aleshores estaven separades per la fàbrica del gas, treballant per desmantellar-la i fer d’aquest espai una zona d’habitatges i també d’espai públic, donant-li un color verd i una imatge amable a aquesta zona industrial amb la construcció de la plaça del Gas.
Van ser uns anys de treball dur i complex, però il·lusionants perquè a les Clotes gairebé tot estava per fer, gairebé tot estava per construir. Construir no tan sols edificis i carrers, sinó la germanor d’un barri que estava dividit per la frontera de la fàbrica del gas.

De l’activisme a la política. La regidora.
A les terceres eleccions municipals d’ençà l’adveniment de la democràcia, el 1987, i amb la primera llista electoral del PSC encapçalada per Joan Aguado, la Celina va formar part de la candidatura com a independent en el número 10. Va sortir elegida regidora i va ocupar-se de la regidoria de vies i obres públiques. Quatre anys més tard, a les eleccions de 1991, va anar al sisè lloc a la candidatura i ja com a militant del PSC. Va tornar a ser regidora i va ocupar-se de la segona tinença d’alcaldia i va ser regidora de parcs i jardins, via pública, edificis municipals, de la unitat de serveis i del cementiri. I així fins a l’any 2003. Al llarg de quatre mandats municipals va formar part del govern de la ciutat de Vilafranca i va arribar a ser alcaldessa, encara que fos accidental. 

Aquest text va formar part de l'acte d'homenatge que el dia 4 de juliol de 2017 se li va fer a Celina Guijo Lobato, traspassada el dia 8 de maig d'aquest any a l'edat de 68 anys, després d'una vida dedicada als demés.