El Cid i Vilafranca del Penedès

A vegades assistir a un ple municipal serveix per conèixer d'on venen els mals històrics de Catalunya i dels Països Catalans per les lliçons d'història que imparteixen magistralment alguns regidors. En el torn de prec i preguntes en el final del ple celebrat aquest passat dimarts 17 de novembre de 2009, el grup municipal de la CUP (Candidatura d'Unitat Popular) va demanar que és canviés el nom del carrer del Cid per un d'aquí ja que aquest personatge no és català ni té res a veure amb els Països Catalans. La desmemòria, la falta de coneixement de la història i la extrema ignorància porten a aquestes afirmacions. M'he permès copiar a continuació l'entrada en l'Enciclopèdia Catalana sobre el Cid:

el Cid
[Rodrigo Díaz de Vivar]
Vivar, Castella, ~1043 - València, 10 de juliol de 1099

Sobrenom d'origen àrab amb el qual és conegut el guerrer Rodrigo Díaz de Vivar. Era fill de Diego Laínez i descendent del semillegendari Laín Calvo. Orfe de jove i criat a la casa de l'infant Sanç, fill de Ferran I de Lleó i Castella, participà, en el seguici d'aquest i a favor d'al-Muqtadir de Saragossa, en la batalla de Graus (1063) contra Ramir I d'Aragó. Esdevingut Sanç rei de Castella (1065), aquest el féu alferes reial. La seva victòria en el combat singular sostingut amb el navarrès Eiximèn Garcés (vers el 1066) pel domini d'uns castells li valgué el sobrenom de Campeador, i per la seva afortunada gestió en el setge de Saragossa (1067) rebé, sembla, el títol de Cid. Participà en les lluites de Sanç II contra el seu germà Alfons de Lleó a Llantada (1068) i a Golpejera (1072) i en l'atac contra Zamora, posseïda per la infanta Urraca, en el qual morí el rei, fet que donà a Alfons la corona de Castella. Pel juliol del 1074 es casà amb Ximena Díaz, neboda del rei Alfons, de la qual l'any següent tingué el seu primogènit Diego; el rei féu lliures llavors totes les seves heretats. El 1079 ajudà el rei de Sevilla al-Mu'tamid contra el de Granada, que era ajudat pel comte García Ordóñez, el qual fou fet presoner a Cabra. Enemistat amb Alfons VI, sobretot arran d'una cavalcada que féu el 1081, sense autorització d'aquest, contra el regne de Toledo, fou expulsat de Castella. El Cid i la seva mainada s'oferiren aleshores als comtes de Barcelona Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, però l'oferiment no fou acceptat i sembla que hi hagué alguna violència a la cort de Barcelona, a conseqüència de la qual el Cid devia ferir un nebot dels comtes. Ajudà aleshores Yūsuf al-Mu'tamin, rei de Saragossa, en la lluita contra el seu germà al-Mundir, rei de Lleida, Tortosa i Dénia, que cercà l'ajut dels comtes de Barcelona i de Sanç Ramires d'Aragó: el 1082 aquells ocuparen Montsó i Tamarit i reedificaren el castell d'Almenar, on derrotaren i feren momentàniament presoner Berenguer Ramon II. Després d'un nou intent, fallit, de reconciliació amb Alfons VI de Castella i Lleó (1083), dugué a terme, al servei d'al-Mu'tamin, una incursió a Aragó, i unes altres, a la comarca de Morella (1084) —reedificà i guarní el castell d'Olocau—, i el 14 d'agost de 1084 derrotà prop de Morella al-Mundir i el seu aliat Sanç Ramires. Mort al-Mu'tamin (1085), el Cid romangué al servei del seu fill Ahmad ibn Yūsuf al-Musta'īn. La invasió dels almoràvits i la derrota d'Alfons VI a Sagrajas (1086) afavoriren una nova reconciliació amb aquest, el qual li concedí dominis importants. Probablement d'acord amb ell, intervingué (1088) amb al- Musta'īn en la defensa de València, assetjada per al-Mundir i els catalans, els quals es retiraren vers Tortosa davant la presència del Cid. Aquest restà aleshores al costat d'al-Qādir a València, que després acudí novament a defensar (1089) de l'atac, aquesta vegada conjunt, d'al-Musta'īn i Berenguer Ramon II, i obligà aquest darrer a replegar-se a Requena. Fallit un contacte amb Alfons VI, amb qui s'havia de trobar prop de Xàtiva, fou acusat per aquest de traïció, foren presos els seus feus i heretats i empresonats la seva muller i els seus fills; l'oferiment d'exculpar-se en combat judicial fou desatès. Llavors s'emparà (1090) del castell de Polop i de l'important tresor d'al-Mundir, reedificà el castell d'Ondara i derrotà, a Tébar, Berenguer Ramon II, el qual ell féu presoner ensems amb altres nobles catalans, que alliberà poc temps després mitjançant un rescat important. Mort al-Mundir, el seu fill Sulaymān ibn Hūd acceptà la protecció del Cid. Un nou intent de reconciliació amb Alfons VI (1091) fracassà i, desenganyat, decidí d'establir-se permanentment a l'orient de la Península Ibèrica i de cercar, davant el perill almoràvit, una sòlida entesa amb tots els sobirans d'aquestes terres: fortificà Benicadell, convingué una pau estable amb Sanç Ramires (1091) i amb al-Musta'īn de Saragossa, i aconseguí una avinença entre aquest i Sanç Ramires. Restaren com a adversaris Alfons VI (que atacà València el 1092) i sobretot els almoràvits, que ja havien arribat a Alzira. Al juliol del 1093, després d'apoderar-se de Juballa (el Puig), inicià el setge de València, on el cap del partit proalmoràvit, ibn Gahhāf, havia enderrocat i fet executar al-Qādir i intentava, llavors, d'independitzar-se alhora dels almoràvits i del Cid i de fer cara a una fracció que volia incorporar la ciutat a l'imperi almoràvit. El setge (aviat ocupà els ravals de Vilanova i d'Alcúdia), dificultat per repetides incursions almoràvits, perdurà fins el 15 de juny de 1094, que el Cid prengué possessió de València, bo i respectant a ibn Gahhāf el càrrec de cadi. Organitzà llavors el règim de la ciutat per fer possible la convivència entre cristians i sarraïns, i féu venir de Castella la seva muller i els seus fills Diego, Cristina i María. Repel·lí un nou atac de l'exèrcit almoràvit i, lliure ja d'aquest perill, féu executar ibn Gahhāf (maig del 1095). Encara hagué de fer cara a una revolta sarraïna dins la ciutat i, ajudat de Pere I d'Aragó, a una nova irrupció almoràvit, que fou derrotada a Bairén (gener del 1097). Fou vençut més tard a Alzira, però contraatacà pocs mesos després als reductes sarraïns d'Almenara i Morvedre, que ocupà el 1098. El casament de la seva filla María amb Ramon Berenguer III (1098), i de l'altra, Cristina, amb l’Infant Ramir, senyor de Montsó, desvinculà definitivament el Cid de Castella-Lleó i completà el seu enquadrament en els estats cristians de l'orient de la Península Ibèrica.

M'he permès el luxe de remarcar en vermell algunes de les referències en el text a Catalunya, la ciutat de València i, com no podia ser d'altra manera, dels Països Catalans.

M'agradaria recordar el què va dir el general Millán Astray a Miguel de Unamuno el 12 d'octubre de 1936 en un acte al paranimf de l'Universitat de Salamanca, evidentment, en un context de guerra civil: "¡Muera la inteligencia!".

Presentació del llibre: "La repressió del primer franquisme a l'Alt Penedès (1936-1948)

El passat divendres 13 de novembre, a les 20h, en el Saló de Plens del Consell Comarcal de l'Alt Penedès va tenir lloc la presentació del llibre "La repressió del primer franquisme a l'Alt Penedès (1939-1948)" escrit conjuntament amb els historiadors Ramon Arnabat i Jesús Castillo. Va ser un èxit de gent que va omplir la sala de plens i la sala d'accés de gom a gom. Es calcula prop de 180 persones. A continuació us exposo la breu intervenció que vaig realitzar en la presentació del llibre:

Bon Vespre,

Sr. Jordi Girona, president del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, Sr. Josep Fontana, professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, familiars, amics i companys que avui heu vingut a acompanyar-nos en aquest acte. Igualment, a les persones que avui hi sou presents patidors de la repressió franquista i, en molts casos, en el record dels seus familiars aquí presents.

Aquests dies fa quatre anys que vaig començar la recerca sobre la repressió franquista en nivell judicial, en relació als judicis per responsabilitats polítiques, a l’Arxiu General del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya situat en l’edifici de l’Audiència Provincial en el passeig Lluís Companys de Barcelona. L’Arxiu esta situat en els freds i humits soterranis d’aquell immens edifici. Com que tenien molta feina a Barcelona i no podien treballar en tots els expedients que tenien oberts, procedien a enviar els expedients per a la seva instrucció al jutjat cap del partit judicial d’on procedien els encausats. D’aquesta manera, a Vilafranca també trobem expedients en el Fons del Jutjat de 1a Instància i Instrucció de Vilafranca, dipositats a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès.

La repressió judicial, mitjançant la depuració de responsabilitats polítiques, s’iniciava arran de la promulgació de la llei de 9 de febrer de 1939, de Responsabilitats polítiques.

La llei creava jutjats especials territorials provincials de responsabilitats polítiques. Com podia el tribunal incoar un expedient a una persona? Per diferents vies:

• Denúncia
• Per comunicació del Tribunal Militar

Majoritàriament era aquesta segona opció. Quan s’iniciava un procés al Tribunal Militar enviaven un ofici als Jutjats amb la relació de la persona o les persones (acostumava a ser aquest darrer cas) amb un breu resum del seu historial.

A partir d’aquí s’iniciava el procés amb els seus respectius oficis, declaracions de la persona, de testimonis, més oficis... ah! i els informes de l’Alcalde de la població, el rector de la parròquia, el cap de la Falange i el cap de la Caserna de la Guàrdia Civil més propera a la residència de l’encausat.

Els expedients finalitzaven amb la seva respectiva sentència, que podia ser individual o col·lectiva (si l’expedient era col·lectiu, com passava en molts casos). Les condemnes eren, segons la llei, sancions econòmiques i altres mesures com de seguretat consistent en la inhabilitació per a l’exercici de determinats càrrecs i l’allunyament de llocs de residència habitual i, fins i tot, es podia perdre la nacionalitat espanyola. Les sancions eren de tres grups. El primer grup eren restrictives de l’activitat i suposava la inhabilitació absoluta o especial per a desenvolupar càrrecs públics; el segon grup eren les que limitaven la llibertat de residència com l’estranyament, relegació a les possessions espanyoles a l’Àfrica, el confinament i el desterrament. Un tercer grup eren les penes econòmiques com la pèrdua total de béns, el pagament d’una quantitat fixa o la pèrdua d’uns bens determinats.

A l’Alt Penedès, de les 287 persones que se’ls va obrir expedient de responsabilitats polítiques només van ser condemnades un total de 40 persones, que correspon al 13.93% de les persones encausades. En relació a la població total de l’Alt Penedès representava el 0.085% de la població.

De les 287 persones, 12 van ser absoltes, 186 persones amb sobreseïment, 49 no tenim constància de la resolució, imaginem que també van tenir sobreseïment, i les 40 persones condemnades. D’aquestes 40 persones, 15 pateixen pèrdua de béns, inhabilitació i confinament; 9 multa entre 100 i 1.000 pessetes i 8 tenen multa de més de 1.000 pessetes, per posar uns exemples dels resultats més elevats.

Bé, explicar i simplificar el què va suposar els judicis de responsabilitats polítiques és difícil i complicat, en el llibre ho trobaran més detallat.

M’agradaria finalitzar amb la lectura d’un fragment del llibre El Vano Ayer d’Isaac Rosa sobre la memòria històrica:

“El olvido impuesto sobre los muertos puede, en efecto, convertirse en una segunda muerte, un ensañamiento postrero sobre el que fue fusilado, torturado, arrojado por una ventana o baleado en una manifestación, y que desde su insignificancia en la memoria (colectiva, por su exclusión de los manuales de historia y la falta de reconocimientos; individual, por la inevitable desaparición de sus deudos y conocidos en cuya memoria mortal concluye; e incluso física, por la inexistencia de una lápida, de un lugar conocido bajo la tierra) se convierte en un depreciado cadáver que cada día vuelve a ser fusilado, torturado, defenestrado o baleado en el poco atendido espacio de las dignidades. Por el contrario, en otras ocasiones, la mala memoria sobre los muertos puede dejarles vida, o al menos negarles la muerte, lo que lejos de ser un consuelo puede convertirse en mayor oprobio: cuestionar lo único que le queda al finado, su propia muerte”.

Isaac Rosa. "El vano ayer". Seix Barral. Barcelona, 2004. p.63.

Moltes gràcies a tots!

Col·laboració quinzenal al setmanari El Cargol

Hola,

des d'aquest dijous 5 de novembre de 2009 comença la meva col·laboració quinzenal en el setmanari El Cargol, que es distribueix els dijous en la comarca de l'Alt Penedès.

El primer article va ser sobre Maria Ràfols Bruna. El text el podreu trobar en paper consultant El Cargol i en la web del setmanari penedesenc http://www.elcargol.com/racohistoria.htm

Doneu un tomb per la història de l'Alt Penedès amb el Cargol!

En record a l'Àngel Ferrari

Fa uns quants anys que ens coneixiem. Vaig coincidir amb l'Àngel un diumenge a la sagristia de l'església de Sant Francesc. A partir d'aquell moment ell vindria a tocar l'harmònium en les mises dels diumenges. D'això fa uns 8 anys... Parlant amb ell un diumenge, va resultar que coneixia al meu besavi i al meu avi amb qui compartia una gran estima per la música.

Amb l'Àngel vàrem desmuntar dues o tres vegades aquell harmònium de l'església de Sant Francesc que ell feia sonar diumenge rera diumenge. Aquell desmuntage era per natejar-lo ja què, per molt petita que fos la brutícia, es posava entre la fusteta i el forat per on passava l'aire i això provocava que passés l'aire i, per tant, feia sonar les notes quan no havien de sonar.

Els diumenges fèiem el mateix recorregut per anar a les nostres cases, ell fins al carrer dels Ferrers, jo uns 300 metres més avall. Fins que un dia ell es va canviar de pis i va venir a viure al bloc de pissos del davant. Vem ser veïns uns 6 anys fins que ahir diumenge 11 d'octubre ens va deixar. Sempre que ens trobavem pel carrer ens paràvem a parlar o coincidiem quan tots dos anàvem cap a casa i caminavem junts fins els nostres respectius portals. Sempre deia: "Hola xiquet!" i la resposta meva "Què tal Àngel?".

Unes hores abans de deixar-nos el vaig anar a veure a l'Hospital. Estava una miqueta més prim que feia dos dies, això si, les ganes de parlar no les va perdre a la seva estada a l'hospital.

Vilafranca ha perdut un bon músic.

Adéu Àngel.

El refugi antiaeri del Serral, de Santa Margarida i els Monjos

La construcció
La construcció del refugi antiaeri del Serral va ser paral·lel a l’execució dels treballs d’aplanament de la superfície del camp d’aviació. La seva construcció es va iniciar mitjançant la realització d’uns pous verticals que servien per arribar fins a la profunditat necessària (10 metres) i a partir d’aquell punt començaren a realitzar els túnels que en posterioritat es convertirien en els actuals passadissos. L’interior del refugi es va bastir amb maó i el sostre amb volta de canó unint tres espais a mode d’habitacions. Quan van finalitzar els túnels interiors, es va començar a construir els dos accessos consistent en un primer tram d’escales i un segon tram en rampa. Cada habitació te la seva correspondència en la superfície amb els tres elements constructius de pedra i base rodona. Aquests elements són tres pous de ventilació que serien els pous construïts per accedir i realitzar els túnels. Aquest manera de construir se l’anomena de “fer mina” evocant el sistema d’extracció de minerals. Aquest refugi te una capacitat per a 120 persones que era la quantitat màxima aproximativa de persones que podien estar al voltant d’un camp d’aviació entre el diferent personal: pilots, mecànics, ajudants de mecànics, armers, soldats...

Les característiques
Profunditat: 10 metres
Accessos: 2
Habitacions: 3
Materials: maó, ciment, fusta
Capacitat: 120 persones

Els refugis i les rases del camp d’aviació
El refugi del Serral formava part del conjunt del rases i refugis construïts al voltant del camp d’aviació com a elements de defensa i de protecció del personal de l’aviació. Juntament amb el refugi del Serral se’n van construir entre 5 i 10 i també un bon nombre de rases. L’utilització de les rases només era efectiva en cas de metrallament. Actualment se'n conserven els refugis del Serral, de Cal Rubió, de Cal Xacó (entre l'autopista AP-2 i la carretera N-340, restes d'un refugi al passeig Fluvial, restes en uns patis del carrer Eugeni d'Ors i en el pati de l'escola Arrels. A més, existeix un refugi en bones condicions sota el pati de la Societat la Margaridoia que era l'espai on hi havia el taller de muntatge de Polikarpov I-15 Xato.

El perill: Els bombardeigs i el metrallament. La salvació: els refugis
L’aeròdrom va ser bombardejat en dues ocasions per l’Aviació Legionària i metrallat una vegada per la Legió Còndor. El primer bombardeig va tenir lloc el dia 6 d’agost de 1938 a dos quarts de deu del matí en què les bombes van caure en el camp d’aviació i els seus voltants i sobre la població provocant la mort a quatre civils que estaven batent a l’era de la masia de Mas Catarro i el pilot republicà Agustín Domínguez. El segon bombardeig va ser el 5 de novembre de 1938, a migdia, en què van ser bombardejats diversos camps d’aviació i les seves poblacions properes. El bombardeig en Els Monjos va provocar ferits en el personal de l’aviació i la mort de vuit civils. Finalment, pocs dies abans de la marxa definitiva de l’aviació republicana del municipi, va ser metrallat l’aeròdrom a primera hora del matí agafant per sorpresa el personal de l’aviació sense poder reaccionar amb rapidesa i incendiant alguns aparells de vol. El mecànic Manuel Castro va perdre la vida a l’Hospital Militar de Vilafranca del Penedès arran d’una ferida provocada en aquest metrallament.

El Cargol del 27 d'agost: "Quatre Festes Majors diferents en nou anys (1931-1939)"

Avui dijous, 27 d'agost de 2009, el setmanari penedesenc del Cargol publica en el seu especial de Festa Major de Vilafranca un article meu sobre les festes majors entre els anys 1931 i 1939. No us ho perdeu!

El podeu llegir en paper buscant el Cargol als punts habituals i a Internet a:

http://www.elcargol.com/fmanys30.htm

El Drac, la Confraria i el Sr. Baltà de Cela

L'any 1893, la Confraria de Sant Miquel de Vilafranca va realitzar un conveni amb el senyor Josep Baltà Rodríguez de Cela per mantenir el Drac de Vilafranca en bones condicions ja que li calien realitzar tot un seguit de millores i reparacions i que dita confraria no es podia fer càrrec econòmicament. El senyor Baltà agafà el compromís de restaurar-lo i d'encarregar-se d'ell. Veguem quin va ser el conveni signant entre les dues parts:

1º. que dicho señor reconocerá siempre la propiedad del "Drac" a favor de la Confradía, mientras que ésta cede al señor Baltà y sucesores el derecho de ser depositario del "Drac" en su casa u otro lugar que bien le parezca, como siempre dentro de la villa, bien acondicionado y guardado.

2º. Pdrá el Sr. Baltá y sucesores prestarlo y facilitarlo gratis en cualquier función pública que se celebre por la villa, con tal que no sea función imoral o irreligiosa lo que ha de manifestar el Párroco de la villa.

3º. Que siempre que se preste el "Drac" para alguna función sea religiosa o profana que no sea propia de la Parroquia de Santa Maria o que sea iniciada por el Ayuntamiento, así dentro como fuera de la villa y mediante retribución, la mitad será del Sr. Baltá y la otra mitad de la Confrádía, como también ambas partes deberán conceder la autorización, siempre y cuando haya de salir de la villa.

4º. La Confradía de San Miguel y el Párroco de Santa María, tendrán derecho de servirse del "Drac" para una función religiosa o acto público en que tengan interés especial; a lo que no podrá oponerse el Sr. Baltá, ni exigir retribución alguna.

Los gastos que origine correrán a cargo del que lo solicite.

5º. Quedan privados el Sr. Baltá y los Administradores de vender o enajenar bajo ningún concepto el "Drac", considerando nulo cuanto en este sentido se intentare.

6º. En el caso que en algún tiempo el Sr. Baltá o sus sucesores se negasen a tener el "Drac" bajo su custodia, vuelva a poder de los administradores que en aquel tiempo fueren, y si no los hubiera, al Párroco de Santa Maria, hasta tanto que volviese a organizarse la Confradía, sin que tengan obligación de abonar al Sr. Baltá los gasots hechos por cualquier concepto.

7º. Finalmente: No podrán los Administradores sacar el "Drac" del poder del Sr. Baltá o sucesores, mientras que unos y otros cumplan lo estipulado; pero podrán aquellos exigir el "Drac" y este vien obligado a devolverlo servible y en buen estado, siempre que se falte por su parte a lo acordado.

Hecho en Vilafranca a 26 de Diciembre de 1893, firman: José Baltá de Cela, Pablo Santacana, Camilo alujas, Félix Via, Juan Pablo bonet, Eloy Camps, Pbro., Párroco.